Text del 2006 pel Sr Font.
Tot metge ha de traçar un límits ètics en la seva actuació.
.
Pere Llaví Raventós és un dels pioners de les tècniques d’anticoncepció i, posteriorment, de reproducció assistida a Catalunya i un ginecòleg que, a través del testimoni de la seva experiència professional, mostra la transformació social que ha viscut el nostre país en les darreres dècades. Després d’estudiar medicina a la Universitat de Barcelona, es decantà per especialitzar-se en ginecologia a l’actual Hospital de Sabadell Parc Taulí, aleshores anomenat Santa Fe. Gran part de la seva trajectòria professional posterior està lligada al Vallès Occidental: “En comptes de començar a cursar la llicenciatura de medicina tan bon punt vaig haver acabat els estudis de secundària, vaig fer un parèntesi fins als 25 anys. Malgrat aquest retard, vaig saber recuperar el temps acadèmicament perdut perquè vaig concloure la llicenciatura en només quatre cursos. A més a més, des de la perspectiva humana i professional, aquest lapse va ser molt profitós, ja que em va permetre conèixer millor la psicologia humana i poder empatitzar amb les sensacions i sentiments dels meus pacients, connexió fonamental quan hom es dedica a una àrea psicològicament i emocionalment tan compromesa com la reproducció assistida.”
Va formar-se com a especialista a la Clínica Santa Fe, que llavors era un centre només ginecològic, després d’haver col·laborat amb l’Hospital Clínic. “El pas per aquestes dues institucions fou la meva experiència en la sanitat pública, ja que, una vegada especialitzat, vaig optar per desenvolupar la meva activitat professional dins l’àmbit de la sanitat privada.”
Amb un esperit obert i modern, Pere Llaví Raventós creà a Barberà del Vallès l’actual Centre de Reproducció Humana del Vallès Occidental, que en els seus inicis no tenia com a finalitat ajudar a tractar els problemes de fertilitat, sinó més aviat tot el contrari: “Vaig ser el primer professional del país que va gosar introduir al rètol del seu establiment el sintagma planificació familiar, a pesar de les recomanacions de familiars, col·legues i amics que m’ho desaconsellaven per por a les represàlies professionals i legals. A la dècada dels 70, la contracepció era un tema totalment silenciat a la nostra societat, tot i que hom s’adonava que a les classes mitjanes el nombre d’embarassos era menor que no pas a les baixes.”
Fou justament aquesta situació la que el va portar a Londres per tal d’aprofundir en els seus coneixements sobre el camp de l’anticoncepció. Durant aquell viatge, va conèixer el ginecòleg Patrick Steptoe i el biòleg Robert Edwards, els científics que havien fet possible el naixement de Louis Brown, i es va sentir fascinat pels llavors anomenats nens proveta. Progressivament, la situació política i social del nostre país s’anà normalitzant i equiparant amb la dels països de l’entorn; en el camp de la reproducció, les dones espanyoles van anar endarrerint el moment de la maternitat, en bona part per factors socials positius i econòmics i laborals negatius, amb l’aparició dels problemes consegüents d’esterilitat: “Fa 25 anys, l’edat mitjana de maternitat era de 23 o 24 anys. Avui és freqüent que les parelles es plantegin tenir el seu primer fill passats els 30, i en alguns casos a prop dels 40. No obstant això, quan es presenten els problemes per concebre, les parelles no entenen les causes perquè associen l’aspecte exterior amb l’edat biològica. Certament, hem millorat la nostra qualitat de vida i la cura física i estètica; avui l’aparença física d’una dona de 40 anys poc té a veure amb una persona de la mateixa edat de fa un quart de segle, però biològicament els seus òvuls i la seva capacitat reproductora es troben en una etapa de declivi. Això explica que cada vegada més hi hagi usuaris de tècniques de reproducció assistida i més receptores de donacions d’òvuls.”
És evident que si una dona no vol haver de sotmetre’s a aquestes tècniques, haurà d’avançar la seva maternitat, perquè “a partir dels 38 anys és difícil aconseguir una concepció natural, i molt més a partir dels 40.”
Pere Llaví fou un dels precursors d’aquestes tècniques al nostre país: “Fórem el tercer grup a Catalunya a aconseguir que una fecundació in vitro resultés viable.”
D’aleshores ençà, el Centre de Reproducció Humana del Vallès Occidental s’ha convertit progressivament en una institució de referència a nivell europeu en aquest àmbit: “Ens arriben pacients de països com França o el Regne Unit per sotmetre’s als nostres tractaments.”
Per tal de respondre a les elevades expectatives d’aquests pacients heterogenis, l’equip està format de manera estable per “tres biòlegs, tres ginecòlegs, un andròleg i tres anestesistes, a banda dels col·laboradors puntuals i dels alumnes en pràctiques de la Facultat de Biologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual som unitat docent.”
Pere Llaví Raventós manté una posició capdavantera davant de tècniques i procediments que susciten polèmiques ètiques i morals en la nostra societat i sobre algunes de les quals s’ha legislat en sentit negatiu, tot i l’excel·lent i innovadora llei de què es disposa a l’Estat espanyol: “Sóc partidari d’aplicar tècniques de reproducció assistida a dones de més de 50 anys, sempre que compleixin unes determinades condicions. També ho sóc de poder triar en determinades circumstàncies el sexe dels nadons. De fet, no crec pas que aquesta elecció variés la configuració de les nostres piràmides de població i, fins i tot, podria incrementar l’índex de natalitat perquè moltes parelles tindrien un nou nadó si tinguessin la certesa que seria del sexe que desitgen. Crec que tot facultatiu ha de traçar uns límits ètics en la seva actuació, i que hi ha possibilitats tècniques i científiques sense cap mena d’interès pràctic, com ara la clonació humana. Sovint aquests debats són més mediàtics que no pas científics, perquè, tot i que tècnicament estem capacitats per clonar un ésser humà, quin seria l’interès d’aquesta tècnica quan sabem que el medi i les experiències viscudes ens individualitzen i converteixen en éssers únics i irrepetibles?”
La trajectòria professional del doctor Pere Llaví ha estat íntimament lligada amb l’assistència i les necessitats específiques de la població en cada moment històric. Aquesta priorització de l’atenció l’ha portat a investigar incansablement per tal de millorar els tractaments que rebien els seus pacients, la qual cosa li ha permès publicar diversos treballs sobre reproducció assistida, tot i que no tants com hauria desitjat per manca de temps. Així mateix, moltes de les seves idees han estat el germen de prestigiosos estudis portats a terme pel col·legues seus.
