Texto del 2003
La bioquímica permet detectar, diagnosticar i prevenir una malaltia.
.
Darrere el protagonisme i el reconeixement social del metge que aconsegueix diagnosticar i tractar adequadament un pacient afectat per una malaltia se situa sempre la tasca acurada, metòdica, professional i, malauradament, sovint poc reconeguda, dels especialistes del laboratori. La gent del carrer sol desconèixer que la seva feina és primordial per guiar les conclusions de l’especialista, així com per vigilar l’evolució de certes patologies que ja han aparegut o que encara no s’han manifestat. Tots els hospitals compten amb Serveis de Laboratori que, gràcies a l’evolució tecnològica, any rere any han augmentat la qualitat, precisió, exactitud i rapidesa. La veritat és que la professió ha recorregut un llarg camí en poc temps. S’ha de recordar que fa només una trentena d’anys la situació era deficitària: no hi havia cap entitat que els agrupés a nivell nacional i no existia una veritable presència autònoma i diferenciada, ni dins el món acadèmic i universitari ni a l’àmbit sanitari. No fou fins l’any 1976 que nasqué la Societat Espanyola de Química Clínica, nom d’origen anglosaxó, que anys després va passar a denominar-se Sociedad Española de Bioquímica Clínica i Patología Molecular (SEQC). En aquest sector, com en la major part de les disciplines mèdiques, la importància d’estar afiliat queda palesa: l’entitat reuneix actualment uns 1.600 socis de tot l’Estat, una xifra que agrupa el 95% dels especialistes; aquest percentatge supera les previsions més optimistes i és un bon indicador del grau de responsabilitat mèdica que caracteritza el col·lectiu.
“Els objectius se centren a difondre la bioquímica clínica”, resumeix Marià Cortés, president de la SEQC. Sota aquesta premissa es desenvolupen tot un seguit d’activitats que persegueixen, segons es detalla en els estatuts: agrupar tots els professionals de la geografia espanyola; facilitar l’intercanvi d’informació científica; estudiar i recomanar mètodes normalitzats; establir directrius i consells per a la formació en aquest camp; promoure la difusió de publicacions especialitzades; i organitzar periòdicament sessions, cursos, reunions, congressos, i tots aquells actes que s’estimi són oportuns per a la consecució de les anteriors fites. Per tal de portar-les a la pràctica, la Societat està organitzada en comissions i grups de treball, que constitueixen els diferents Comitès (Científic, d’Educació, de Qualitat, de Congressos i de Publicacions) que estan coordinats pel Consell Tècnic. El promotor d’aquesta gran organització científica fou el doctor Enric Concustell, primer president de l’entitat. Va ser gràcies al seu impuls que la SEQC va prendre forma durant una dècada difícil: els anys 1970. A la Universitat no hi havia una separació entre la Bioquímica i la Fisiologia. Concretament, a les facultats de Medicina només s’impartia l’especialitat durant el primer curs lectiu, i en d’altres, només es donaven algunes lliçons dins de l’assignatura de Patologia General.
El context al món clínic tampoc era engrescador: la Bioquímica pràcticament no existia als laboratoris. “A diferència d’Espanya, a Europa ja n’era present. Enric Concustell, també director de servei de l’Hospital de Sant Pau i catedràtic de Bioquímica, va tenir una gran visió de futur”, constata Marià Cortés.
L’entitat sorgeix amb un caràcter eminentment científic i amb unes aspiracions d’universalitat i sobretot de multidisciplinarietat, trets realment innovadors. “La nostra Societat va néixer amb un caire obert, acceptant el diàleg. Aquest tarannà va tenir un gran reconeixement, ja que durant els primers anys ja es van obrir les portes a tots els professionals que treballaven dins l’àmbit de les anàlisis. S’ha de tenir en compte que en aquella època, les úniques associacions relacionades amb el laboratori que existien eren exclusivistes, bé de metges o de farmacèutics, i no hi havia cap relació entre elles”, explica el president de la SEQC.
La sensibilitat cap a l’heterogeneïtat de disciplines que hi concorrien va ser l’indicador que la institució anava pel camí correcte, ja que no es pot negar l’existència d’un ampli ventall d’orientacions formatives que acaben especialitzant-se i coincidint dins el laboratori: “La Bioquímica Clínica abraça diverses llicenciatures, Medicina, Química, Biologia, Farmàcia i Bioquímica. Els joves que tenen interès en l’especialitat, un cop han acabat els seus estudis universitaris han de realitzar un període específic de formació hospitalària, reglat pel Ministeri de Sanitat, que dura quatre anys”, detalla la metgessa Magda Macià, secretària de la Societat.
Cal definir la feina que desenvolupa aquest col·lectiu per adonar-se’n de la rellevància de la seva funció dins l’entramat sanitari: “És una ciència que es dedica a aportar una sèrie de resultats per ajudar a complementar el diagnòstic, el pronòstic i la prevenció de les patologies”, afirma la doctora, abans d’especificar: “Quan un metge atén un pacient, a part de l’exploració necessita unes proves complementàries. D’entrada, les fonamentals són la radiologia i l’analítica. Dins d’aquesta última, s’inclou la bioquímica.”
Un clarificador exemple és el diagnòstic d’una diabetis: “A més de la visita al possible malalt, es requereixen unes anàlisis de sang per a determinar el nivell de glucosa. La conclusió definitiva la dóna aquest indicador.”
Tot i que la tasca d’aquests especialistes es desenvolupa de portes endins, la interpretació de les dades els transforma en un element clau d’interrelació amb els metges. El president de l’entitat delimita encara més la definició i afegeix que l’especialista “és un home d’hospital que fa determinacions de les magnituds existents en els líquids biològics –com la sang o l’orina–, i quantifica nivells hormonals, de fàrmacs o drogues, marcadors tumorals, tòxics, etc. També fa laboratoris d’urgències.”
La prevenció és intrínseca a l’activitat quotidiana d’aquests científics: “També són importants els resultats normals per saber que un pacient no té una malaltia greu. L’anàlisi és un dels aspectes que dóna més seguretat al metge per poder descartar possibles patologies”, assegura la doctora Magda Macià.
L’aparició de noves tecnologies i metodologies ha permès accelerar els resultats de les proves, de vegades urgents, i per una altra banda ha ampliat el camp de recerca. “Avui podem investigar magnituds que abans eren inconcebibles, com són les relacionades amb els tumors. Actualment, un home major de 50 anys pot fer-se anàlisis, en concret l’anomenat PSA, per descartar si pateix un càncer de pròstata. Descobrir-ho en un període latent té un bon pronòstic”, confirma el president de la SEQC.
Un altre exemple de la utilitat de l’especialitat és la possibilitat de detectar l’hipotiroïdisme d’una manera subclínica, és a dir, “abans que la persona desenvolupi una simptomatologia. El resultat clínic de la mesura de les hormones implicades ho fa possible”, apunta la secretària de l’entitat. Dins del camp de les afeccions cardiovasculars, que per desgràcia fan engrossir considerablement les estadístiques de mortaldat de la població, també hi ha molt a dir.
Unes anàlisis a temps poden ser molt útils per ajudar a aclarir dubtes davant un possible infart de miocardi, o fins i tot, esbrinar si existeix un risc latent. “Hi ha marcadors que et permeten, per exemple, identificar la possibilitat de patir una angina de pit, per tant es pot començar a tractar el pacient molt abans que s’hagi manifestat cap episodi. Així s’eviten una gran quantitat de problemes i de despeses, tant sanitàries com socials. S’ha de saber que, en l’actualitat, en molts casos el diagnòstic de l’infart és pràcticament bioquímic: a partir d’unes anàlisis de sang. Hi ha uns enzims que s’alteren i una proteïna que és específica del cor”, detalla el doctor Marià Cortés.
En el camp del seguiment de les patologies, l’especialitat ha pres un gran protagonisme. “Per controlar l’evolució d’una persona que ha patit un càncer de fetge hi ha dos vies fonamentals i necessàries: una radiològica, mitjançant una ecografia; i l’analítica”, comenta la doctora Magda Macià. “Pràcticament tots els malalts que tenen càncer estan monitoritzats per un o altre marcador tumoral. Cada tipus de neoplàsia en té un d’específic, que és el determinant. En funció de l’evolució d’aquest índex es pot conèixer el pronòstic i l’evolució de la patologia”, exposa la representant de la Societat.
Una vegada el pacient està seguint el tractament adequat o s’ha operat, és molt útil “controlar l’evolució de la recidiva, per saber si pot haver-hi o no metàstasi, o si el tumor s’ha disseminat. Aquest seguiment és fonamentalment analític. Hi ha unes magnituds que estan totalment relacionades amb el tumor que es va desenvolupar”, afegeix.
La revolució informàtica, que ha afectat tots els àmbits, a nivell personal i laboral, no ha deixat al marge aquests professionals, acostumats a moure’s entre els avenços científics. “La tecnologia ha estat fonamental per a poder abordar la gran quantitat d’informació que es maneja fins assolir el diagnòstic. Ens ha ajudat a racionalitzar-la i ens ha permès aprofundir-ne”, destaca la secretària de la SEQC.
Per a Marià Cortès, el seu impacte ha estat considerable i l’adaptació d’aquests professionals no ha significat cap obstacle, ans al contrari. “Crec que si una persona és realment un científic mai no en pot quedar al marge i en el moment que apareix la informàtica la posa en pràctica.”
La Societat ha estat pionera en l’establiment d’uns programes de control de qualitat per tal de millorar el nivell professional. “Es distribueix la mateixa mostra a molts laboratoris de tot Espanya. Després s’avaluen els resultats. Això serveix per veure si la feina que desenvolupa cada centre és bona i si és comparable amb la resta”, valora el president de la SEQC, abans d’especificar que el col·lectiu necessita d’aquesta iniciativa externa per tal d’objectivar que la metodologia i el control de qualitat intern dels laboratoris són òptims. “Sempre s’ha de procurar garantir la qualitat de les anàlisis i des de la Societat Espanyola de Bioquímica Clínica i Patologia Molecular estem treballant molt en aquest objectiu.”
Marià Cortés també fa referència a la voluntat d’assolir un reconeixement oficial de qualitat, tant pel que fa als laboratoris com als bancs de sang. “La normativa de certificació ja ha estat aprovada i ja hi ha centres que posseeixen l’ISO-9000. Aquesta certificació és una garantia de qualitat, perquè implica que hi ha un control en tots els processos del laboratori. Actualment ja s’ha aprovat la normativa d’Acreditació que, a més, ha de garantir que tots els processos es fan d’acord amb aquesta normativa.”
Tots els hospitals de grans dimensions disposen de laboratoris que realitzen les anàlisis més habituals i compten amb un laboratori d’urgències. “Tots determinen la majoria de magnituds que serveixen per al dia a dia, però hi ha altres proves que són menys freqüents ja que la prevalença de la malaltia és baixa o que requereixen una tecnologia més específica, que no és rendible realitzar-los en el mateix centre sanitari i s’han d’enviar a altres centres especialitzats”, concreta la metgessa.
Els congressos, que se celebren anualment, són una rellevant oportunitat perquè els socis coneguin de primera mà la innovació tècnica i l’estat de l’analítica de patologies amb una important incidència en la població. Una d’elles és la diabetis, un tema recurrent en aquestes reunions científiques. “És vital estar al dia; procurar estandarditzar i consensuar els coneixements per tal d’arribar a objectius mundials comuns”, destaca la secretària de la SEQC. L’entitat és present a diversos organismes internacionals. És membre de la International Federation of Clinical Chemistry and Laboratory Medicine, del Forum of the European Societies of Clinical Chemistry and Laboratory Medicine i del National Committe of Clinical Laboratory Standards. Així mateix, va fundar l’International Congress on Automation and New Technology in Clinical Laboratory, que ha organitzat durant cinc edicions. D’altra banda, ha estat al capdavant de la tercera celebració de l’Afro-Mediterranean Congress, que va tenir lloc a Sevilla l’any 1986, i l’any 2003 organitza l’Euromedlab, 15th European Congress of Clinical Chemistry and Laboratory Medicine.
L’arteriosclerosi també ha estat centre del debat i l’exposició mèdica en diverses ocasions: “Hi ha una mortalitat elevada dins la població. Així doncs, ens preocupa aconseguir mesures preventives i mitjans tècnics per a facilitar-ne el diagnòstic precoç”, assenyala el doctor Marià Cortés, abans de comentar que: “Els congressos permeten intercanviar la informació, l’experiència i el coneixement entre els experts. També ofereixen les eines necessàries per no perdre de vista l’actualitat diagnòstica.”
Així mateix, són bones plataformes per a la motivació, sobretot dels més joves. Els futurs especialistes han de treballar dur per assolir el grau de professionalitat adient. “Normalment, quan comences t’enriqueixes de l’experiència pròpia i de la dels companys. Tot i així, la persona jove és la que més necessita una referència, una orientació sobre les alternatives futures i el desenvolupament de la seva professió. La Societat té un paper clau a l’hora de facilitar aquest suport” coincideixen a afirmar els dos representants de la SEQC.
