Text del 2004
Els intensivistes som els metges de capçalera del malalt crític recuperable.
.
L’exercici de la medicina s’ha transformat en gran manera en les últimes dècades per diverses raons, com el desenvolupament tecnològic i la cobertura sanitària universal a bona part dels països del món. I també per una voluntat de respecte a les preferències dels pacients, una actitud que esdevé prioritària en les unitats de medicina intensiva. Els anys setanta van ser per a aquesta branca anys d’expansió i consolidació a l’Estat espanyol. Van ser sobretot els metges especialitzats en medicina interna els que van veure necessari crear unitats especials d’atenció intensiva al malalt crític. El doctor Lluís Cabré Pericas s’ha especialitzat en medicina intensiva, de la qual diu que “es podria entendre com un hospital dins de l’hospital. Allà on no arriba el conjunt de l’activitat assistencial normal de l’hospital, hi ha la UCI o la medicina intensiva, que atén el pacient que es troba en una situació crítica i requereix una atenció molt concreta. Els intensivistes som els metges de capçalera del malalt crític recuperable.” Aquesta jove i poc coneguda especialitat té una importància vital en l’entorn hospitalari.
Lluís Cabré Pericas va estudiar medicina atret per l’humanisme de la disciplina i les possibilitats d’atendre i ajudar persones. “Volia fer quelcom positiu per al conjunt de la societat. Vaig estudiar la carrera a la UAB el tercer any de funcionament de la institució, que encara no estava massificada, i vaig fer la formació a la unitat docent de la Vall d’Hebron que s’inaugurava aquell any. Els cinquanta alumnes que formàvem la classe apreníem en un hospital de mil llits amb una cos mèdic esperonat per contribuir a la nostra formació. Tinc un record especial del doctor Àngel Ballabriga, el millor professor que he tingut. Vaig fer el MIR plantejant-me l’especialitat de medicina interna i vaig entrar en un àmbit mèdic nou, la medicina intensiva que es realitzava a Bellvitge. Els meus referents en aquest camp formatiu han estat el doctor José M. Cavanilles, cap de servei a Bellvitge, i el doctor Frederic Garrigosa, cap clínic de Bellvitge.”
El doctor Lluís Cabré va començar la residència el 1977, en uns anys durant els quals es produïen molts casos de traumatisme cranial. “A l’autovia de Castelldefels ocorrien diàriament accidents de moto que provocaven lesions de gran importància. A més, a prop de Bellvitge hi havia zones molt depauperades socialment, i a l’hospital ateníem policies que havien rebut un tret i nois joves amb ganivetades al pulmó o al cor fruit de les disputes de carrer. Tot això requeria un gran esforç mèdic i assistencial.”
Acabada l’especialitat va completar la formació amb estades a diferents hospitals nord-americans, “tot i que l’Estat espanyol és l’únic país que compta amb una especialitat de medicina intensiva. A Europa i als EUA la volen introduir prenent com a referència el model l’espanyol. S’han adonat que les UCI han de comptar amb un personal propi, especialitzat, perquè donen més bons resultats que les organitzacions amb metges sense els coneixements específics dels intensivistes.”
Acabada la residència va entrar d’adjunt a l’Hospital de la Creu Roja del Dos de Maig i després a la Clínica de la Sagrada Família, “on vaig dirigir la nova UCI. Va ser una experiència molt formativa que em va permetre encapçalar més endavant la direcció del servei de medicina intensiva de l’Hospital de Barcelona, on avui desenvolupo la meva labor professional.”
El personal de la UCI està molt especialitzat. La infermeria és bàsica en aquestes unitats i té una formació molt específica. “Cal que entre metges i infermeres hi hagi molt bona relació. A l’Hospital de Barcelona vaig tenir la sort de poder escollir els companys de treball i es va crear un equip molt integrat i de gran qualitat. Dins de la unitat tots som especialistes d’intensius, però cadascú tracta una branca més especialitzada. En el meu cas em dedico a la ventilació i la bioètica. Disposem de tecnologies d’avantguarda i dels professionals més experimentats per gestionar-les.”
En els darrers deu anys s’ha treballat molt l’aspecte relacional dels metges amb el malalt i la família. La medicina intensiva exigeix molta sensibilitat humana per tractar pacients en situacions crítiques i sobretot familiars preocupats per l’evolució del seu parent. “El malalt crític porta intrínsecament una família profundament afectada.”
El doctor Cabré és màster en bioètica i dret, perspectiva que li ha permès millorar l’atenció als malalts d’intensius. “La idea és que com més vulnerable és una persona, més necessita que la protegim.”
Aquell pacient crític amb una probabilitat raonable de recuperació ha de ser ben informat tant des del punt de vista ètic com legal sobre el tractament, les alternatives, els riscos i els beneficis, així com també la família, i més quan es tracta de pacients amb patologies que no li permeten prendre decisions. És el consentiment informat. “En el cas de la medicina intensiva, les decisions són sovint de tal magnitud i provoquen dilemes ètics tan importants, que s’han d’estudiar amb gran profunditat i fer-ne partícips els familiars del pacient.”
La bioètica també es planteja el final de la vida del malalt. “Quan no hi ha solució per a un malalt algú ha de dir prou. Això no s’ha de fer de forma oculta, sinó d’acord amb tot el personal i la família. S’ha de consensuar la decisió.” El doctor Cabré és president de la Societat Espanyola de Medicina Intensiva Crítica i Unitats Coronàries (SEMICYUC), des de la qual col·labora a fer avançar els serveis de medicina intensiva, millorar la formació ètica i mèdica dels especialistes d’aquest àmbit, evitar l’intrusisme professional i liderar el canvi a l’Europa comunitària.
