Text del 2004
Han evolucionat les tècniques de reconstrucció, que donen qualitat de vida al pacient.
Cada vegada més el pacient demana una reconstrucció perfecta.
Les patologies a la cara i el coll, adquirides o congènites, com tumors, traumatismes o deformitats òssies, repercuteixen prou en la salut com per haver-hi una especialitat mèdica quirúrgica dedicada en exclusiva a tractar-les, la cirurgia maxil·lofacial: “El metge que la practica ha de tenir coneixements propis del dentista perquè la boca és un dels seus àmbits d’actuació, junt amb la cara i el coll. Moltes patologies que tracta estan relacionades amb les dents o causades per les dents.”
Amb aquestes paraules el doctor Pere Piulachs Clapera situa la seva especialitat en el panorama mèdic. Ell pertany a una cèlebre nissaga de cirurgians que encapçala el pare, mestre de la cirurgia a Catalunya. El doctor Piulachs tingué els primers contactes amb la cirurgia maxil·lofacial estudiant l’especialitat d’estomatologia a Madrid. Per aprofundir coneixements ha estat un any a l’hospital general de Los Angeles i a la Universitat del Sud de Califòrnia: “A banda de conèixer món, l’estada em va permetre aprendre unes tècniques que aquí probablement no hagués vist fins més tard.”
Del 1972 al 1976 el doctor Piulachs va treballar a l’Hospital Clínic: “Hi va haver una reestructuració de serveis i es va crear el de cirurgia maxil·lofacial. Allà vaig ajudar el doctor Ojeda en consultes externes i intervencions.”
Després el doctor va anar a l’Hospital de Bellvitge, on és cirurgià de la Unitat Funcional de Cara i Coll (UFCC) i del Sevei de Cirurgia Maxil·lofacial, tasca que compagina amb la consulta privada. A l’hospital opera els pacients i ensenya els alumnes del programa MIR (Metge Intern Resident) des de 1978: “Sempre he dedicat temps a la docència. He estat professor de pràctiques de la Universitat de Barcelona i de la Facultat d’Odontologia. Ara, a Bellvitge, cada any sóc tutor d’un metge resident. Els alumnes del MIR són metges molt ben preparats, als quals he d’explicar totes les tècniques quirúrgiques maxil·lofacials. També cal que coneguin tota la patologia de l’especialitat. Abans eren molt freqüents els traumatismes a la cara, però amb les mesures de seguretat viària actuals el nombre de traumatismes per accidents ha disminuït molt. Ara treballem principalment en oncologia de boca, faringe i genives, patologia dentomaxifacial de disfuncions de la boca, com microgènies; patologia de la boca, com quists maxil·lars, dents incloses, i patologies de les glàndules salivals, com tumors a la paròtide i a la submaxil·lar.”
Per tractar les malalties de cirurgia maxil·lofacial, el treball interdisciplinari és bàsic: “El nostre servei a Bellvitge té un equip de quatre persones i quatre metges residents. La UFCC inclou especialistes d’oncologia mèdica, radioteràpia, cirurgia maxil·lofacial, otorinolaringologia i cirurgia plàstica.”
El pacient que acudeix a la unitat entra en un important procés diagnòstic que s’ha beneficiat molt de la tecnologia: “Com a norma general sempre fem una ortopantomografia o radiografia de la boca per veure si hi ha patologia als maxil·lars i fem una primera valoració. Ara el diagnòstic és més segur gràcies a tecnologies com l’escànner o la ressonància magnètica.”
Aquestes són bàsiques a l’hora de diagnosticar un càncer a l’àrea maxil·lofacial: “Si sabem que el pacient té un tumor o una lesió presumptament maligna a les mucoses o a les genives realitzem una punció o biòpsia. Si aquesta punció dóna un resultat insuficient, el pacient pot haver d’ingressar a quiròfan per fer-li una biòpsia més profunda. Si hi ha un tumor al coll demanem fer un TAC.”
El cirurgià maxil·lofacial coneix bé l’evolució que ha seguit el tractament del càncer: “En oncologia s’està avançant, ja que s’ha allargat la supervivència dels pacients amb càncers de tumors grossos. En principi, tot cas és operable, excepte quan una tumoració s’estén cap a la fossa cranial, abasta grans vasos o està molt estesa amb metàstasis pulmonars o de columna.”
Però la boca presenta altres patologies menys greus, tot i que també importants: “Hi ha problemes de dentició que dificulten que la boca es clogui i mastegui bé, cosa que comportarà al pacient problemes d’estómac, perquè s’empassa el menjar gairebé sencer. En aquests casos primer cal estudiar on és el problema, que pot estar al maxil·lar superior, a l’inferior o a tots dos. En aquesta patologia treballem amb un ortodoncista, que ha d’alinear les dents. Són intervencions molestes per al pacient, ja que entra al quiròfan sense dolor físic, tret d’un possible dany psicològic a causa de la deformitat estètica.”
Amb els resultats de les proves, els especialistes de la unitat valoren conjuntament cada cas, “per decidir si és quirúrgic i el tipus d’intervenció, que pot requerir reconstrucció.”
En qualsevol cas, les intervencions als ossos de la cara són prou delicades: “Per corregir un mentó treballem per dins. Al fons del vestíbul del llavi fem un tall de banda a banda i localitzem el nervi mentonià. Un cop tenim l’os lliure hi provoquem una fractura horitzontal fent un tall. Aquest fragment d’os solt a la part inferior podem moure’l cap on ens convingui i el fixem amb unes plaques de titani. Abans es fixava amb filferros, mentre que ara hi ha plaques prefabricades de mides estandarditzades. Amb aquesta tècnica podem modificar qualsevol os de la cara que estigui desplaçat.”
Sobre les tècniques de cirurgia maxil·lofacial el doctor Piulachs opina: “Gairebé tota la cirurgia és invasiva, tret de l’artroscòpia. La tecnologia ens ha dut més avantatges en el diagnòstic. No obstant això, han evolucionat les tècniques, sobretot les de reconstrucció, que donen qualitat de vida al pacient perquè han reduït el nombre de problemes postquirúrgics.”
Alhora, ha augmentat també l’exigència estètica: “Cada vegada més el pacient demana una reconstrucció perfecta. Avui dia la imatge predomina.”
Tant és així que en la cirurgia maxil·lofacial han augmentat les demandes estrictament estètiques, com operar un mentó prominent amb una oclusió correcta: “En l’àmbit privat, la decisió d’operar els casos per motius estètics la pren cada professional d’acord amb la seva ètica, i valora el cas d’acord amb les necessitats del pacient.”
El doctor Piulachs parteix sempre de la base que el pacient desconeix la complexitat de la cirurgia: “Personalment tracto que els pacients m’entenguin. Faig servir un llenguatge assequible per explicar-los la intervenció i els demano si tenen dubtes o preguntes.”
Ell sap també que la seva professió posseeix una certa peculiaritat: “Quan tens el pacient adormit al quiròfan has d’actuar ràpidament. Cal tenir un diagnòstic segur per saber què li has de fer exactament. Si sorgeixen complicacions, com que sagni un vas o la caròtida, has de tenir la intel·ligència suficient, reflexos, experiència i tremp per actuar de seguida, sense vacil·lacions. Per això, hom pensa que el cirurgià és una persona freda, però quan tens un pacient que sagna o en risc de morir, no pots oblidar-lo fàcilment.”
