Text del 2004
A vegades els professionals mèdics triguem a donar a conèixer les nostres tècniques, però cal tenir molta prudència a l’hora d’aplicar coneixements.
L’endoscòpia és una tecnologia mèdica avançada que fa possible visualitzar òrgans interns com l’esòfag, l’estómac i el duodè. Les noves tecnologies han permès als hospitals comptar amb equips molt sofisticats que ajuden a fer diagnòstics molt precisos que localitzen lesions diminutes i brinden tractaments adequats. El Dr. Josep Ramon Armengol-Miró és un dels principals especialistes en l’aparell digestiu amb dedicació a l’endoscòpia d’aquest país. Nascut a Guimerà (Alt Urgell) i fill d’una família de pagesos, va decidir embarcar-se en un gran projecte, convertir-se en metge, una professió que l’havia apassionat des de ben petit. Actualment treballa a l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron i a la Clínica Quirón de Barcelona. Els seus dos fills han continuat la dedicació del pare.
Pertany a una generació de metges que ha hagut d’adaptar-se a grans canvis dins del món de la ciència mèdica i a una transformació molt important del sistema sanitari els darrers anys. “Sóc de la generació del curs 1966-1967, en la qual hi hagué metges que avui tenen prestigi internacional, com el doctor Valentí Fuster, la majoria dels quals estan desenvolupant la seva especialitat a l’estranger. El context social i polític de finals dels seixanta i de la dècada dels setanta va comportar que topéssim amb una sanitat que estava encara per desenvolupar. Analitzant l’entorn mèdic de l’època vaig adonar-me que s’estaven obrint molts camps de treball, però que calia formar-se fora per poder treballar. Els hospitals es començaven a modernitzar i els professionals mèdics tenien il·lusió per fer coses. Eren moments de canvi dins l’exercici de la medicina hospitalària. Tot i així, per realitzar estudis especialitzats o dedicar-se a la investigació calia anar a països amb un nivell mèdic més avançat.”
El compromís del Dr. Armengol-Miró amb la seva especialitat mèdica l’ha portat a treballar de forma intensa i abnegada per assolir els seus objectius. “Els meus èxits han estat fruit del sacrifici i també una mica de la sort. Vaig acabar la carrera a l’Hospital Clínic, on vaig especialitzar-me en pediatria. Poc després em van oferir de substituir el doctor Vergara, metge de capçalera a Cadaqués. Allà vaig entrar en contacte amb un personatge que també va ser determinant en la meva trajectòria professional, Salvador Dalí. Vaig ser el seu metge durant molts anys i també vaig ser-ne amic personal. El pintor em va ajudar a conèixer un món diferent i em va permetre utilitzar la seva imatge i reconeixement mundial quan vaig anar a treballar a Lió. Els metges de l’hospital d’aquesta ciutat francesa tenien una curiositat molt gran per la figura extravagant de Dalí. Encara que jo era molt jove, vaig adonar-me que era important incorporar un bagatge formatiu a l’estranger, i vaig entendre que havia tingut una oportunitat única d’enriquir-me professionalment. Amb el doctor Bruno Moulinier vaig establir una relació professional molt productiva que em va permetre conèixer el món de l’endoscòpia, un àmbit aleshores per desenvolupar. Ell ja s’imaginava que aquell aparell portaria molts avenços al món de la medicina. De retorn a Barcelona vaig retornar a treballar a la Creu Roja del 2 de Maig amb el Dr. Coll Monegal, cap del servei de digestiu, qui havia tingut la idea d’enviar-me a Lió. Allà es va començar a parlar de mi i de les tècniques endoscòpiques innovadores que pretenia implementar. La meva gran obsessió era poder tractar el major nombre de malalts i disposar d’aparells tecnològicament avançats.”
Van ser molts els joves llicenciats en medicina que van fer estades d’aprenentatge i especialització a reconeguts hospitals de l’estranger per després tornar al seu país i desenvolupar els coneixements. Molts d’altres, però, no van tornar. “Abans que nosaltres, grans metges com el Dr. Joan Rodés, innovador de l’hepatologia, havien revolucionat la medicina del moment. En el meu cas, els estudis i coneixements que vaig adquirir a França en el camp de l’endoscòpia vaig voler aplicar-los aquí. Després de la meva estada a la Creu Roja, el 1971 vaig entrar a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on exercia el Dr. Agustí Pedro Pons. Un dels meus objectius era publicar un capítol del seu llibre. Ell em coneixia i recordava una conferència que vaig donar l’any 1970 a Tarragona junt amb el doctor Custo sobre les varices sagnants. Em va demanar que anés a treballar a la residència. Aquest eminent metge va marcar de forma notable la meva trajectòria mèdica. Se m’obrien grans perspectives professionals en un hospital amb milers de malalts i amb molts mitjans de treball. Durant aquell període vaig inventar un sistema d’òptiques, a partir de la màquina Bolieux, que connectat a l’endoscopi transmetia allò que veia per ser enregistrat. La gent i els professionals mèdics no es creien que l’endoscopi permetés veure una úlcera. Vaig ensenyar les pel·lícules enregistrades al doctor Pedro Pons. S’hi va interessar moltíssim i em va dir que allò mereixia una departament clínic. Però la seva mort sobtada pocs dies després va comportar la reestructuració de l’Hospital i del departament de medicina interna que dirigia.”
Va ser el Dr. Joaquim Tornos Solano, cap de departament de medicina interna de la Residència, “qui em va donar la confiança que necessitava per poder desenvolupar el meu projecte. Jo era el metge que treballava a sota de l’escala. Aquest fet em va permetre que pogués dedicar-me gairabé de forma completa a l’especialitat. Tenia un gran repte per davant: convèncer el col·lectiu mèdic de l’hospital que l’endoscòpia era una tecnologia útil. Poc després vaig entrar en contacte amb la casa japonesa Olympus, amb la qual vaig establir una relació de confiança i d’intercanvi de coneixements i experiències. Al món hi ha uns trenta especialistes mèdics que fem aportacions a aquesta empresa d’aparells mèdics, moltes de les quals s’han posat en pràctica. De fet, el Japó es va convertir en el centre mundial de l’endoscòpia perquè hi havia molt de càncer d’estómac i d’esòfag. Als anys seixanta els japonesos van desenvolupar les gastrocàmeres per detectar el càncer. La detecció precoç d’aquest tipus de càncer ha reduït notablement el nombre de casos de persones afectades al Japó. Mentrestant, a Europa el càncer més preocupant és el de còlon. Si som capaços de detectar un pòlip i extreure’l es pot evitar que el càncer aparegui.”
A l’Hospital de la Vall d’Hebron s’ha disposat dels millors aparells tècnics per examinar els pacients. “Hem assistit a l’evolució de la tecnologia endoscòpica des d’un prisma privilegiat: des de la utilització d’instruments de fibra, quasi semirígids, fins als actuals que tenen un petit CCD a la punta que transmet la imatge amb una definició extraordinària. Trenta-cinc anys enrere l’endoscòpia era una tècnica que s’introduïa per l’anus, la boca o el nas i amb la qual només es podia observar. Com a molt permetia extreure un os que s’havia empassat la persona i se li havia quedat clavat. La radiologia era l’única tècnica diagnòstica dirigida a l’aparell digestiu. Fins aleshores l’endoscòpia s’havia demostrat agressiva i no donava bons resultats en les intervencions. Els aparells d’endoscòpia van anar millorant i es va incrementar la llargada del cable d’exploració fins arribar al budell. A mesura que s’han anat renovant els instruments de treball hem anat alterant el tipus d’intervencions. Avui treballem amb un sistema d’endoscòpia en vídeo que deixa veure i intervenir, és a dir, que té una indicació cada vegada més terapèutica. Potser en un futur aquesta tècnica sigui superada per una altra, però de moment és la més sofisticada de la qual disposem.”
L’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron ha estat centre d’expansió d’ensenyament arreu del món en les tècniques d’aplicació de l’endoscòpia. Una de les grans aficions del doctor Armengol-Miró ha estat la informàtica. “El 1970 em vaig comprar el primer ordinador perquè m’adonava que podia tenir grans aplicacions al camp de l’endoscòpia. Quan apareix el CCD incorporat a l’ordinador es dóna un gran pas en l’evolució de l’especialitat. Fa poc s’ha posat a la venda un CD amb les primeres imatges endoscòpiques que es van realitzar, el 90% de les quals són de l’Hospital de la Vall d’Hebron.”
El 1978 el doctor Armengol-Miró va participar en un congrés de cirurgians europeus a la Fira de Gènova, on es transmetien intervencions realitzades amb aquesta i altres tecniques des d’un hospital de la ciutat. Era una demostració en viu. “Vaig participar en aquella intervenció que pretenia extreure una pedra del colèdoc. Va sortir bé i Il Corriere della Sera va publicar una pàgina on destacava que un metge espanyol operava sense bisturí, fent referencia al Viatge al·lucinant de la Raquel Welch.”
Des de l’Hospital de la Vall d’Hebron s’ha investigat i treballat en la invenció de nou instrumental, per exemple un sistema de coagulació no làser. “És més barat i eficient que cap altre aparell. Es denomina Argon Beam. Va significar una gran revolució i avui forma part intrínseca de qualsevol quiròfan. El 1978 vam introduir el làser després d’estar cinc anys estudiant-ne el comportament i l’eficàcia.”
Però no tots els invents, nous aparells i informacions sobre descobertes científiques que apareixen a revistes de prestigi acaben confirmant-se. La càpsula endoscòpica, una petita peça que circula per dins de l’organisme humà projectant la imatge interior, s’ha plantejat com una eina de futur que ha de superar l’endoscòpia. Ara bé, tot sembla indicar que no serà així: “L’endoscopi convencional no pot arribar a tot arreu, tenint en compte que el budell prim arriba a tenir fins a vuit metres de llargada. Hem fet un estudi protocol·loritzat per comprovar l’eficiència de la càpsula. Sens dubte, aquest aparell serveix per veure coses que la tècnica normal no deixa. La càpsula circula a una velocitat petita i només fa dues fotografies per segon, quan el vídeo en dóna 25. La càpsula ha estat un gran invent per detectar un 70% de les lesions sagnants que no es veien i representa un complement per a l’endoscopista. A vegades els professionasl mèdics triguem a donar a conèixer les nostres tècniques, però cal tenir molta prudència a l’hora d’aplicar coneixements. L’experiència m’obliga a ser prudent. El doctor en radiologia Joan Valls Colomer em va ensenyar que hem de fer allò que hem de fer, el que sabem que es pot fer en cada moment.”
La robòtica podria implicar canvis en les intervencions quirúrgiques del futur. “El projecte Da Vinci és un robot que opera a distància per la tècnica laparoscòpica. És un gran avenç però hi ha determinades intervencions, sobretot de cirurgia, que difícilment podrà efectuar un robot. De moment només les mans i el cervell humà poden dirigir processos destinats a salvar vides. En una operació coronària calen les mans expertes de l’especialista. El doctor Inocencio Aníbano Blanco va ser company de carrera meu i salva vides posant stents coronaris. Una operació de gran sofisticació que només les mans i la intel·ligència humana poden, fins avui, dur a terme.”
El doctor Armengol-Miró proclama tres idees fonamentals: “S’ha de procurar que la persona no es posi malalta i per això esdevé essencial l’aposta per una medicina preventiva. Cal disposar de prou mitjans per atendre tota la població. I finalment, s’ha d’evitar que els tractaments siguin excessivament costosos. Hi ha fórmules per racionalitzar despeses donant la millor qualitat mèdica i assistencial.”
El doctor Armengol-Miró expressa la satisfacció d’haver pogut combinar l’exercici professional a l’Hospital de la Vall d’Hebron i a la Clínica Quirón. “En ambdós centres hospitalaris m’he dedicat a l’ensenyament.”
Forma part del consell assessor de la Clínica Quirón, “on tinc el suport de Maria Cordón, filla del fundador de la Clínica, Publio Cordón, que està desenvolupant un pla de renovació del centre molt important.”
Recalca la importància del cos facultatiu de qualsevol entitat mèdica i que la medicina tingui un component humanístic: “La medicina contemporània recolza molt en allò tecnològic i es despersonalitza. Els metges són l’ànima de qualsevol hospital. Han de ser grans coneixedors de la medicina, grans professionals, però sobretot han de tenir un alt grau d’humanitat. Estem molt acostumats a tractar malalts incurables i a intentar allargar-los la vida. En aquest procés hem de proporcionar-los els tractaments per assolir la millor qualitat de vida possible durant el temps que els resta. I aquest tractament implica un tracte molt proper. Sovint el malalt agraeix més una abraçada i unes paraules carinyoses que un tractament sofisticat. Aquesta ha estat la meva filosofia de vida. Segurament aquest humanisme el porto una mica dins meu i em recorda la manera de relacionar-se de la gent del meu poble, Guimerà, acollidora i amable amb els foranis.” L’humanisme esdevé doncs una faceta clau de la medicina que aporta als metges una millor comprensió del passat, una millor anàlisi del present i una millor visió de futur que fa complatibles les noves tecnologies amb l’atenció al malalt.
