Text del 20-12-2010
La literatura mèdica és plena de casos on l’origen de la malaltia física es troba en l’estat anímic de qui la pateix.
Tractem amb éssers humans, amb la seva càrrega emocional i afectiva. Si ho oblidem, correm el risc de transformar-nos només en uns simples tècnics reparadors.
El metge no tan sols ha d’establir conversa amb el pacient, sinó transmetre-li empatia i confiança. Si el pacient no se sent segur i respectat, mai arribarem a guarir-lo com cal.
L’autoestima està molt relacionada amb la capacitat de seducció. Si no sabem seduir-nos els uns als altres, les relacions mai seran bones. Per això és important que les persones vulguin conservar la seva coqueteria tota la vida, i la vista i els ulls hi tenen un paper essencial.
Una extensa trajectòria en el món de l’oftalmologia, començada a l’Hospital Clínic de Barcelona, ha fet al doctor en Medicina Miquel Maseras i Bover cap de servei emèrit de l’Hospital del Consorci Sanitari de Terrassa, entitat on treballa des del 1990 i a on, fins fa poc, era el cap de servei de la seva especialitat. “Als Estats Units i a bona part d’Europa hi ha molta tradició dels càrrecs emèrits. Aquí no fa gaire era una pràctica exclusiva de l’àmbit universitari, però comencen a estendre’s en hospitals i centres d’investigació.”
Més de 30 anys d’exercici han permès el doctor Maseras especialitzar-se en cirurgia de vitreoretina. “Els últims 15 anys s’ha avançat molt en aquest camp, tant en microcirurgia com en microtecnologia. Avui som capaços d’arrencar una membrana transparent de set micres de gruix enganxada a la retina, sense que toquem ni afectem la retina. L’alta tecnologia, a més, ens ha ajudat a avançar en la investigació; per exemple, dividint cèl·lules amb un feix de làser.”
La praxi d’aquest eminent oftalmòleg li ha confirmat la unicitat que hi ha entre el cos i la ment humanes. “És una evidència que l’home es compon d’una part visible i d’una part no visible. La part visible és la del cos, que es pot palpar, radiografiar, tocar o punxar. La part no visible és la de la ment, els sentiments i les emocions. En compartimentar-les per poder-hi incidir de manera més acurada, la medicina va acabar oblidant-ne la relació. Fins fa poc, no es connectava una afecció psicològica amb una de física. Això canvià quan els nord-americans van descobrir la síndrome de l’estrès i provaren en laboratori que es manifestava físicament amb una important baixada de les defenses. De fet, la literatura mèdica és plena de casos on l’origen de la malaltia física es troba en l’estat anímic de qui la pateix; per exemple, persones que perden un fill i poc després se’ls desencadena una diabetis, o parelles de gent gran que tota la vida han estat junts i que moren gairebé alhora.”
Aïllar el cos i la ment és, doncs, irreal. “Hi ha una dita mèdica del segle xvii que recorda: Ser metge és consolar sempre, alleujar sovint i, de vegades, curar. Tot ésser humà és capaç de consolar un altre; no gaires són capaços d’alleujar-ne, i pocs són capaços de curar-ne. El bon metge ho ha de saber fer tot, tractar tant l’esperit com el cos del pacient. La medicina psicosomàtica ha estat teoritzada fa molts anys, però encara no se’n sap gran cosa. Ens aquest aspecte ens avantatgen les medicines orientals, ignorades per la medicina d’Occident perquè no empren el nostre sistema científic. Però jo crec que tenim molt a aprendre de la tradició mil·lenària d’Orient i el seu enfocament holístic de l’ésser humà. Tanmateix, la tendència dins la medicina occidental és la contrària, la superespecialització. A tall d’exemple, en traumatologia ja hi ha especialistes només en cirurgia de la mà. I encara més: en cirurgia del polze! El mateix passa en oftalmologia, amb especialistes de màcula dins la cirurgia de retina. Si seguim així, perdrem de vista que els pacients són persones, i no pas parts del cos, o, encara pitjor, microparts del cos. És clar que la superespecialització té aspectes positius, però és molt important que no ens faci perdre la nostra dimensió, la de metges. Si hagués de posar en una tarja què sóc, primer posaria en lletra més grossa persona; després, i cada vegada amb lletra més petita, hi posaria metge; després, oftalmòleg, i, finalment, amb lletra minúscula, detallaria els meus càrrecs. No podem oblidar que tractem amb humans, amb la seva càrrega emocional i afectiva. Altrament, correm el risc de transformar-nos només en uns simples tècnics reparadors. Gregorio Marañón deia que, en el trajecte que va des de la porta per on entra el pacient i la cadira on s’asseu, el metge ja ha de tenir el seu diagnòstic de presumpció fet, només per la forma de caminar del pacient, la seva actitud, el color de la pell, la cara que fa, etc. Si a això afegim la interactuació doctor/pacient, es pot dir que un professional de la medicina empra la tecnologia per a confirmar o descartar sospites. El metge no tan sols ha d’establir conversa amb el pacient, sinó transmetre-li empatia i confiança. Si el pacient no se sent segur i respectat, malament: mai arribarem a guarir-lo com cal. La curació és un tracte entre dos, un pacte de confiança. Per això és molt important que el metge li expliqui molt clarament al pacient què té, per què ho té, què ha de fer, per què ho ha de fer i que s’hi juga si no ho fa.”
La feina bàsica del metge –curar– sovint va acompanyada d’una recuperació psicològica. “Jo no puc evitar ser humanista en el meu exercici, ni deixar d’interessar-me per una persona que entra a la meva consulta amb l’ànim baix. Fer de metge és també preguntar a la gent per què està trista, fins i tot si ets oftalmòleg. En realitat, una part dels pacients d’oftalmologia tenen l’autoestima baixa pel deteriorament estètic de l’entorn ocular, i no és cap frivolitat que se sentin així. L’autoestima està molt relacionada amb la capacitat de seducció. Si no sabem seduir-nos els uns als altres, les relacions no seran mai prou bones, entenent seduir en el seu sentit més ampli i en tots els aspectes de la vida. Per això és important que dones i homes vulguin conservar la seva coqueteria tota la vida, i la vista i els ulls hi tenen un paper essencial. Això no significa que defensi la banalització de la cirurgia que hi ha actualment, de la qual tenim part de culpa els professionals, però sobretot els mitjans de comunicació. La gent es pensa que operar de cataractes és bufar i fer ampolles, i no és cert. És una operació i, com a tal, agredeix el cos humà, que pot reaccionar insospitadament davant la intromissió.”
La nostra societat ha perdut el sentit de la mesura. “He estat molt temps treballant 14 o 15 hores diàries. Al principi creus que són els primers anys i que després, quan et situïs, treballaràs menys; de cap manera. La professió mèdica és molt absorbent, i sovint et fa arraconar coses molt importants, com la família i les aficions. A nivell general, un dels principals problemes dels nous temps és la tendència cap a la celeritat i la immediatesa. Als grans hospitals estrangers ja fa temps que s’ha instituït la figura del senior, un metge que, per edat, ja ha completat la seva vida laboral, però que continua lligat a l’entitat a fi d’aprofitar-ne l’experiència, al qual se li consulten els casos més complicats un cop per setmana.” Els seniors serien cabdals per recuperar la figura del mestre dins la sanitat catalana.
I és que el doctor Miquel Maseras sap la importància de la divulgació en tant professor universitari, autor de publicacions i conferenciant. “A la dècada dels 70 vaig publicar molta recerca sobre experiència clínica, i també vaig donar classes d’Oftalmologia a la universitat, per primera vegada a la història en català, la qual cosa és per mi un orgull molt especial. Això va durar fins al 1990, al llarg de gairebé 15 anys.”
