Text del 2007
La modernitat no és incompatible amb la preservació del paisatge, de la història i del valor arquitectònic existent.
L’arquitectura s’integra a l’entorn i dóna resposta a les necessitats de les societats de cada època. Es desenvolupa, per tant, d’acord amb les circumstàncies polítiques, econòmiques, socials i culturals de cada moment històric. En l’habitatge trobem una aplicació fonamental de l’arquitectura que aporta una solució a la necessitat humana de disposar d’un espai on viure. Sobre aquests i d’altres aspectes ens parla en aquestes línies Josep Muntañola Thornberg, Doctor en Arquitectura i Director del Departament de Projectes a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, de la qual és catedràtic des de l’any 1977. La seva dilatada i sobretot destacada trajectòria docent i professional ha anat unida a una voluntat de recerca que l’ha portat a escriure al voltant de 300 articles i un centenar de llibres. Tot un referent dins del món de l’arquitectura espanyola i mundial. Els arquitectes que es formen a les facultats espanyoles es preparen per poder actuar com a arquitectes, urbanistes i paisatgistes. No és així, però, a la resta d’Europa, on s’ha tendit a crear noves titulacions especialitzades en cada camp. “La titulació en arquitectura a l’Estat espanyol dóna competències en el camps artístic, científic i social. L’arquitecte ho és tot. Té una concepció holística de la professió. A Europa, en canvi, s’ha optat per crear titulacions diferents per a cada camp. En general, aquí preferim continuar amb aquest pla d’estudis, que ha permès produir uns projectes de qualitat que són la síntesi de diferents especialitats. En aquest sentit, les escoles d’arquitectura espanyoles són idealistes, però, per altra banda, no podem oblidar que aquesta disciplina comprèn moltes relacions entre les diferents especialitzacions.”
Els futurs arquitectes adquireixen a la facultat una sòlida formació teòrica que combinen des de ben aviat amb la pràctica professional. “La majoria d’estudiants treballen a partir de tercer curs i així descobreixen la realitat de la professió. L’Escola d’Arquitectura no és aliena a la pràctica real i els seus docents acostumen a combinar la docència amb l’exercici professional. Paradoxalment, en països on hi ha especialitzacions, moltes vegades els professors no treballen com a arquitectes. Els projectes de final de carrera del estudiants espanyols són d’un nivell altíssim. S’hi pot detectar el vessant artístic, un element indispensable que es combina amb el vessant més tècnic i social de la professió. Després del projecte de final de carrera, en vindran molts més, la majoria dels quals hauran de presentar en concursos públics, fet que els permetrà estudiar i comparar els treballs presentats i, d’aquesta manera, formar-se i ampliar els coneixements.”
La relació entre la realitat de la professió i la universitat no és fàcil. “Els despatxos d’arquitectura no tenen els mateixos objectius que una classe de l’assignatura de projectes. Els objectius d’ambdós no sempre són coincidents; amb tot i això, aquesta pugna també és positiva.”
El doctor Muntañola ha defensat que en els darrers cursos de carrera “calen uns tallers que permetin conèixer diferents maneres de veure la disciplina. La meva opció és que la modernitat no és incompatible amb la preservació del paisatge, de la història i del valor arquitectònic existent. Es pot convertir un edifici històric en un de modern sense perdre’n aquestes qualitats. Si s’aprecia el que té de bo l’arquitectura antiga i es combina amb l’actual, es produeix un efecte molt interessant.”
L’arquitectura, tot i ser molt pròxima, sovint es dilueix en l’espai i som incapaços de descobrir-la o d’entendre-la. “L’observació és molt important en la nostra tasca. Als coneixements i a les aptituds, cal afegir-hi l’observació i l’anàlisi de les formes per poder realitzar bones obres.”
El doctor Muntañola considera que els coneixements de cultura general que ha de tenir el futur professional han de ser prou amplis per arribar a un grau de comprensió de l’arquitectura que li permeti desenvolupar treballs interessants. “He estudiat molt els diferents dissenys curriculars i és increïble observar que hi ha poques escoles que preparin bé els alumnes per poder entendre-la. Cal adquirir capacitat de crítica, i en escoles de música, de teatre, de dansa… ho aconsegueixen, saben representar l’espai, tenen una concepció lògica de l’entorn. La cultura és fonamental en qualsevol camp, però en una tasca com l’arquitectura aporta un coneixement i una concepció del món i de la vida essencial per poder desenvolupar-la.”
Un bon urbanisme és bàsic per permetre la creació d’edificacions de qualitat en entorns òptims. “El xoc entre arquitectura, professió i realitat immobiliària és molt fort. L’urbanisme ha de donar resposta a situacions complexes, com pot ser haver de construir un passeig al costat d’unes ruïnes gregues. La integració en l’entorn natural i paisatgístic requereix un estudi exhaustiu. Es pot fer urbanisme i arquitectura sense destrossar el paisatge i l’entorn. A la universitat hem de tenir en compte aquesta premissa.”
La realitat constructiva actual i els preus que ha assolit l’habitatge generen debats com el que porta a plantejar una política fiscal diferent. “El meu besavi danès ja deia que a Dinamarca no sortia a compte tenir més de dues propietats per les dificultats que imposava la política fiscal del país. És aquesta la que pot controlar el mercat immobiliari, el mercat del capital i l’augment de preu dels habitatges. A Alemanya, el nombre d’habitatges no augmenta perquè tenen una política fiscal molt diferent de la nostra. No es tracta de defensar la propietat col·lectiva, sinó de crear una normativa econòmica que faci que no sigui negoci acumular propietats. Coincideixo amb Lewis Mumford, intel·lectual americà i amic, que afirmava que més del 30% del sou dedicat a l’habitatge era un error i que calia establir un sostre per a la inversió.”
L’arquitectura es relaciona directament amb la realitat social. “L’arquitecte ha d’entendre la societat i les necessitats dels individus de totes les edats. L’espai urbà ha de ser confortable per a tothom i contribuir a generar relacions familiars i socials. En aquest marc es generen noves situacions que requereixen solucions constructives diferents, noves fórmules, la qual cosa constitueix un repte per a la professió. Els arquitectes estem al servei d’aspectes tècnics però també socials.”
L’arquitectura s’ha dedicat poc a la recerca. Fa un any que una comissió de tres professionals, entre els quals hi ha el doctor Muntañola, s’encarrega d’avaluar la recerca dels professors d’arquitectura de les universitats espanyoles. “A Europa tampoc no hi ha tradició. Normalment els arquitectes fan investigació en sociologia però no en arquitectura. I, tanmateix, poden investigar, només cal llegir el tractat fundacional de la professió, De architectura, en el qual Vitruvi explica quins són els camps de recerca. Un arquitecte sense teoria no pot existir; la pràctica solament no el justifica, i la teoria sola tampoc. Cal potenciar la investigació i la preparació del professorat.”
