Text del 2004
Les dones parlen del “meu” ginecòleg i això és molt significatiu quant a la relació que s’estableix entre metge i pacient.
Si hi ha un professional del qual s’ha parlat àmpliament com a referent, com a model que cal seguir, és, sens dubte, del Dr. García-Valdecasas, pare. Però, no sempre quan hi ha un referent de pes a la família, els descendents continuen ben bé el mateix camí. El doctor Manuel García-Valdecasas va sentir la influència paterna en la matèria, però es va decantar per la vessant més pràctica. “És clar que el meu pare és un metge reconegut, un catedràtic de prestigi, però bàsicament era un investigador. A mi el que m’agradava de debò era el contacte amb el malalt, el que m’enamorava de la medicina era la part humana. I aquesta inclinació va provocar fins i tot algunes discussions familiars. Tant és així que, quan el meu pare va organitzar uns cursos per a investigadors, jo no hi vaig anar, perquè entenia que no hi havia de fer res en un laboratori. No obstant això, és cert que l’ambient mèdic que m’envoltava era propici per aconseguir els meus objectius.”
Malgrat haver viscut una època plena de vagues, el Dr. Manuel García sent satisfacció per aquella etapa de la seva vida i dels professors que el van ajudar a formar-se com a metge ginecòleg. “Era el temps en què les universitats obrien a l’octubre i tancaven al cap de quinze dies a causa de les vagues generals que s’organitzaven, i això repercutia en la formació de l’estudiant i ens va obligar a alguns companys a reunir-nos per fer la nostra carrera, d’una manera paral·lela, per no perdre el ritme.
Va completar la seva carrera en una època en què encara no existia la formació MIR. “Quan vaig acabar la carrera, vaig haver d’espavilar-me dintre de les escoles de les especialitats. Tenia molt clar que no volia fes res que no fos la ginecologia. Em vaig formar a l’Hospital Clínic, a l’escola de l’especialitat que tenia el professor González Merlo, un home encantador, de qui vaig aprendre la sistematització a la feina. Érem gent amb ganes de treballar, altruistes, ningú no cobrava res. No és com ara, que costa molt superar un MIR però és remunerat. En aquell temps, encara hi havia el professor Esteban Altirriba. Tampoc no m’oblidaré mai del que em va ajudar, quan feia anatomia patològica, el doctor Josep Antoni Bombí, aleshores un doctor molt jove de qui només ens separaven quatre o cinc anys. La seva passió per la investigació em va sobtar molt, però després vaig entendre que no era allò el que m’agradava realment i vaig derivar cap a l’assistència clínica.”
Va arribar un moment en el qual el Dr. García-Valdecasas se’n va adonar que l’etapa de l’Hospital Clínic estava arribant al seu final. “Aquella etapa ja estava tancada, ja no podia treure més profit de l’especialitat dintre de l’Hospital, i me’n vaig anar del Clínic per treballar a l’Hospital de la Creu Roja Dos de Maig.”
El servei de ginecologia de l’Hospital de la Creu Roja al qual es va incorporar, el dirigia en aquell moment el Dr. Marquès. “Com sempre, et deixaven ajudar, visitar, treballar, però no tenia contracte de treball ni cobrava res. D’aquesta experiència, en vaig quedar molt satisfet i vaig aprendre moltes coses. A partir d’aquí, vaig començar a fer altres tasques i a desenvolupar-me com a metge.”
En aquest centre va veure que havia arribat el moment de començar a fer coses amb més entitat professional. “Ja no es tractava d’anar a aprendre. Aleshores hi vaig implicar tothom per comprar el primer laparoscopi, i vam començar a fer laparoscòpia seriosament. Vaig començar a col·laborar amb el doctor Marquès a la Clínica Quirón. Era l’any 1979 i vam començar a fer les ecografies i a comprar equips més nous. Quan l’Hospital de la Creu Roja Dos de Maig va entrar dintre de la xarxa hospitalària i tot es va organitzar i va quedar clar que allò era medicina pública integrada dintre d’una xarxa pública, el nostre servei es va tancar i vaig anar a la Clínica Quirón on juntament amb el Dr. Marqués vam treballar molts anys, fins que vaig prendre la decisió de canviar per anar a la Clínica Teknon.”
Quan entra a la Clínica Teknon, que era un referent dintre de la medicina privada d’aquella època, el Dr García-Valdecasas ja és un professional de 48 anys, molt reconegut a Barcelona i el reben oferint-li tots els mitjans necessaris. «Era una clínica nova, amb perspectiva de futur que disposava d’un servei de medicina interna molt eficient i tot això em va empènyer acceptar la proposta. Em van donar tota mena de facilitats, però van fer una selecció important, ja que no acceptaven a tothom.”
La figura del ginecòleg és important per a la dona, perquè hi ha una transferència de sentiments que només poden explicar al metge ginecòleg. “Les dones parlen del “meu” ginecòleg i això és molt significatiu quant a la relació que s’estableix entre metge i pacient en aquesta especialitat. El ginecòleg té una vessant de metge internista, de cirurgià, de confessor. A vegades les dones ens expliquen situacions molt íntimes, ens obren el cor.”
La ginecologia és una especialitat molt diversa, però també les patologies ho són. “Encara que sigui molt difícil explicar quines són les malalties amb més prevalença, n’hi ha tres que destaquen: la patologia cervical, que pot desaparèixer quan surtin les vacunes anti HPV; aquelles que com a conseqüència de la maternitat poden provocar un despreniment de la matriu; i la patologia mamària, que inclou el càncer de mama. Sortosament, la supervivència en el càncer de mama és molt elevada, se situa per sobre del 90%.”
L’any 1973, quan el Dr. Valdecasas va acabar la carrera, l’embaràs es començava a controlar al sisè mes. Trenta anys desprès, les demandes d’atenció a obstetrícia han canviat d’una manera vertiginosa. “La dona vol tenir un fill sa i ens visita abans de quedar-se embarassada per saber si està en condiciones de tenir-lo amb totes les garanties. La funció del metge és controlar i intentar fer les coses de la manera més natural possible. S’han d’evitar proves que considerem innecessàries. De vegades, amb tantes exploracions, convertim l’embaràs en una patologia.”
La societat no ha assolit encara que a una dona embarassada se l’ha de cuidar. “Que la dona necessita cuidar-se abans i després del part és biologia pura i la societat ha d’assolir que això s’ha de pagar si volem tenir el relleu generacional que necessitem.”
Un altre període crític de la vida de la dona és la menopausa. “La menopausa és un fet fisiològic, que viu la dona quan té al voltant dels quaranta-cinc anys i que pot produir uns canvis hormonals que afectin la seva qualitat de vida.”
Fa dos anys es va publicar un estudi als EUA sobre els efectes secundaris a llarg termini dels tractaments hormonals. “Va ser molt criticat, però encara no ha sortit un estudi que el contradigui. Des del punt de vista pràctic, és millor fer exercici, com passejar que prendre hormones.”
I això és el que fa tres vegades a la setmana el Dr. García-Valdecasas. «Jugo a tennis per distreure’m, però sense ànim de competir.”
I l’equilibri i la felicitat necessaris els troba al seu entorn familiar. “Si al voltant no tens harmonia és molt difícil treballar. La meva dona M. Cristina i els meus tres fills m’han ajudat i no m’han distret de la meva professió.”
