Josep M. Torrescasana Fontanet
Josep M. Torrescasana Fontanet
PC, 16è VOLUM. Especialitats mèdiques de Barcelona, I

JOSEP M. TORRESCASANA FONTANET

PEDIATRIA – PUERICULTURA

Text del 2004

“Amb la gent jove m’hi sento molt a gust i viure l’evolució d’un ésser humà és apassionant”

El doctor Josep M. Torrescasana admet que la seva especialització va seguir una evolució curiosa. Ell és la tercera generació d’una família de metges en què el seu pare, Camil Torrescasana, era psiquiatre: A l’inici de la carrera volia fer psiquiatria, però em vaig adonar que era molt perillosa per a mi, perquè em costava molt desvincular-me dels pacients. Aleshores vaig provar d’estudiar neurologia. Al servei de rehabilitació de l’Hospital Clínic atenia els infants amb seqüeles de poliomielitis, on vaig veure que treballar amb nens era molt més gratificant.”

El doctor va escollir finalment pediatria, però sempre l’ha exercit amb un accent especial en la psicologia, fet que el vincula en certa manera a l’especialitat paterna: Amb la gent jove m’hi sento molt a gust i viure l’evolució d’un ésser humà és apassionant. En una criatura de mesos intueixes coses que passaran al cap d’uns anys i en comprovar-ho sents una satisfacció molt gran, potser intervé aquí la meva atracció per la psicologia.”

L’interès per aquesta disciplina es tradueix en una capacitat d’observació que el doctor Torrescasana empra per conèixer el pacient: Quan vaig al seu domicili repasso visualment la casa, sempre miro si hi ha llibres i quins hi ha. Aquest detall et situa molt, aprens a relacionar-te amb aquella família.”

El doctor pertany a una generació de pediatres en què la visita domiciliària era l’habitual: Ara la gent va directament als especialistes, la visita al domicili presenta dificultats operatives, i l’exploració d’ara es fa millor a la consulta. Però jo la mantinc i en sóc partidari, perquè ajuda a conèixer millor el nen i la seva família, en què els pediatres de capçalera, en extinció, fem de filtre, per on passen tant els conflictes de parella com les malalties dels fills.”

El doctor Torrescasana compta per milers els nadons que han passat per les seves mans durant els trenta anys de professió a la Clínica del Pilar, de Barcelona, i a la seva consulta privada: Ara ja atenc la segona generació dels meus pacients, els seus fills, la qual cosa és un dels aspectes més gratificants de l’especialitat.”

Entre els pacients hi ha hagut un relleu generacional que no s’ha produït entre els metges de la generació del doctor Torrescasana: A la meva promoció vam coincidir molts fills de la generació del meu pare, però els nostres fills han renunciat majoritàriament a seguir la carrera, que ara és més oberta que mai a altres procedències socials i amb majoria de dones.”

No obstant això, reconeix una millora substancial de la sanitat pública de trenta anys ençà: És la competència més severa que tinc, i me n’alegro. Molts clients van habitualment al centre d’atenció primària i alhora venen a la consulta buscant una visita més llarga, més calmada, cosa que em permet veure la qualitat de la sanitat pública.”

Al doctor Torrescasana se li fa difícil resumir a grans trets l’evolució de la pediatria des de la segona meitat dels anys seixanta. En primer lloc, constata l’evolució de la natalitat: Vaig començar a exercir amb un boom de natalitat que ha disminuït espectacularment. El pediatre de capçalera atenia una gran quantitat de criatures i primordialment cobria la franja de zero a cinc anys, ja que llavors a la sanitat pública els nens amb set anys passaven a medicina general. Amb aquell volum de pacients atendre adolescents era una temeritat, ni ens ho plantejàvem.”

En aquells anys, però, morien més infants: Han canviat les perspectives de la neonatologia per la disminució de la mortalitat neonatal i de les malalties infeccioses, gràcies als nous antibiòtics i a les noves vacunes. En aquest sentit els pediatres hem instat l’Administració perquè s’acomplissin els plans vacunals.”

En segon lloc, subratlla la millora de la nutrició infantil i el canvi positiu de costums relacionats amb la lactància: Als anys seixanta hi va haver un retrocés de l’alletament matern per una moda nord-americana justificada per alguns obstetres per una més ràpida recuperació física de la dona després del part, un punt de vista que s’ha demostrat erroni. Avui dia la predisposició a donar el pit és majoritària. Nosaltres en som molt partidaris perquè és el millor alletament.”

I en tercer lloc, el pediatre destaca els avenços propis de la medicina, que han estat espectaculars en cirurgia fetal i neonatal i en diagnòstic prenatal; del nen que neix ara en tenim una informació amb què difícilment sobrevenen sorpreses. S’han corregit tractaments massa intervencionistes, com les massa freqüents extirpacions d’amígdales, ja que els nous antibiòtics han controlat les infeccions que podien esdevenir cròniques. Ara només s’operen casos molt concrets i en general per un tamany excessiu que compromet la deglució, la respiració o la parla de l’infant.”

De les circumstàncies de la pediatria actual, al doctor Torrescasana li preocupa la disminució de la natalitat, que relaciona amb una exigència de les parelles: Com diu Eulàlia Solé, tenir fills ha deixat de ser un fet natural per ser el resultat d’una consultoria. Les generacions actuals planifiquen tenir el fill fins al detall més mínim, i això comporta que un de cada quatre nens neixi per cesària, un percentatge molt elevat de casos que no sempre són justificables.”

Els costums socials porten el pediatre a atendre problemes de l’infant que abans no rebien l’atenció adequada: En la mesura que han disminuït els problemes infecciosos o nutricionals, el pediatre ha d’assumir una problemàtica de caire psicosocial que ja existia i que deriva de les condicions familiars i escolars, com separacions o dificultats d’aprenentatge, i també ambientals, com la violència i els consums d’alcohol i drogues. El jove portador d’una psicopatologia que no s’ha manifestat clínicament sembla que és molt més procliu al consum de substàncies estimulants, hi està buscant instintivament una automedicació per a uns símptomes que no acaba de tenir clars, com una angoixa o una depressió no prou identificades. Molts accidents de trànsit de joves són potser actituds suïcides.”

Gràcies a la inclinació per la psicologia el doctor Torrescasana s’interessa pels problemes de l’adolescent: El pediatre hauria d’allargar la seva intervenció fins als vint anys. Els catorze són una edat inadequada per finalitzar la intervenció perquè és just quan comença l’esclat de l’adolescència, que avui dia ha sofert un canvi quant a comportament; l’adolescència ja s’avança als deu anys.”

Per aquesta inquietud, el pediatre compta amb la col·laboració d’una psicòloga a la seva consulta i exerceix acuradament la tasca d’aconsellar els pares: Procuro ser molt pedagògic a la consulta, hi incorporo la formació sanitària dels meus clients perquè modifiquin els seus criteris. També des de sempre he facilitat la consulta telefònica, he destinat una hora diària a atendre-la, facilita que la gent no faci coses arriscades pel seu compte. Es tracta de conèixer la criatura i els seus pares, el nivell d’ansietat que tenen davant de cada problema.”