Text del 2005
Cal tenir uns coneixements molt amplis de medicina interna per realitzar una bona dermatologia.
Els avenços recents en la dermatologia i en disciplines properes han generat noves respostes a algunes velles preguntes, així com noves opcions de tractament per algunes malalties de la pell tradicionalment complexes. S’han fet grans passos en la comprensió de moltes patologies dermatològiques, i en la prevenció, el diagnòstic i el tractament de les més difícils. El doctor Oriol Mercadal Peyri és un destacat professional de la dermatologia catalana que ha viscut aquesta realitat i aquesta evolució amb gran interès investigador i clínic al llarg d’una dilatada carrera mèdica. És hereu d’una tradició mèdica familiar, d’una filosofia de la medicina humanista i molt centrada en la relació amb el malalt. El seu avi, el primer catedràtic de dermatologia de Catalunya, el professor Peyri, ha estat un referent en la seva trajectòria. “Ell em va transmetre una idea fonamental: calia tenir uns coneixements molt amplis de medicina interna per realitzar una bona dermatologia, una especialitat en què es barregen aspectes molt diversos. Aquesta branca de la medicina no tracta només aquelles patologies que veiem sobre la pell, les més superficials i fàcils de diagnosticar, sinó també algunes que començant a la zona cutània acaben afectant òrgans interns. Una erupció cutània pot indicar la futura aparició d’una patologia interna com l’esclerodèrmia. En altres ocasions, determinades taques poden evolucionar i desencadenar un lupus intern que pot arribar a provocar la mort de la persona. Per això el dermatòleg s’ha d’anar formant a poc a poc a partir d’un coneixement extens de la medicina interna i ha de ser capaç de fer bons diagnòstics a base d’escoltar amb atenció les explicacions del malalt.”
També el seu pare, el doctor Mercadal Peyri, va tenir una influència cabdal en la seva vida professional. “Va ser dermatòleg, una especialitat que va viure amb gran passió i en la qual va treballar intensament al llarg de la seva vida. Aquesta tradició mèdica familiar té continuïtat avui en un dels meus tres fills, l’Àlex, també dermatòleg. Per la seva banda, el meu fill Oriol és arqueòleg i dirigeix el Museu Arqueològic de la Cerdanya, i el meu fill Ignasi és pastisser.”
Llicenciat a la facultat de medicina de la Universitat de Barcelona, recorda amb estima mestres destacats de l’Hospital Clínic com el doctor Vilanova i el doctor Pedro Pons. “Mentre feia la carrera vaig estar dos anys col·laborant i aprenent amb el doctor Pedro Pons en el camp de la medicina interna. Vaig acabar la carrera amb vuit matrícules d’honor, entre les quals hi havia la de dermatologia.”
La seva formació es va completar el 1963 amb una estada a l’Institut Rhône Poulenc de París, a l’Hospital St. Louis (becat per els Labors Rhône Poulenc), on va rebre els ensenyaments de destacats mestres de la dermatologia francesa. “Vaig aprendre moltes coses bàsiques de la professió que no he deixat d’aplicar i transmetre als meus alumnes. El meu estudi sobre el resochín, un antipalúdic de síntesi, va demostrar que en dosis determinades no provocava alteracions oculars i va permetre la introducció d’aquest antipalúdic.”
La seva trajectòria professional s’ha desenvolupat bàsicament a la Creu Roja de l’Hospitalet i especialment a l’Hospital de Sant Pere Claver, “primer com a ajudant del meu pare, que en va ser cap de servei de dermatologia, i després assumint aquesta responsabilitat fins que el 2003 va rellevar-me el meu fill. Les principals inquietuds mèdiques i investigadores s’han centrat en l’estudi i tractament de la psoriasi, l’acné, l’alopècia i el vitiligen, una patologia de la quan encara sabem molt poc. Les noves drogues han permès establir tractaments més eficaços per aquestes malalties però encara es desconeix perquè la persona desenvolupa aquestes reaccions cutànies. La psoriasi, com l’acné i altres patologies, té moltes etiologies. Molt sovint hi ha un factor nerviós que desencadena l’aparició de la malaltia dermatològica, però també pot tenir relació amb l’alimentació o l’estrès. Es fan seguiments i teràpies amb l’ajuda d’altres especialistes entre els quals hi ha el psicòleg.”
La relació entre metge i pacient és fonamental. La medicina actual ha perdut bona part de la filosofia de treball dels metges del segle xx, “que prestaven molta atenció al malalt. El metge ha d’escoltar el pacient i fer-li preguntes per conèixer el seu estat psíquic i físic. A través d’una exploració completa del pacient, amb la revisió i observació acurada de les diferents parts del cos, es pot arribar a realitzar un diagnòstic eficient i correcte que acabarà corroborant una prova analítica. És clar que les noves tecnologies i mitjans de radiodiagnòstic han contribuït decididament a la precisió diagnòstica, però amb una bona exploració i un historial clínic ben fet a vegades no calen analítiques.”
El doctor Mercadal en determinats casos utilitza la clàssica formulació magistral: “El dermatòleg és la persona que més recepta amb formulació magistral, basada en fórmules antigues, per trobar una solució a patologies que no s’han resolt amb els fàrmacs convencionals.”
L’acné és una patologia lleu però que afecta un important grup de població. La psoriasi també afecta un gran nombre de persones, però el seu tractament és més complex. “És una patologia crònica lligada a vegades a la patologia reumàtica. Dins dels diferents tipus de psoriasis, l’artropàtica és la que té un tractament més complex perquè requereix les aportacions mèdiques de dermatòlegs i reumatòlegs. Avui hi ha més solucions que fa uns anys per frenar-ne l’evolució. El metrotexate, un fàrmac que exigeix una dosificació molt precisa, pot evitar que un pacient pateixi nous brots psoriàsics. Fa uns anys resolia moltes psoriasis infantils amb un tractament a base d’una planta medicinal que venia d’Hondures, l’anapsos. Vaig ser pioner a introduir un tractament per a les psoriasis d’ungles amb aquest fàrmac natural.”
Un dels grans reptes de la dermatologia actual és el tractament del càncer de pell. “Dels tres tipus de càncer de pell, el carcinoma vasocel·lular, l’espinocel·lular i el melanoma, aquest tercer és el més greu. L’individu s’ha de vigilar les pigues i dubtar d’aquelles més negres, que poden desembocar en un melanoma. Si és d’extremitats i es tracta en una fase precoç gairebé sempre es cura; el d’esquena és més difícil de curar de forma definitiva. Alguns càncers de pell es poden evitar amb una exposició mesurada al sol. No hem d’abusar-ne i cal aplicar cremes protectores altes que protegeixin la pell dels rajos ultraviolats.”
El doctor Oriol Mercadal Peyri ha estat vicepresident de la secció catalana de dermatologia de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, així com membre de les principals acadèmies nacionals i de l’Acadèmia Nord-americana de Dermatologia. També ha realitzat diversos treballs d’investigació sobre lesions dermatològiques i ha actuat com a ponent en un gran nombre de congressos nacionals i internacionals de l’especialitat. En definitiva, una brillant trajectòria assistencial, docent i investigadora que continua viva i amb la il·lusió de continuar donant respostes a les patologies dermatològiques.
