Texto del 2006
El nostre equip de treball és interdisciplinari. Al CREB hi col·laboren enginyers, metges i biòlegs.
El doctor Pere Caminal Magrans és el director del Centre de Recerca en Enginyeria Biomèdica, conegut usualment amb les sigles de CREB, pertanyent a la Universitat Politècnica de Catalunya. La seva trajectòria professional fins a dirigir aquest centre i específicament la Unitat de Senyals Biomèdics, una de les sis divisions en què s’estructura la important tasca cientificosanitària d’aquest organisme, ha estat la següent: “Vaig estudiar enginyeria industrial i em vaig especialitzar en l’àrea de mecànica. En acabar els estudis universitaris, vaig decidir iniciar una investigació de doctorat al voltant de les vàlvules cardíaques per tal de millorar la biomecànica d’aquestes pròtesis. Aquest va ser el primer pas de la meva futura especialització com a enginyer biomèdic en la branca de la mecànica. Així, vaig descobrir la immensa satisfacció personal que comporta saber que amb la teva tasca professional estaves ajudant les persones. Posteriorment, em vaig decantar per l’àrea dels senyals biomèdics, en la qual encara treballo. La nostra tasca consisteix a diagnosticar patologies a partir dels senyals biològics, com ara els cardíacs, els electroencefalogràfics o els provinents de senyals del ronc.” Precisament una investigació del seu grup al voltant d’aquesta qüestió ha estat recentment guardonada amb el prestigiós Premi Ciutat de Barcelona.
Algunes de les línies d’investigació que es porten a terme al Centre de Recerca en Enginyeria Biomèdica són les següents: “En primer lloc, el diagnòstic de patologies cardíaques i, en concret, la recerca dels indicadors de pacients que podrien patir una mort sobtada després d’haver patit un infart de miocardi. Si aconseguim determinar aquests indicadors, els pacients podran rebre medicació preventiva, que en aquests moments no es dispensa atesos els efectes secundaris que comporta. En segon lloc, la presència de senyals biomèdics que indiquin el moment més adient perquè un pacient sigui desconnectat de la respiració artificial. En tercer lloc, la detecció del ronc patològic. En quart lloc, les investigacions en matèria robòtica per implementar les actuacions dels cirurgians. I en cinquè lloc, la tasca que portem a terme per tal de poder adaptar l’hàbitat de les persones discapacitades amb l’objectiu de minimitzar les conseqüències de la seva limitació i augmentar la seva qualitat de vida. Un exponent d’aquesta línia seria, per exemple, la robotització i mecanització de la cuina d’una persona discapacitada per tal de poder suplir la seva discapacitat. Finalment, també treballem en l’àrea de la instrumentació.”
Xavier Gil Mur, vicerector d’investigació i innovació de la Universitat Politècnica de Catalunya, és enginyer químic i doctor en Ciències Químiques gràcies a una investigació centrada en els materials intel·ligents, és a dir, “aquells que canvien de forma per acció externa.”
Es va decantar pel món de la biomedicina i en concret dels biomaterials en adonar-se que “és molt gratificant percebre que la teva tasca serveix per millorar la vida d’una persona concreta.”
Actualment és un dels responsables de la divisió de Biomaterials i Biomecànica del Centre de Recerca en Enginyeria Biomèdica. L’objectiu d’aquesta àrea és: “L’estudi de les reaccions que susciten els materials que s’implanten amb finalitats curatives al cos humà. Per exemple, desitgem conèixer com varia la mecànica d’un membre amb la introducció d’una pròtesi o d’un teixit.”
En la seva divisió de treball és imprescindible una estreta col·laboració amb tots els facultatius. “Nosaltres sempre ens posem a disposició del cirurgià per tal de resoldre les incidències biomèdiques i de materials que es presenten. La complexitat d’aquestes incidències determina que el nostre equip de treball sigui interdisciplinari, i que al Centre de Recerca en Enginyeria Biomèdica hi col·laborin biòlegs, metges i enginyers. Precisament aquesta col·laboració determina que nosaltres també patim les conseqüències de la pressió assistencial que suporten.”
La seva “és una línia d’investigació molt important per tal de millorar la qualitat de vida de la població. La utilització de pròtesis i implants serà cada vegada més freqüent en els propers anys a causa de l’increment de l’esperança de vida en la nostra societat. Per aquesta raó és necessari minimitzar l’impacte d’aquests instruments sanitaris i millorar el seu acoblament amb el cos humà.”
Això no obstant, el doctor Gil Mur creu que la gran revolució mèdica del futur serà el trasplantament de pell: “S’extrauran cèl·lules sanes del mateix pacient, seran reproduïdes in vitro en un laboratori i posteriorment es podran incorporar al pacient sense que es produeixi rebuig.”
Tant el doctor Pere Caminal com el doctor Xavier Gil consideren que el nivell d’investigació biomèdica catalana és més que destacable en l’àmbit universitari. Desgraciadament, però, “sovint no es tradueix en iniciatives empresarials.”
Conscients de la importància d’una bona entesa i de la fluïdesa en la comunicació entre recerca universitària i empresa privada, el Centre de Recerca en Enginyeria Biomèdica considerà necessària la incorporació d’un promotor i gestor de la innovació del centre. Aquest càrrec està ocupat des de l’any 2002 per l’economista i MBA Manel González Piñero, el qual prèviament havia treballat a la Universitat de Barcelona en tasques similars. La seva missió és “treballar per tal que els projectes tinguin viabilitat comercial i per esdevenir una entitat interlocutora de les grans corporacions empresarials sanitàries del país.”
El caràcter innovador i pioner d’aquest centre ha comportat que ocupi un lloc preeminent no només des del punt de vista comercial, sinó també des del punt de vista formatiu. En el curs 2005-2006 s’ha implantat un Màster en Enginyeria biomèdica, que pretén esdevenir una etapa educativa d’especialització postgraduada i predoctoral dels futurs enginyers biomèdics: “Per tal d’especialitzar-se en la nostra branca, convé disposar d’una bona formació de base, com ara el títol d’enginyer, complementada amb un màster en enginyeria biomèdica i, preferiblement, un doctorat en alguna àrea concreta d’interès.” Explica el senyor Manel González.
Conscients de la importància de la cooperació amb altres institucions, integren, juntament amb investigadors de la Universitat de Barcelona, l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya, participat alhora pel Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.
