Text del 2004
És fonamental tenir cura de la quantitat i qualitat d’informació que es transmet a un malalt.
La família Sellarés Font no té gaires precedents mèdics entre els seus avantpassats. L’únic familiar vinculat amb el món de la medicina va ser la religiosa Rosa Sellarés, que exercí la seva vocació a l’actual Clínica Rotger de Palma de Mallorca. “Ella afavorí la meva inclinació per la medicina. Crec, però, que un factor determinant fou que em vaig adonar que mitjançant la medicina podia ajudar els altres.”
De fet, el que més li agrada de la seva feina és “l’atenció al pacient, el contacte humà i el servei que pots prestar a altres persones. Sóc conscient de la responsabilitat que la meva activitat comporta, però no em fa por ni em determina. D’altra banda, el fet que el nostre camp d’acció sigui inabastable i que calgui millorar i reciclar els nostres coneixements periòdicament representa per mi un repte molt atractiu.”
La passió per la seva activitat professional es manifesta en les paraules següents: “no crec que pogués dedicar-me a una altra activitat. M’encanta la meva feina, i cada dia més.”
El doctor Jacob Sellarés va optar per formar-se a “la Universitat de Barcelona, primer a l’Hospital Clínic i, a partir de tercer de carrera, a l’Hospital Universitari de Bellvitge.”
Recorda aquells anys com un període “dur, intens, però molt positiu. Memoritzes molts conceptes teòrics que únicament la pràctica, tenir al davant un malalt amb aquella patologia, et farà interioritzar i assimilar. En aquest sentit, considero que els alumnes pregraduats en pràctiques haurien de disposar d’un major grau d’autonomia en l’assistència; només així aquesta etapa esdevindria veritablement operativa i efectiva en la formació dels futurs facultatius.”
Un cop graduat i mentre preparava l’examen de Metge Intern Resident, el doctor Sellarés va desenvolupar diverses feines sanitàries: metge de família, visites a domicili, revisions mèdiques, guàrdies a diversos centres… Quan va superar amb èxit el MIR, va escollir especialitzar-se en pneumologia a l’Hospital Clínic de Barcelona: “A més de ser un centre de reconegut prestigi amb primeres figures com a mestres –que tot i així resulten professionals afables i molt accessibles–, l’Hospital Clínic és l’únic centre de l’Estat espanyol que disposa d’un servei complet de pneumologia que inclou una Unitat de Cures Intensives Respiratòries. Per altra banda, aquesta entitat hospitalària també m’oferia la possibilitat de poder dedicar-me parcialment a la investigació i, fins i tot, en un futur poder formar noves generacions d’especialistes respiratoris.”
Aquesta possibilitat es farà efectiva l’any 2005 quan comenci a formar part dels programes d’investigació de la institució. “La investigació és un camí lent i molt dur que requereix molta paciència. Els resultats de qualsevol recerca no es veuen immediatament, però són essencials per a la millora de la tasca mèdica.”
La seva experiència al servei de pneumologia de l’Hospital Clínic li permet certificar que “el 90% de les malalties respiratòries tractades afecten pacients que són o han estat fumadors.”
El tabac i l’alcohol són les dues drogues legals que causen més morts al nostre país, aproximadament unes cent mil. La causa de la seva enorme incidència i del seu arrelament en la nostra societat és “que s’hi pot accedir molt fàcilment.”
La gravetat i conseqüències d’aquestes patologies són tantes que el doctor Sellarés creu que “els fumadors deixarien de seguida el seu hàbit si passessin un dia consulta amb mi i poguessin comprovar in situ les seqüeles de la seva addicció.”
De totes aquestes malalties, sens dubte, la que provoca més por entre la població és el càncer de pulmó. Per desgràcia, encara no s’ha pogut trobar un tractament veritablement efectiu contra aquest tumor: “Ara per ara tan sols existeix la possibilitat d’extirpar-lo mitjançant la cirurgia. Aquesta eradicació pot ser efectiva si es porta a terme en una fase primerenca de la malaltia, però normalment no es detecta en aquest estadi perquè no dóna símptomes. En el càncer de pulmó l’ús de la quimioteràpia i la radioteràpia és pal·liatiu, és a dir, se centra principalment en intentar frenar el progrés de la malaltia, però no en curar-la.”
És en aquests casos que el metge ha de mostrar la seva humanitat i capacitat d’empatia amb el malalt: “És fonamental tenir cura de la quantitat i qualitat d’informació que es transmet a un malalt o als seus familiars. Quan hem de comunicar el diagnòstic d’una malaltia greu, cal que ho fem de la forma més humana possible i tenint molt en compte l’efecte que les nostres paraules provocaran en la persona que les escolti i les hagi d’assimilar.”
Un altre tema d’interès en la seva àrea de treball és el debat entre aquells professionals que consideren que cal subespecialitzar-se en el tractament d’una determinada afecció i aquells altres que opinen que és necessari tenir una formació global i exercir de forma general l’especialitat, és a dir, encarregant-se del tractament de totes les patologies de la zona. La postura del doctor Jacob Sellarés és eclèctica en aquest punt: “La subespecialització en algunes patologies o zones dins d’una especialitat mèdica està esdevenint la norma entre els metges. No obstant això, jo considero que cal que hi hagi facultatius amb una visió general de les malalties de la branca que consultin doctors subespecialitzats en cas de dubte en el diagnòstic o el tractament. Des del meu punt de vista, els metges actuals estem deixant enrere alguns aspectes essencials, fins i tot intrínsecs, de la nostra disciplina, com ara la part clínica, que determinaven que la medicina fos considerada com un art més que no pas com una ciència. Els metges contemporanis ja gairebé no explorem, no confiem en els nostres coneixements, sinó que encarreguem directament proves de diagnosi.”
