Text del 2004
El MIR, com a procés de selecció, permet que els metges rebin una preparació sòlida i exigent.
La nefrologia és “l’especialitat mèdica encarregada de la diagnosi i el tractament de les malalties renals, en l’actualitat comunament relacionades amb la hipertensió arterial i amb la diabetis.”
Els mitjans terapèutics fonamentals per tractar la insuficiència renal avui dia són “la diàlisi i el trasplantament de ronyó.”
És una especialitat nova i de recent reconeixement oficial en el nostre país. L’introductor i pare de la nefrologia a l’Estat espanyol és el doctor i catedràtic Lluís Revert Torrellas. Aquest gironí inquiet va decidir de trencar amb la tradició familiar farmacèutica i comercial i endinsar-se en la seva vocació per la medicina: “No desitjava esdevenir un comerciant. Volia dedicar-me a una activitat creativa en què el component investigador fos molt important.”
El doctor Revert recorda els seus anys d’estudis universitaris com una època de superació: “Gaudia d’una beca que tenia com a condició l’aprovat de totes les matèries cursades. Això em va obligar a esforçar-me de valent.”
D’aquell període té molt present la tasca docent “del professor Soriano i dels doctors Alfons Balcells i Alzina Bofill.”
A partir de tercer de carrera va començar a col·laborar com a ajudant del professor Soriano, al qual rememora com el docent “que més m’ha marcat.”
En aquella època el nombre d’estudiants de medicina era limitat, la qual cosa permetia als alumnes accedir a múltiples opcions pràctiques, sempre, però, “que hi hagués un interès explícit per part de l’estudiant a buscar-les i a sacrificar-s’hi. La veritat és que els professionals en actiu mostraven entusiasme per la formació dels futurs facultatius.”
En graduar-se va començar l’especialització en medicina interna a l’Hospital Clínic, institució a la qual sempre ha estat lligat, primer com a estudiant i després com a professor i catedràtic i també com a metge de plantilla i cap del Servei de Nefrologia: “L’Hospital Clínic és el millor d’Espanya i un dels més destacats d’Europa. Els metges que hi treballen l’estimen i mantenen un sentiment de fidelitat vers la institució.”
Paral·lelament, també ha desenvolupat una intensa tasca en el sector privat. Ara mateix desenvolupa col·laboracions quirúrgiques a la Clínica Quirón. D’altra banda, el doctor Soriano “em va transmetre la seva passió per la nefrologia. Per completar la meva formació vaig fer estades a França i als Estats Units mitjançant les quals em vaig adonar del futur d’una especialitat que podia salvar la vida de moltes persones i assegurar-los una bona qualitat de vida.”
Els anys cinquanta no van ser pas econòmicament fàcils per als hospitals públics de l’Estat espanyol: “Gairebé no es disposava de pressupost per finançar els àpats del dia.”
En aquest context únicament les donacions privades van fer possible la posada en marxa l’any 1959 “de la primera unitat de diàlisis de l’Estat espanyol d’un centre públic. Els polítics de l’època no van posar cap inconvenient, però tampoc no ens van facilitar gaires mitjans.”
En aquell primer estadi els malalts “s’havien de sotmetre tres cops per setmana a sessions de catorze hores. Ara el temps s’ha escurçat fins a cinc hores en els casos més greus.”
Aleshores, el més angoixant era haver de presenciar com “molts pacients morien perquè no disposàvem de prou màquines per a tots.”
Sis anys més tard, “el doctor Josep Maria Gil Vernet realitzà el primer trasplantament de ronyó a l’Hospital Clínic.” Aquesta nova fita obria una altra porta a l’esperança per a les persones afectades per una insuficiència renal.
La pràctica del trasplantament ha possibilitat de salvar la vida a molts pacients que depenien de la diàlisi. És de sobres conegut que Espanya –i Catalunya, especialment- encapçala el rànquing de donacions de ronyó procedent de persones mortes; en canvi, “el nombre de donacions procedents de donants vius és encara poc significatiu, a diferència d’altres països. A més a més, aquestes donacions acostumen a procedir de pares o fills, però no d’altres familiars.”
La donació és el mitjà per tal d’atorgar als malalts de dotze a catorze anys –la mitjana de vida d’un òrgan trasplantat- de vida plena i autònoma. Els únics perills d’un trasplantament són “el rebuig i la medicació, la qual, com a efecte secundari, pot accelerar l’aparició de tumors i de problemes cardiovasculars.”
Tanmateix, afortunadament, i per causes que encara no s’han determinat amb claredat, l’índex de casos d’insuficiència renal ha disminuït en el nostre país en els darrers anys i, a més a més, s’ha endarrerit l’edat d’aparició. “Ara la majoria de pacients tenen més de cinquanta anys. En qualsevol cas, sigui quina sigui la seva edat, se’ls ha d’informar de la malaltia que pateixen amb elegància i optimisme. Per fer-ho mantenim una llarga entrevista en què els expliquem la seva patologia i les opcions terapèutiques existents.”
El doctor Revert no només va aconseguir el reconeixement de la nefrologia com a especialitat mèdica independent d’altres àrees per part de la Comissió Nacional d’Especialitats Residents, sinó que també va ser un dels creadors, juntament amb el doctor Hernán, de l’actual sistema d’especialització MIR. “Des del meu punt de vista ha d’existir un equilibri entre el nombre d’especialistes formats i la demanda del sistema sanitari. Per altra banda, el MIR, com a procés de selecció, permet que els metges rebin una preparació sòlida i exigent. Podem dir que actua com un de garbell indispensable per tal d’atorgar una bona qualitat assistencial als ciutadans.”
La docència ha estat una de les activitats que més l’han omplert: “Sempre he estat dur examinant perquè crec que els estudiants han d’assolir unes exigències mínimes, però també sempre m’he esforçat per ser didàctic i amè en aquells continguts més àrids i per ser accessible i proper als alumnes. Crec que el secret de ser un bon docent és gaudir de les teves classes. La docència és una activitat molt estimulant per als facultatius perquè ens obliga a estar molt informats de les darreres novetats i avenços mèdics.”
Tampoc no ha deixat de banda la investigació, tot i que li hagi comportat algun sacrifici personal: “Actualment la situació de la recerca és millor que en els meus primers anys d’exercici professional. No obstant això, hem de reconèixer que a Espanya no hi ha ni una estructura ni uns reconeixements idonis per portar-la a terme en condicions satisfactòries; el que té de preocupant aquest fet és que el nostre país té el risc de perdre el seu valuós capital humà. En el meu cas, m’he dedicat a la recerca en la mesura que m’ha estat possible, és a dir, tot el temps que l’assistència, la docència i la meva vida personal m’han deixat lliure.”
Perquè, a pesar dels múltiples èxits professionals, d’haver estat el fundador de la Societat Catalana de Nefrologia i de la Societat Espanyola de Nefrologia, d’haver estat honorat, entre d’altres, amb la medalla Trueta i la d’Alfonso X el Sabio, pel doctor Revert “l’èxit més gran de la meva vida ha estat conèixer la meva dona, Joana Font, i haver vist néixer els meus fills.”