Text del 2004
La revolució del càncer serà la cronificació.
.
El Dr. Pere Gascón des de ben jove volia estudiar ciències físiques, però una visita mèdica rutinària acompanyant la seva mare el va fascinar de tal manera que va canviar la seva decisió. El fet que un personatge amb bata blanca l’auscultés i obtingués una radiografia li va semblar misteriós i màgic. Aquest esdeveniment va succeir durant l’adolescència, una època de crisi personal especialment vulnerable i molt influenciable, i va marcar inexorablement el seu futur. Va creure que allò no s’allunyava excessivament de la física i que a més gaudiria del contacte amb l’ésser humà malalt, cosa gratificant en el context solidari dels anys seixanta.
Va estudiar la carrera de medicina a l’Hospital Clínic de Barcelona. “Recordo perfectament el primer dia que vaig entrar a la Facultat de Medicina. Hi vaig anar amb una gran ansietat, sol, sense amics. En entrar a través d’aquelles grans columnes i un cop traspassada l’enorme porta de ferro, em vaig trobar amb una manifestació, crits, les parets empaperades amb pamflets reivindicatius i amb una crida dels alumnes de sisè per anar a ocupar la càtedra d’anatomia. Als estudiants de primer curs el degà ens va rebre al paranimf per donar-nos la benvinguda. Va fer un discurs sorprenent en què defensava els metges com a professionals de la medicina i no com a capellans, desmuntant la part romàntica que jo tenia de la professió. Les turbulències, vagues, entrades dels grisos i les corregudes al carrer es van succeir durant els mesos següents. Jo era un noi d’una família de classe mitja treballadora aliè completament a la política. En aquest sentit, la facultat em va marcar molt perquè allí em vaig formar, no només en els vessants humà i professional, sinó també en el polític. De fet, vaig arribar a ser molt actiu dins dels comitès universitaris. A més, la universitat que vaig viure estava molt massificada, però hi havia molta solidaritat de tots els estudiants contra l’establishment. Existia una jerarquia molt marcada entre els professors i els alumnes i el mètode d’ensenyament era excessivament teòric, molt allunyat de la realitat. Fins i tot, quan em van acceptar a la càtedra de patologia general per fer pràctiques, tots anàvem en grup darrere del professor visitant els malalts i les preguntes o els dubtes no estaven permesos.”
Al Dr. Gascón li agradava la psiquiatria i havia estudiat amb entusiasme les teories de Freud, Jung i Marcuse. “Després d’estar durant un mes a consultes internes vaig decidir que no volia ser psiquiatre. Vaig creure que allò no era medicina científica i me’n vaig anar molt decebut.”
Després de dubtar entre la neurologia i la medicina interna, finalment es va decantar per aquesta última especialitat i va fer la residència a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona. “Sortosament em van escollir per fer medicina hospitalària a la Vall d’Hebron. Va ser un gran privilegi perquè no tothom ho podia fer. A causa de la gran massificació ens seleccionaven per mèrits i després de passar diverses entrevistes. Em vaig decebre un cop més de la docència i del tracte als residents. Les convulsions polítiques encara continuaven i hi havia una paràlisi molt negativa que afectava l’ensenyament i que jo preveia que duraria molt de temps.”
Aprofitant l’amistat familiar amb un metge de Long Island va marxar als Estats Units. Un cop allí li faltava passar un examen per poder exercir, però sortosament li van servir els treballs de recerca que havia desenvolupat a la Universitat de Barcelona. “El doctor García-Valdecasas, un apassionat de la recerca, va convocar un grup de vint persones per dur a terme farmacologia de manera experimental. Hi vaig treballar l’últim curs de carrera entre professors i doctorants.”
Aquest bagatge en recerca va ser fonamental per aconseguir una plaça d’investigador a la New York University per dos anys amb el Servei del professor Mussachio, qui em va ajudar molt i em va introduir en la recerca nord-americana. Posteriorment, un cop superat l’examen americà, es va dedicar a la medicina interna. “Amb el Dr. Schwartz, un hematòleg excel·lent, vaig treballar durant tres anys. Passat aquest temps ja volia tornar a Espanya, però abans em vaig presentar a una plaça d’hematòleg del National Institute Health, el centre biotecnològic més important del món. Després de superar unes proves molt rigoroses i ser entrevistat per quinze persones, entre elles un premi Nobel, em van escollir. Allí vaig passar quatre anys, fent recerca del més alt nivell, que em varen marcar per a la resta de la meva vida. Posteriorment, al Barnes Hospital vaig desenvolupar l’activitat d’oncòleg i vaig esdevenir cap de servei d’hematologia i oncologia de la universitat de Nova Jersey.”
El Dr. Gascón estava plenament integrat a la societat nord-americana, tant professionalment com personal. S’havia casat amb una catalana que exercia de professora a la universitat de Nova York i havia tingut un fill. Gaudia d’una plaça vitalícia a l’hospital i es dedicava amb satisfacció a l’assistència mèdica, a la docència i a la recerca. Un bon dia va rebre la petició d’un alt càrrec polític de la Generalitat de Catalunya per ocupar un lloc important en la sanitat pública catalana. Era un bon moment per tornar a casa. Es va presentar a unes oposicions l’any 1991 i la seva família s’instal·là a Barcelona. Van matricular el fill al parvulari i la seva muller va obtenir una plaça de professora titular a la Universitat Autònoma de Barcelona. Quan van sortir els resultats de les oposicions, sorprenentment no va ser escollit per desenvolupar el càrrec promès malgrat el seu currículum excepcional. Decebut del seu propi país, amb un sentiment d’abandó, se’n tornà sol als Estats Units. S’hi va quedar, separat de la seva família, durant nou anys. Passat aquest temps la situació es va fer del tot insostenible i va decidir presentar-se a una plaça de cap de servei convocada per l’Hospital Clínic de Barcelona, càrrec que ocupa des de fa quatre anys.
Un cop aquí, les coses no han estat fàcils i ha hagut de començar de zero. Ha topat amb la realitat sanitària i científica espanyola. “No ha estat gens fàcil aconseguir el que tinc ara després de gairebé cinc anys, i és que començar de zero quan véns d’un lloc on tenies ja una infraestructura de laboratoris i personal, és molt dur i, òbviament, hom paga un preu molt alt.”
Tot allò que podria aportar, fruit de la seva dilatada experiència, no és possible i no sempre és ben vist. “Una de les coses que he intentat introduir és un grau molt elevat d’exigència i de responsabilitat en els membres del meu servei. Tolero l’error humà, però la negligència no. També he procurat, seguint la dinàmica nord-americana, l’accessibilitat fàcil i la relació amb tothom qui vulgui. Malgrat les dificultats, he transmès il·lusió al meu equip i, gràcies als meus col·laboradors, que són uns professionals excel·lents, el servei ha crescut i té molt de futur.”
La medicina avui dia tendeix a la subespecialització i també al treball en comú entre professionals de branques mèdiques diferents. En aquest sentit, l’oncologia també és multidisciplinària. “A Espanya és una especialitat molt jove que, a poc a poc, ha anat ocupant un espai en els grans hospitals. No obstant això, els professionals que s’hi dediquen encara no són suficients per cobrir les necessitats actuals. A més, els oncòlegs necessitem el suport i l’intel·lecte de cirurgians, patòlegs, psicòlegs, radiòlegs, radioterapeutes, etc. Tots els casos es discuteixen en un comitè per decidir els tractaments de manera consensuada.” Els professionals implicats han d’estar constantment al dia dels nous avenços que es produeixen en la seva especialitat, per la qual cosa la formació continuada és del tot imprescindible.
El càncer és una malaltia greu que causa una gran angoixa en tots aquells que la pateixen, especialment si els casos són terminals. “El malalt oncològic és molt vulnerable. Quan els medicaments i la quimioteràpia deixen de fer efecte, sap que morirà, però no vol sentir-se abandonat pel metge. Tot i que se’t fa molt difícil parlar amb un pacient que té els dies comptats, mai no li has de mentir, a poc a poc li has de fer veure la realitat.”
Sortosament, els casos de recuperació i curació augmenten de manera espectacular. En els últims anys hem vist com s’han prolongat els anys de vida dels malalts que pateixen càncer de mama i de còlon, per exemple. “Avui dia el càncer ja no és sinònim de mort com abans, per la qual cosa s’ha de lluitar al màxim. El codi de silenci o les veritats a mitges dificulten la recuperació. El malalt cancerós ha d’acceptar la seva malaltia i ser-ne partícip. No pot amagar el cap sota l’ala i deprimir-se, perquè ens dificulta la feina, als metges i als seus familiars. Entenc que es deprimeixin uns dies, ho accepto, però no massa temps perquè és molt negatiu. Està demostrat que la depressió abaixa les defenses i la qualitat de vida. No hi ha res millor que un malalt que accepta la seva malaltia i és optimista. En aquest sentit, l’ajut que pot proporcionar el psicooncòleg és fonamental.”
La manera d’enfrontar-se a la malaltia cancerosa i de tractar-la per part dels metges també ha canviat els últims anys. Hi ha un matís clarament diferent: ara no es cura tant el càncer com la persona que pateix càncer. “Abans justificàvem l’aplicació de tots els tractaments possibles per vèncer el càncer, malgrat els efectes secundaris, i no es tenia en compte la qualitat de vida del malalt. Amb el temps, el fet de veure que no hem aconseguit dominar el càncer completament ens ha fet ser més humils. Ara només està justificat tot si podem oferir la curació, si no anem amb molta cura de no maltractar els últims anys de vida.”
Hi ha més de dos-cents tipus de càncer. La curació completa d’aquesta malaltia encara sembla llunyana perquè l’aparició de nous agents i sobretot les resistències als fàrmacs ho dificulten. “Les cèl·lules canceroses són molt sàvies. Si les bactèries han aconseguit crear resistències, les cèl·lules eucariotes canceroses, molt més sofisticades, també. El descobriment de les cèl·lules mare pot ser molt important ja que al no poder-les destruir amb la quimioteràpia actual, explicaria el fet del perquè els tumors tornen a aparèixer. S’estan estudiant altres estratègies encaminades a destruir les llavors originàries causants de la malaltia. De moment, la revolució del càncer serà la cronificació. Amb els nous tractaments, allargar la vida del malalt oncològic un parell d’anys ja és un fet habitual. Això és molt important perquè durant aquest temps és factible l’aparició de nous tractaments que poden ser molt esperançadors. Els malalts sempre volen veure una mica de llum al final del túnel. No pots perdre mai l’esperança.”
El Dr. Gascón combina la tasca assistencial i de recerca amb la docència. Dedica part del seu temps a la formació dels residents que cursen l’especialitat. “Els professors tenim una responsabilitat enorme amb els residents que formem perquè ells són el futur de la medicina. Em preocupa especialment la insuficiència de coneixements que han adquirit durant la carrera en biologia molecular, tot i que s’està fent un esforç lloable per potenciar els laboratoris d’aquest tipus. Les facultats actuals donen una formació molt bona en medicina clínica, equiparable a qualsevol país del món, però deixen de banda la ciència pura. Jo recomano als meus alumnes la lectura de les revistes especialitzades més importants del món per estar al dia dels avenços científics més rellevants. No podem preparar grans clínics allunyats de la ciència, sinó que hem de crear quadres híbrids de recerca per avançar en la nostra especialitat i en la medicina en general.”
El periple americà del Dr. Gascón va durar vint-i-quatre anys. Segurament és massa temps per adaptar-se a la realitat, totalment diferent, del seu país d’origen. Ha vist com s’ha condicionat el seu desenvolupament, però l’esperit de lluita i la passió per allò que fa l’han fet tirar endavant sempre malgrat les dificultats. “Moltes vegades m’he preguntat si vaig fer bé de tornar al meu país. Si no he tornat a marxar, cosa que em passa pel cap cada dia, ha estat per la gent que tinc al meu servei. Són uns professionals molt destacats, de prestigi reconegut, amb una gran il·lusió i amb molt de futur. He aconseguit que els dos primers residents que vaig formar ja estiguin als Estats Units desenvolupant la seva activitat professional. Estic passant la torxa a la nova generació, als metges que ens tractaran a nosaltres en el futur.”
