Text del 2004
La gran diferència de les UCI dels anys vuitanta i les actuals és que en aquests moments una bona part dels pacients estan conscients.
El doctor Rafael Fernández, a diferència d’altres facultatius creu que la seva vocació per la medicina no va partir de cap imatge idealitzada i romàntica del metge com una figura que es lliura de manera intensiva i visceral a la seva professió, sinó que va sorgir de l’aspiració de “poder ajudar els altres.”
Per tal de poder fer realitat aquesta ambició, s’inclinà per la Universitat Autònoma de Barcelona per cursar el estudis de medicina: “Recordo la universitat com una entitat massificada, però on vam rebre una bona preparació teòrica i pràctica, sobretot durant la formació pràctica de segon cicle a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.”
Després de graduar-se en medicina, el doctor Fernández es va preparar per superar l’examen de Metge Intern Resident amb l’objectiu d’especialitzar-se en medicina intensiva: “No sé exactament quan vaig decidir que em volia dedicar a aquesta branca. Suposo que tingué alguna influència el fet que el meu pare patís un infart de miocardi quan era estudiant i que se salvés gràcies a ingressar a una unitat d’intensius. Em vaig adonar que des d’aquesta funció podria ajudar veritablement un bon nombre de malalts i que, a més a més, podria apreciar els resultats de la meva implicació de manera immediata.”
En un primer intent va aconseguir plaça de resident en el Servei d’Intensius de l’Hospital del Mar. Un any més tard, no obstant això, es va tornar a presentar i “davant d’un examen de dificultat semblant i amb una nota també similar vaig poder escollir l’Hospital de Sant Pau com a centre de formació com a intensivista perquè, en primer lloc, m’hi havia format com a metge i, en segon, gaudia d’una reputació excel·lent en aquest camp.”
Acabats els anys de formació com a especialista, el doctor Fernández va obtenir una plaça com a metge intensivista de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, on des d’aleshores treballa. Actualment és el cap de la secció de recerca i noves tecnologies del servei de medicina iIntensiva d’aquesta institució: “El nostre servei té capacitat per a vint-i-sis llits, deu de semicrítics –pacients que es troben massa greus per ser portats a una habitació de planta, però que tampoc no presenten prou gravetat per ser ingressats pròpiament a la Unitat de Cures Intensives- i setze d’intensius clàssics. L’atenció d’aquests malalts es vertebra a través d’un conjunt de facultatius i metges residents que deleguen funcions en un equip format per cinquanta eficients infermeres. La nostra filosofia és encarregar-nos de l’assistència i tractament del malalt de forma conjunta amb l’especialista que ha practicat la intervenció o l’ha tractat fins aleshores, si s’escau. D’aquesta manera aconseguim que el pacient rebi una millor atenció, ja que disposem de més elements de judici. Al mateix temps també defensem la implicació dels metges intensivistes en altres àrees dels hospitals, fonamentalment la d’urgències, per poder practicar una medicina intensiva de caràcter preventiu, i a les habitacions de planta per vetllar per l’evolució dels malalts que han passat pel servei.”
Entre les funcions del doctor Fernández com a cap de la Unitat d’Investigació i Noves Tecnologies destaca la coordinació de les investigacions que es porten a terme a l’Hospital: “Tot i que el gran públic no en té notícia, les unitats de cures intensives són les àrees hospitalàries que, percentualment, estan proporcionant més investigacions en el moment present. Aquestes recerques són de dos tipus: d’una banda, tenim les investigacions clíniques epidemiològiques, fruit del gran nombre de dades de què disposem en l’actualitat. Aquestes dades són emmagatzemades i processades gràcies a les eines informàtiques, de forma que les podem analitzar a posteriori i arribar a uns resultats que milloraran i afavoriran la nostra praxi mèdica. D’una altra, també portem a terme projectes de recerca experimental mitjançant els quals intentem esbrinar els efectes reals dels tractaments sobre els pacients que es troben a la UCI.”
En aquest sentit, les garanties ètiques són plenes: “Si el pacient no està conscient, es pot optar per demanar el consentiment individual a la família del malalt. Una altra opció molt estesa és que un comitè objectiu determini la benignitat del tractament, és a dir, que la teràpia no desequilibrarà l’estat del pacient ni hi influirà negativament, de manera que es podrà aplicar de forma generalitzada a tots els malalts sense que calgui demanar l’autorització informada als familiars.”
En totes aquestes investigacions, compten amb el suport del sector industrial: “Durant la fase d’experimentació amb els productes, els laboratoris es fan càrrec de les despeses, de manera que el preu del medicament no esdevé un factor essencial a l’hora de determinar-ne l’aplicació. No obstant això, una vegada es comercialitza i adquireix un preu elevat es planteja fixar uns límits en la seva aplicació, és a dir, decidir quins pacients se’n podran veritablement beneficiar i guarir-se. Aquesta decisió comporta aspectes bioètics essencials perquè si bé és cert que socialment es tracta d’un individu d’entre quaranta milions d’habitants, personalment aquesta és l’única existència de què disposa.”
Al mateix temps, a les unitats de cures intensives és indispensable fer servir una gran quantitat de maquinària: “Cada vegada se n’ha simplificat més l’ús, de manera que s’han fet més accessibles i comprensibles per als metges d’altres àrees, i també s’ha aconseguit donar una major sensació de tranquil·litat al malalt. L’avenç en l’eficiència d’aquests mecanismes, però, no és tan ràpid com ens agradaria perquè tot i que el seu preu és molt elevat també ho és la seva duració; a més a més, el mercat de possibles compradors tampoc no és gaire ampli i les empreses es resisteixen a invertir en innovacions que no els seran rendibles.”
Un altre aspecte lligat amb la bioètica és el dolor: “La gran diferència de les unitats de cures intensives dels anys vuitanta i les actuals és que en aquests moments una bona part dels pacients estan conscients. És cert que en aquest estat tenen alguna sensació de dolor, però sempre que sigui assumible cal que la pateixin perquè estant conscients ens podem informar dels progressos o molèsties que senten i obtenir informació per prevenir infeccions i complicacions.”
Per acabar, l’aspecte bioètic amb més repercussió relacionat amb les unitats de cures intensives és el de la suposada eutanàsia. La postura del doctor Fernández en aquest respecte és molt clara: “Som els metges intensivistes els que optem per engegar una màquina en el moment que creiem que pot salvar la vida d’una persona i que pot conduir-la cap a la recuperació i l’assumpció de la seva autonomia. Si temps després, però, comprovem que la màquina l’únic que ha aconseguit és perllongar artificialment una vida que no tindrà l’oportunitat de recuperar-se podem optar per desconnectar l’aparell. Per la major part dels intensivistes aquesta pràctica no pot ser considerada com a eutanàsia.”
