Text del 2006
“He donat a conèixer una inquietud, no la meva, sinó la de la farmàcia rural”
.
La farmàcia rural ha tingut al llarg de la història un paper fonamental en l’atenció de persones malaltes i l’elaboració de remeis. Amb l’evolució científica i tecnològica més recent i la producció de fàrmacs de forma industrial la petita farmàcia rural ha anat canviant de rols i de formes d’atendre el públic. Des de la Pobla de Segur, el doctor Francisco Javier Solduga Camarero ha dut a terme un treball de recerca minuciós sobre la història de la farmàcia rural als Pallars al llarg dels darrers 450 anys. I és que aquest farmacèutic català, doctorat en farmàcia i amant de la història, ha dedicat una bona part de la seva vida a descobrir la farmàcia del medi rural. Són abundants els treballs que ha publicat sobre aquest àmbit però també sobre d’altres aspectes relacionats amb els farmacèutics analistes, molt sovint desconeguts a la nostra societat. També ha col·laborat en diferents revistes professionals del món farmacèutic com Medicamenta, El Farmacéutico, etc.
Francisco Javier Solduga no ha estat l’únic farmacèutic de la família. El seu pare, Francisco Solduga Castells, també va ser-ho. “Primer va ser farmacèutic militar a Burgos, havia estat premi extraordinari i número dos de farmàcia militar de tot Espanya. Amb 21 anys es va convertir en tinent farmacèutic. Amb la meva mare, originària de Santander, es van traslladar a Barcelona, on el meu avi li va comprar la farmàcia del doctor Farrero, a la Ronda de Sant Antoni, 1. El seu germà, Fernando Solduga Castells, també tenia relació amb la sanitat, va ser cap de dermatologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.”
Empès per aquesta tradició familiar, Francisco Javier va posar-se a estudiar la carrera de farmàcia i just llicenciar-se va decidir fer el doctorat. “Vaig ser el primer de la promoció a presentar-lo. El doctor Villar Palací, catedràtic de bioquímica, em va apadrinar la tesi a canvi que li muntés el laboratori de la nova facultat de farmàcia del campus de Pedralbes. Em va ajudar a corregir la tesi, però no a escollir el tema. Vaig acabar fent la primera tesi doctoral d’Espanya sobre la serotonina.”
El treball, titulat Aportación al estudio metabólico de la serotonina en organismos normales y patológicos, va ser qualificat d’excel·lent. “Una de les conclusions més rellevants indicava: ‘considerada l’esquizofrènia com a trastorn metabòlic de la serotonina, apareixen augmentades les xifres d’eliminació dels seus catabòlits’ Vaig ser un dels primers a posar de manifest aquesta realitat. Es tractava de determinar el metabolisme de la serotonina i descobrir la manera de parar-ne augments o disminucions en relació amb eventuals processos. La tesi és de farmàcia però eminentment mèdica.”
Després de doctorar-se va desplaçar-se a La Pobla de Segur –Senterada–, “on vaig ser copropietari d’una farmàcia amb el meu pare. El 1965 vaig treure les oposicions al cos de farmacèutics titulars i vaig obtenir plaça per exercir la professió. Vaig instal·lar-me en un poble proper a La Pobla de Segur per no separar-me de la família.”
Més tard va traslladar-se a Torregrossa, al costat de Mollerussa, on va obrir una farmàcia “que uns mesos després vaig traspassar per crear un laboratori d’anàlisis clíniques a Lleida, una tasca en la qual vaig treballar durant deu anys. Sempre m’he decantat per la tasca de laboratori perquè està relacionada amb la recerca. Després de Lleida vaig tornar a pujar a la Pobla, on m’he quedat.”
Des de sempre ha mostrat interès i preocupació per la farmàcia rural des d’un punt de vista històric, interès que l’ha portat a escriure molt sobre aquest tema. “El meu caràcter és tímid; ara bé, hi ha una cosa que m’altera: la injustícia. Durant anys la farmàcia rural va tenir gran importància al nostre país amb la preparació de les formulacions magistrals, que van ser la base de la farmacologia d’aquell temps. Aquells preparats curaven i donaven resposta a moltes patologies. El farmacèutic tenia aleshores una certa aurèola i un prestigi de tipus acadèmic que han anat desapareixent. Aquests treballs de recerca històrica són una manera de reivindicar el paper i la tasca social i científica que han tingut els professionals farmacèutics dels darrers segles. Professionals com el meu pare, a qui considero un dels millors farmacèutics rurals de la Catalunya del segle xx. Tenia una àmplia base acadèmica i dominava la fórmula magistral. Es va desviure per la farmàcia. El vaig veure preparar salades, un medicament per a veterinària que no he vist fer mai a ningú i que era de gran utilitat per als ramaders.”
L’any 2001, el doctor Francisco Javier Solduga va entrar a la Reial Acadèmia de Farmàcia, “en un moment en què aquesta entitat va interessar-se per professionals no vinculats a la universitat procedents de l’àmbit provincial. El doctor Claudio Fauli em proposà per la defensa de la farmàcia rural. El discurs d’ingrés a l’Acadèmia va versar sobre la farmàcia del Pallars al llarg de tres-cents cinquanta anys. Aquest primer esbós ha donat lloc a un treball més rigorós i ampli que tracta sobre la sanitat al Pallars en els últims quatre-cents cinquanta anys. El doctor Corbella ha estat la persona que m’ha animat a seguir aquest estudi i a ampliar-lo a l’àmbit sanitari.” Actualment el doctor Solduga està organitzant un acte acadèmic conjunt de la Reial Acadèmia, el Col·legi de farmacèutics de Lleida i l’Ajuntament de Tremp per homenatjar el probablement primer llicenciat en farmàcia d’Espanya, que era fill de Tremp –Lleida-, un fet històric que ha descobert recentment.
Són moltes les històries, les curiositats i anècdotes que aquest polifacètic farmacèutic ha tret a la llum arran de les seves investigacions. “Vaig descobrir un apotecaria que va ser propietat de l’Església, segurament l’única de tot l’Estat espanyol, de caràcter públic, que la institució eclesiàstica va heretar i més tard va vendre.”
Les característiques de les societats de cada moment històric difereixen en gran manera. Avui es pretén assignar al farmacèutic una tasca d’atenció i assessorament al client. “El farmacèutic ha de dispensar els medicaments però no pot receptar perquè no coneix la història clínica del pacient. Quan el farmacèutic pretén assessorar el que fa és reduir la pressió assistencial a una sanitat que no pot dedicar prou temps als seus pacients. Avui el medicament té aspectes positius però també de molt negatius, cura però també genera perjudicis. Abans el preparat del farmacèutic estava d’acord amb la fórmula magistral. Normalment no es produïen errors mentre que avui s’ha d’anar amb molt de compte amb els fàrmacs i cal vigilar les interaccions entre medicaments. La fórmula magistral no deixa de ser l’essència de la farmàcia i el que és indignant és que el farmacèutic no pugui desenvolupar aquesta tasca tradicionalment a les seves mans.”
Farmacèutic i historiador, defensor dels drets del professional de la farmàcia, afirma que “he posat per escrit les meves investigacions per fer una aportació social, per donar a conèixer una inquietud, no la meva, sinó la de la farmàcia rural.”
