Text del 2004
El nostre sistema de treball està pensat per guanyar el màxim de temps possible, perquè en el cas del càncer és sinònim de vida i esperança.
El cirurgià oncològic Pedro Barrios va optar per una “professió quasi sacerdotal, ja que implica un compromís profund i ferm amb els malalts i una dedicació intensa que pot arribar, fins i tot, a esdevenir una mena d’obsessió.”
Ho va fer per motivacions personals i sense emmirallar-se en cap membre de la seva família: “Durant una part important de la meva vida vaig educar-me en un petit poble de Colòmbia observant que no existia cap tipus de suport sanitari per tal de cobrir les necessitats de la població. Vaig decidir ser metge amb l’objectiu de poder millorar l’atenció sanitària de països com el que em va acollir, amb una gran feblesa assistencial.”
Aquesta aspiració es va fer realitat anys després, quan va col·laborar amb l’organització Médicos sin Fronteras, de la qual va arribar a ser el president: “Crec que la medicina és una professió humanista i humanitària perquè el nostre propòsit és millorar la vida d’altres persones. Per aquesta raó, en un moment o en un altre de la nostra carrera, hem de ser capaços de trencar els nostres llaços i la nostra estabilitat i aportar quelcom dels nostres coneixements a altres indrets menys afavorits. Personalment, considero que el moment òptim és quan et trobes a la meitat de la teva carrera professional, perquè aleshores tens prou coneixements i experiència per ajudar en situacions complexes i, al mateix temps, les vivències suportades poden enriquir-te i canviar, en retornar, la teva visió limitada del món i valorar més positivament l’entorn social i sanitari en què aquí ens desenvolupem.”
Com que la seva família tenia arrels espanyoles i llaços molt estrets amb el seu país d’origen, el doctor Pedro Barrios es va decantar per Espanya a l’hora de desenvolupar la seva formació en medicina, va decidir “d’estudiar a Barcelona perquè aquí vivia una part de la meva família espanyola i perquè sabia que aquí trobaria l’esperit obert, tolerant i cosmopolita que desitjava.”
Dels anys de formació universitària recorda que “no hi havia un ambient de colla universitària. Com que érem tants –a la meva promoció hi va arribar a haver mil estudiants i, de fet, vam acabar la llicenciatura prop de sis-cents–, estàvem dividits en grups en funció dels nostres interessos i tarannàs.”
Pel que fa a l’adaptació a la forma de vida a Europa, “va ser molt fàcil i gairebé no m’hi vaig haver d’aclimatar. Els meus pares havien conservat sempre els costums i tradicions espanyols, de manera que jo hi estava familiaritzat.”
El que sí el va sobtar, de manera paral·lela a l’experiència d’altres metges del continent americà formats a l’Estat espanyol, és que “la formació mèdica que es donava aleshores a les universitats espanyoles era molt més teòrica que no pas pràctica, amb els inconvenients que això després comportava per a l’exercici de la nostra activitat. Si desitjaves tenir una formació més assistencial, la iniciativa havia de ser teva i calia fer grans esforços per tal de poder fer pràctiques hospitalàries.”
El seu desig, però, li va permetre de poder presenciar operacions i assistir malalts durant els anys de preparació, la qual cosa, al seu torn, va possibilitar que tingués més formació pràctica que un bon nombre de companys del seu període estudiantil: “Des de tercer de carrera havia fet guàrdies i pràctiques, fins i tot en intervencions, ja que en aquell moment era factible col·laborar activament amb equips o serveis quirúrgics que t’acollissin en el grup. Va ser una oportunitat única perquè em va donar la possibilitat de participar en tota la dinàmica assistencial hospitalària. Per aquesta raó, en acabar la llicenciatura jo ja disposava d’una bona formació bàsica en la patologia de l’aparell digestiu i certa pàctica quirúrgica, fins i tot en algunes d’avançades per l’època, com ara la microcirurgia.”
Un cop acabada l’etapa universitària va haver d’afrontar el MIR per tal de poder cursar l’especialitat: “En aquell període no s’havia de superar cap prova teòrica, sinó que s’entrava en el programa pels mèrits acadèmics aconseguits durant els anys de preparació universitària. Com millors fossin el teu expedient acadèmic i els teus mèrits professionals, més opcions tenies de poder escollir lliurement l’especialitat desitjada.”
En el seu cas, es va poder decantar per “la cirurgia general i de l’aparell digestiu. Vaig triar l’Hospital de Bellvitge perquè em semblava una bona institució per adquirir els coneixements teòrics i pràctics adequats.”
L’experiència acumulada durant els anys de formació universitària en hospitals i serveis d’urgència va fer possible que “en comptes de desenvolupar la meva especialitat en cinc anys pogués escurçar el període fins als tres anys.”
Tot i que el sistema d’especialització instaurat arran del MIR provoca les opinions més diverses entre el col·lectiu mèdic, el doctor Barrios manifesta la seva conformitat amb el model perquè “contribueix a l’excel·lència sanitària. Segurament la implantació d’aquest sistema de selecció, que determina que únicament els llicenciats en medicina millor preparats puguin optar a una formació específica, és una de les causes de l’elevat nivell que té l’Estat espanyol en medicina.”
A banda d’aquest fet, aquest cirurgià oncòleg considera que “pertànyer a la cultura mediterrània, amb alguns aspectes positius com la improvisació creativa, també pot contribuir a un bon nivell de les especialitats quirúrgiques. En la nostra professió, sobretot en la branca de la cirurgia, s’han de prendre sovint decisions sobtades, ràpides, de vegades trencadores, i per tant difícilment meditades, en què les reflexions i les experiències prèvies són importants per actuar amb eficàcia davant situacions inesperades”.
Per contra, “a diferència d’altres cultures, ens manca una bona formació científica de base. Els cirurgians acostumem a sobrevalorar els aspectes tècnics de la cirurgia i, en canvi, no donem excessiva importància al mètode científic. Al mateix temps també ens costa força treballar coordinats en equip perquè som massa individualistes. Aquesta circumstància es posa encara més de manifest quan cal interactuar amb altres especialitats mèdiques.”
El doctor Barrios està en contra de les opinions que consideren els cirurgians com a éssers humans especials –quasi màgics– amb unes habilitats que els allunyen del gruix de la població i, fins i tot, dels seus companys de professió: “Se’ns mitifica massa sovint sense una raó per fer-ho.”
L’esperit pràctic i l’objectivitat són dues qualitats que tot cirurgià, qualsevulla sigui la seva branca d’acció, ha de posseir: “La vida dels nostres pacients està sovint en les nostres mans i hem de ser capaços d’abstreure i no deixar-nos influir per motivacions personals a l’hora d’actuar. L’objectivitat és essencial en la nostra feina. Segurament per aquesta raó els metges i, en particular, els cirurgians tenim tants d’escrúpols a l’hora de practicar una intervenció a una persona estimada. En aquestes ocasions podem perdre la distància que la nostra tasca sempre requereix.”
La iniciativa del doctor Tuca, que havia creat a l’Hospital Sant Pau la primera Unitat de Cirurgia Oncològica, el va influir a seguir el seu exemple i, després de diversos anys dedicant-se a la cirurgia, va decantar-se per la cirurgia oncològica: “Llavors no existia la cirurgia oncològica com a especialitat, però era indispensable, per mor de la complexitat i diversitat dels tumors, tenir una formació específica en el camp de l’oncologia que inclogués coneixements bàsics de les diferents àrees de l’especialitat. El tractament quirúrgic és només una forma de tractar el càncer i, tot i que actualment sigui la teràpia més eficaç, el cirurgià requereix una visió més àmplia i de conjunt de la malaltia neoplàstica. En definitiva, ens vam adonar que des de l’enfocament de la cirurgia general no es podia afrontar tota la complexitat ni l’extensió dels coneixements que envolten el càncer. Calia especialitzar-se per concentrar informació, coneixements i experiència.”
Amb l’objectiu de disposar de la formació adequada en el camp de la cirurgia oncològica, el doctor Barrios va aconseguir dues beques del Fons d’Investigacions Sociosanitàries: “Vaig estar primer a Houston per tal d’aprofundir en l’abordatge dels casos de càncer avançat, que no pot ser tractat amb una única arma terapèutica per aconseguir allargar les perspectives i possibilitats de supervivència del pacient. Després vaig fer una estada a Washington per treballar en tractaments quirúrgics extrems en càncer peritoneal.”
Un cop va haver tornat a Catalunya va poder fer realitat el seu somni de crear la Unitat de Cirurgia del Càncer Avançat a l’Hospital de la Creu Roja de l’Hospitalet de Llobregat, que després es va convertir en el Servei de Cirurgia Oncològica. Des del moment de la seva creació, n’ha estat el màxim responsable, i ha pretès establir un model diferent d’abordatge del pacient neoplàstic en què el cirurgià oncòleg domini no només les tècniques quirúrgiques curatives, pal·liatives, de suport i de reconstrucció en el càncer, sinó que, a més, conegui els fonaments bàsics i les seqüències terapèutiques de la malatia.
Els equips multidisciplinaris i els avenços tècnics han permès un avenç espectacular en la lluita contra el càncer. En aquest sentit, el doctor Barrios recorda la situació de la malaltia durant els primers anys d’existència de la seva unitat: “Aleshores les teràpies per lluitar contra aquesta malaltia eren molt limitades: bàsicament se circumscrivien a les intervencions quirúrgiques perquè la quimioteràpia, per exemple, pràcticament no s’aplicava. El sofriment i els resultats molt limitats en la lluita contra el càncer van contribuir que aquesta malaltia fos estigmatitzada socialment, era una malaltia qualificada de ‘xacra’, ‘maleïda’ i de ‘càstig diví. De mica en mica ens vam adonar que per avançar en els coneixements i millorar en els resultats s’havien de crear equips multidisciplinaris perquè les àrees d’acció contra la malaltia eren molt diverses i perquè no podem oblidar que existeixen més de dos-cents tipus de tumors.”
D’aquesta manera es van crear els equips multidisciplinaris formats per “oncòlegs mèdics, cirurgians oncòlegs, radioterapuetes, patòlegs, psicooncòlegs i altre personal mèdic i sanitari relacionat amb el diagnòstic i tractament d’aquests malalts. Com que el nivell de formació i comunicació de cadascun dels especialistes ha de ser el màxim i com que hem de fer que aquests coneixements siguin aplicats als pacients, hem d’avaluar un màxim de dades i resultats amb l’objectiu de millorar contínuament. Perquè aquests grups siguin realment eficaços han d’estar ben integrats i coordinats i han de tenir un sistema de treball disciplinat.”
El funcionament de la unitat es tradueix en el fet que: “Qualsevol pacient atès a l’hospital amb símptomes de presentar un tumor és adreçat a un especialista del grup. Si el seu cas forma part de les patologies més habituals, i per tant estandarditzades, se seguirà el protocol existent. Per contra, si es considera de presentació infreqüent o amb característiques clíniques complexes, l’historial passa directament al Comitè de Tumors, que està constituït per aquest grup multidisciplinari d’experts, i que decidirà quin és l’enfocament més adequat per lluitar contra la malaltia. Aquest model de treball està pensat per guanyar el màxim de temps possible, perquè en el cas del càncer és sinònim de vida i d’esperança”.
Per altra banda, la dimensió psicosocial que tot tumor representa explica la implicació “d’un psicooncòleg en els nostres equips. Aquest professional és l’encarregat d’ajudar el metge a transmetre la informació al pacient i als familiars i de donar suport psicològic al pacient i el seu entorn.”
Pel que fa a la informació, “s’ha de ser molt caut. El metge ha de saber quina informació pot transmetre al pacient i als familiars i quan ho ha de fer. El nostre enfocament, més que informar, és comunicar la veritat de manera mesurada, progressiva i sempre aportant el màxim de contingut positiu que pugui existir. Cada pacient requereix, i fins exigeix, el nivell d’informació que necessita. En l’art del metge rau saber-la transmetre adequadament. L’estat d’ànim pot afavorir una resposta positiva al tractament, i hem d’intentar que els pacients no perdin mai les ganes de lluitar i de superar la malaltia.”
Tot i els grans avenços aconseguits en la lluita contra el càncer, s’ha de reconèixer que aquest nom encara és considerat sovint per la població com a antònim de vida: “Encara avui tenim associat el càncer subconscientment amb mort i patiment. Certament els resultats de dècades enrere eren decebedors i desesperançadors perquè moria un elevat tant per cent de malalts. En aquests moments, no obstant això, el 50% dels malalts es curen totalment i, en la resta de casos, hem aconseguit millorar l’horitzó vital i, especialment, la qualitat de vida dels afectats. A més d’això, hem de saber que ja actualment, en el casos més greus, el càncer ha esdevingut una malaltia crònica que pot ser controlada i que permet als malalts poder seguir amb la seva vida i amb l’esperança, cada cop més real, de poder beneficiar-se de tractaments més eficaços.”
