Text del 2005
L’any 2005 es tractaran als departaments d’oncologia radioteràpica més de 100.000 pacients a tota Espanya.
“L’oncologia radioteràpica és una especialitat d’alta tecnologia amb més de cent anys d’història. Concretament es remunta a l’any 1898, quan el matrimoni Curie va descobrir dues noves substàncies radioactives: el radi i el poloni. Al cap d’un parell d’anys d’aquesta troballa, es van començar a realitzar els primers tractaments oncològics amb radioteràpia.”
El destí va posar el Dr. Josep Pardo Masferrer en el camí de la radioteràpia, una especialitat que desconeixia, però que de seguida va començar a estimar. Ara ja fa més de vint-i-cinc anys que s’hi dedica. Ha treballat a l’Hospital Francisco Franco de Madrid, a l’Hospital Universitari Gómez Ulla també de Madrid i a l’Hospital son Dureta, de Palma de Mallorca. Actualment, dirigeix el servei d’oncologia radioteràpica de l’Hospital General de Catalunya. “L’objectiu de la nostra especialitat és poder administrar la dosi suficient a un volum tumoral exquisidament definit, de manera que els teixits sans que l’envolten rebin la mínima dosi de radiació possible.”
La radioteràpia té dues branques, la radioteràpia externa i la braquiteràpia. “En la radioteràpia externa, o teleteràpia, la font radiactiva o l’emissió de radiacions ionitzants està lluny del pacient; en canvi, en la braquiteràpia està en contacte amb el tumor.”
Defineix també una de les característiques de la especialitat “La oncología radioterápica comparteix amb totes les altres especialitats la necessitat de tenir professionals molt ben preparats, pero només comparteix amb unes poques el fet de que els mitjans necessaris per planificar-la i administrar-la, incluits els més bàsics, pertanyen a l’alta tecnologia”.
L’any 1973 va començar a estudiar medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona. Van ser uns anys en què es va implicar en el moviment social de l’època, impulsat per l’ambient familiar. “ El pare va estar presoner en un camp de concentració a França a la postguerra i estava fitxat per antifranquista. L’esforç dels pares va fer que pogués estudiar.”
Quan va acabar la carrera, l’any 1979, el seu somni era convertir-se en un metge de poble. “M’agradava molt la relació amb el pacient i com que quedar-me a una gan ciutat no m’acabava de convèncer, volia anar-me’n a un poble a fer de metge.”
Aleshores l’atzar va intervenir per capgirar-li els plans: “Les coses van cambiar quan vaig fer el servei militar. En van destinar a sanitat militar, al servei de radioteràpia de l’Hospital Francisco Franco.”
Allà va néixer el seu interès per la radioterapia. “Per sort, vaig trobar al responsable del servei de radioteràpia, el Dr. Rafael Urbina, que era un gran professional. Em va descobrir l’especialitat i va fer que l’estimés. El Dr. Urbina és una de les persones més coherents que he conegut mai i posseïa uns valors humans exemplars.”
El servei es va traslladar a l’Hospital Universitari Gómez Ulla, dotat de la tecnologia més avançada del moment, on va treballar com a metge especialista civil fins l’any 1989. Durant aquest temps va fer també l’especialitat de medicina del treball a la Universitat Complutense. A finals de l’any 1989, va rebre una oferta de treball de l’Hospital son Dureta, de Palma de Mallorca. “Quan vam tenir l’oportunitat d’anar-nos-en a Palma i treballar a la Seguretat Social, vam aprofitar-la. Vam estar dotze anys a Mallorca. Allà va néixer el nostre fill Albert. Durant els sis primers anys treballava com a metge adjunt. De 1996 fins el 2002 vaig ser el cap del servei d’oncologia radioteràpica.”
El 1993 va llegir la tesi doctoral a la Universitat Complutense de Madrid i obtení el doctorat en medicina i cirurgia amb una qualificació de cum laude. La tesi obtení un premi d’investigació del Hospital Universitari Son Dureta i una beca de la Conselleria de Sanitat y Seguretat Social del Gover Balear. El 1994, va tenir l’oportunitat de fer una estada de poc més de tres mesos als Estats Units, en un centre que és un dels referents mundials en l’especialitat. “Aquesta sortida va marcar un abans i un després a la meva vida professional. Vaig anar a Houston, a l’Hospital MD Anderson Cancer Centre, amb una beca del Fondo de Investigaciones Sanitarias de la Seguridad Social, per aprendre unes tècniques noves que l’hospital on treballava volia aplicar. Allò era un altre món, tant per la excel·lent dotació tecnològica com per l’amalgama de cultures. Hi havia caps clinics de diferents nacionalitats: espanyola, australiana, japonesa… Al MD Anderson hi van xeics àrabs i artistes famosos, però també té un compromís social molt important amb l’Estat de Texas, mitjançant el qual ha d’atendre les persones sense recursos econòmics.”
De 2001 a 2003 va ser president de la Asociación Española de Radioterapia i Oncología de la que es membre fundador. L’any 2002 va tornar a Barcelona per fer-se càrrec de la direcció del servei d’oncologia radioteràpica a l’Hospital General de Catalunya, en la nova etapa que havia inicat aquest hospital. “Quan em van oferir la direcció del servei a l’Hospital General de Catalunya, ho vaig pensar molt, perquè ja teniem pràcticament la vida feta a Mallorca, però el projecte era encisador i vam decidir tornar a Barcelona.”
A l’Hospital General de Catalunya es va trobar amb un servei que tenia dues unitats de tractament de teleteràpia i que n’instal·lava un accelerador lineal d’última generació. “Vam haver de posar-la en funcionament sense deixar d’atendre els nostres pacients, i incorporar-hi gradualment les diferents patologies. Vam incorporar al equip un metge, un radiofísic, i cinc tècnics superiors més. En aquest moment l’equip el formem 30 professionals.”
El servei d’oncologia radioteràpica amplia constantment la seva activitat assistencial. S’ha convertit en el servei de referència dels pacients de la sanitat pública que necessiten aquest tractament d’una part de l’àrea centre catalana, la qual engloba una població d’un milió d’habitants, aproximadament. “Actualment tenim el mateix volum de feina qeu es fa en un hospital públic. L’any 2004 vàrem tractar mes de 1.100 nous pacients.”
El Dr. Pardo no pot dissimular l’orgull que sent envers els seus companys. “Tinc el privilegi de treballar amb un equip molt qualificat i amb una gran dedicacio. És molt difícil no estar orgullós d’uns professionals que no diuen mai que no, quan es tracta d’un malalt.”
Tampoc pot amagar l’admiració que sent per la seva esposa María Luisa. “Sense el recolçament i la inquietut intelectual constants de la María Luisa, la meva vida hagués sigut molt diferent” i per el seu fill de 14 anys “L’amor que sentim per l’Albert ha sigut i es el motor dels nostres actes”.
