Text del 2004
L’ànima d’una unitat de cures intensives és l’equip d’infermeria.
.
Els malalts greus, potencialment recuperables, que necessiten una atenció continuada, estant en perill la seva vida, són atesos a les unitats de cures intensives (UCI) dels centres hospitalaris. El doctor Lluís Asmarats és un dels professionals mèdics que s’ocupa d’aquest tipus de pacients a la UCI de la Clínica Sagrada Família de Barcelona.
La tasca dels metges intensivistes requereix una gran dosi d’humanitarisme. Precisament aquesta característica va ser un dels motius que van atraure el Dr. Asmarats per a l’elecció dels estudis de medicina. Seguint els passos del seu oncle i la vocació frustrada del seu pare, va iniciar la carrera mèdica a la Universitat Autònoma de Barcelona. Els primers contactes amb un servei de medicina intensiva durant la realització d’unes pràctiques van despertar l’interès d’aquell jove estudiant vers aquesta especialitat, tot i que sempre havia pensat que es dedicaria a una especialitat quirúrgica. “Vaig creure que dedicant-me a la medicina intensiva tindria la millor formació com a metge perquè eren necessaris coneixements de gairebé totes les especialitats, a més del coneixement dels sistemes de suport vital . En les primeres estades en una UCI descobreixes un món apassionant.”
Un cop acabada la carrera ,i després de guanyar per concurs una beca concedida pel Govern francès, va marxar a França per fer la residència de medicina intensiva a l’Hospital Civil d’Estrasburg. Era una unitat amb trenta llits d’ intensius i l’hospital de referència de tota la regió de l’Alsàcia. Era una unitat molt ben equipada i entre d’altres, disposavem de dos ronyons artificials i d’una càmera hiperbara. En aquesta unitat va conèixer un dels professors que més l’han influït, el cap de l’unitat, el doctor Jean Marie Mantz, considerat un dels pioners de la medicina intensiva europea, metge brillant, estricte, que deixava impremta en els seus col·laboradors. “Recordo els anys de la residència a Estrasburg com els que van marcar el meu futur com a metge. Vint anys després, segueixo mantenin una vinculació molt estreta amb el que fós el meu primer servei d’intensius i amb la Societat de Reanimacio de Llengua Francesa, de la qual formo part.”
Després d’aquesta experiència enriquidora, el doctor Asmarats va continuar la seva formació a Barcelona al servei de cures intensives i coronàries de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron. Poc temps després va treballar a la Clínica Quirón, i, finalment, des de l’any 1989 ocupa la plaça de cap de servei de medicina intensiva i unitat coronària de la Clínica Sagrada Família de Barcelona.
“La medicina intensiva és una especialitat reconeguda a Espanya , i cada dia es reconeguda a més països del món.”
La UCI on treballa el Dr. Asmarats disposa de vuit llits que són atesos per un equip de trenta persones integrat per metges, infermers, auxiliars, secretàries i personal paramèdic. “Tenim una unitat molt ben equipada des del punt de vista mèdic,material i personal. Sens dubte, l’ànima d’una Unitat de Cures Intensives és l’equip d’infermeria. Els metges prenem les decisions terapèutiques, però les infermeres estan contínuament en contacte amb els malalts i els familiars. Són el vincle que uneix el pacient amb el metge. A més dels coneixements tècnics propis de la seva professió, les infermeres d’una UCI han de tenir una gran qualitat humana perquè es viuen situacions molt tenses que a vegades són difícils de suportar.”
“El metge d’intensius és sempre el màxim responsable dels malalts de la UCI.
Tradicionalment les unitats de cures intensives estaven associades amb el desnonament i la mort, ben al contrari de la realitat actual. “En els últims anys ha canviat la mentalitat dels pacients i dels seus familiars. Abans, quan es proposava l’ingrés d’un malalt a la UCI hi havia un cert rebuig perquè es veia com un lloc sinistre. Contràriament, en l’actualitat els pacients que hi són, sovint es mostren reticents a tornar a planta perquè s’adonen que a la UCI gaudeixen d’una vigilància intensa i permanent que no es dóna en altres àrees de l’hospital.”
Els familiars dels malalts són molt presents en l’activitat diària de l’equip de metges intensivistes. La dificultat de comunicació amb el pacient se supleix amb el contacte amb la seva família, que sovint espera angoixada el resultat de les proves i una explicació sobre l’evolució del malalt. “Tenim uns horaris de visita prou amplis com perquè els familiars puguin estar ben informats i se sentin recolzats.”
Una bona part de l’activitat de la UCI es realitza gràcies a una tecnologia sofisticada de suport que permet mantenir viu el malalt durant la fase aguda de la malaltia. ”Sense oblidar tot allò referent als mitjans de suport tècnic que disposem a les UCI, la medicina intensiva és una especialitat molt exigent i l’intensivista és un metge amb un alt grau de preparacio, que ha de prendre decisions vitals en determinades situacions crítiques.”
La mort no s’ha de veure com el fracàs del metge intensivista. “Gràcies a les Unitats de Cures Intensives la mortalitat ha disminuït molt els últims anys, però cal tenir present que el cos humà té limitacions i que no vivim indefinidament.”
Quan, malauradament, tots aquests mitjans tècnics i humans no són suficients es planteja el debat ètic dels límits de la medicina i la consciència mèdica. “Tot malalt susceptible de ser recuperat s’ha de tractar, però també hem d’acceptar quan s’arriva a una situació irreversible”.
Cada unitat treballa com creu més adient, no hi ha unes normes establertes estrictes, però sí que existeixen uns Comitès d’Ètica Assistencial. Hauríem d’entendre que en situacions extremes, cada cas s’ha d’estudiar individualment i, sobretot, no s’han de treure conclusions generalitzades. Les societats mèdiques tracten sobre totes aquestes qüestions àmpliament. “El debat obert amb punts de vista diversos és molt enriquidor.
El treball diari del Dr. Asmarats, amb plena dedicació a la seva professió, fa que el poc temps d’oci de què disposa el vulgui passar fent esport a l’aire lliure, refugiant-se en la música clàssica, la òpera i dedicant-lo a la seva família, que ha sabut adaptar-se i entendre la complexitat de la seva professió.
