Text del 2004
Els cirurgians som els últims aventurers: la cirurgia sempre és una aventura.
.
El doctor Juan Antonio García-Vaquero és cirurgià maxil·lofacial i ocupa el càrrec de cap de servei a l’hospital maternoinfantil de la Vall d’Hebron de Barcelona. Va estudiar medicina a la Universitat de Salamanca seguint els passos professionals del seu pare, dedicat a la pediatria. Quan va acabar la carrera feia poc que el sistema MIR s’havia imposat i va optar per l’especialització en cirurgia pediàtrica. Posteriorment s’inclinà per la subespecialitat de cirurgia maxil·lofacial. Durant la seva formació universitària gairebé no va tenir contacte amb aquesta especialitat perquè, de fet, encara no existia. Va sorgir com a evolució de la part quirúrgica de l’estomatologia. Els primers coneixements van venir a través del doctor Sada, el pioner de la cirurgia maxil·lofacial, quan visità la universitat salmantina per donar una conferència. Per tant, el doctor García-Vaquero es formà professionalment a l’Hospital de la Vall d’Hebron, un centre de gran categoria que, en el seu moment, va apostar per l’especialitat i que n’ha permès, posteriorment, el desenvolupament. “La cirurgia maxil·lofacial s’ocupa de les estructures orals, periorals i facials. Tractem les estructures òssies (maxil·lars, crani, òrbites) i les parts toves.”
En alguns casos el camp d’actuació de la cirurgia plàstica i la maxil·lofacial se superposen. “La cirurgia plàstica, com a tal, no existeix. El treball amb teixits tous, abdomen, mama, cara, llavis, orelles i nas també es fa en altres especialitats quirúrgiques. Jo distingeixo entre cirurgia cosmètica, requerida subjectivament per determinades persones, i cirurgia reconstructiva, que s’ocupa de les malformacions congènites, traumatismes i oncologia i que és la base de la cirurgia maxil·lofacial.” Com que es tracta d’una especialitat complexa, en algunes intervencions el cirurgià maxil·lofacial col·labora amb neurocirurgians, en el cas de malformacions craneofacials; amb otorinolaringòlegs, si les patologies són de sinus o laringe, i amb cirurgians generals, quan es donen problemes oncològics, vasculars, etc.
El doctor García-Vaquero, seguint l’especialitat mèdica paterna, es va formar en cirurgia pediàtrica i també estudià estomatologia i psicologia. Actualment el seu camp d’actuació són principalment les malformacions congènites. Moltes d’aquestes es diagnostiquen immediatament després del naixement, però d’altres evolucionen a mesura que el pacient creix. En alguns casos, també es pot fer un diagnòstic prenatal mitjançant les ecografies d’alta definició. Com que, de moment, no és possible la prevenció en aquest camp, el cirurgià només pot actuar un cop ha nascut el nadó, però sabent a priori el que es trobarà. En qualsevol dels casos, sempre són intervencions de gran complexitat i presenten una dificultat força elevada. “Les operacions de malformacions congènites craneofacials són de gran envergadura, de llarga durada i de tipus multidisciplinari. El risc és molt alt tot i que, amb l’experiència, es minimitza. Actualment podem dir que els resultats són satisfactoris.”
La pràctica quirúrgica sempre és diferent perquè sorgeixen inconvenients que el cirurgià ha de resoldre sobre la marxa. “Els cirurgians som els últims aventurers. La cirurgia sempre és una aventura.”
Des que el doctor Tesié l’any 1970 inicià les movilitzacions òssies craneofacials, marcant una de les fites de l’especialitat, fins a l’actualitat, hi ha hagut nous avenços: la microcirurgia aplicada, sobretot, a la cirurgia oncològica, que permet la reconstrucció de grans defectes produïts per l’extirpació de tumors; el perfeccionament dels materials per a la fixació de les movilitzacions amb plaques o claus reabsorbibles que desapareixen amb el pas del temps sense deixar seqüeles; nous sistemes de regeneració òssia amb productes del mateix cos; la distracció òssia que permet fer créixer els ossos a poc a poc amb l’ús d’uns aparells externs que es fixen a la part que ho requereix. El desenvolupament de totes aquestes tècniques i d’altres com el tractament intrauterí de les malformacions congènites, el creixement de teixits plàstics o la prevenció de problemes genètics, són el futur més o menys llunyà de l’especialitat.
Catalunya ocupa un lloc de primer nivell en aquesta especialitat i acull professionals d’arreu del món que venen a formar-se. “No he tingut necessitat de sortir a l’estranger per formar-me. Sí que he estat fora puntualment per veure determinades tècniques i per tenir intercanvis amb altres professionals. El fet d’haver d’anar-se’n a altres llocs per desenvolupar la professió ha passat a la història perquè el que fem aquí no té res a envejar a ningú.”
La tecnificació de la medicina no pot menystenir el tracte humà entre el metge i el pacient. Els malalts que tracta el doctor García-Vaquero són nens de curta edat, la qual cosa implica una relació molt especial d’afectivitat, tendresa i sensibilitat. “Tot i que l’experiència et va donant una certa impermeabilització davant determinades situacions, mai no aconsegueixes separar del tot el pacient de tu mateix. Hi ha molts casos que t’afecten profundament. El fet de tractar amb nens és molt agraït i té l’avantatge que, per naturalesa, són pacients que tendeixen a desenvolupar-se i curar-se. No obstant això, sovint hem de vigilar l’actuació dels pares, que pot ser clau en la recuperació del fill o molt negativa, per excés de zel.”
Els familiars dels pacients reben les explicacions acurades del metge, qui resol els seus dubtes, però, darrerament, l’accés generalitzat a Internet pot complicar aquesta comunicació. “Els pacients o familiars consulten cada cop més la xarxa electrònica, la qual cosa no sempre és positiva perquè accedeixen a molta informació que són incapaços de digerir. A més, aquesta actuació va en detriment de la confiança que s’ha de tenir amb el professional mèdic.”
Els cirurgians requereixen la col·laboració d’especialistes altament qualificats, com anestesiòlegs, instrumentistes o infermers, que els faciliten el treball durant les intervencions quirúrgiques. Un d’ells, l’anestesiòleg, tot i la importància de la seva actuació no sempre és suficientment valorat. “L’anestesiòleg és un professional indispensable en el meu equip. Forma part de la intervenció des dels moments previs, quan parla amb el pacient i el cirurgià, fins al postoperatori, ja que fa un seguiment de la recuperació del malalt. La pràctica de l’anestesiòleg ha evolucionat considerablement. Des d’uns principis de contenció del pacient que et permetien operar i res més, fins a l’actualitat en què controla la fisiologia de l’individu durant tota la intervenció.”
L’esperit aventurer continuarà guiant l’activitat professional del doctor García-Vaquero, qui només es penedeix d’una cosa: haver renunciat al temps lliure.
