Text del 2004
El problema de l’obesitat s’hauria de combatre donant educació alimentària a les escoles.
Entre la classe mèdica destaca sovint la influència de l’entorn familiar a l’hora d’adscriure’s a aquesta professió, molt nodrida per les nissagues de metges. Però en el cas de la doctora Marina Puig Rubio l’antecedent familiar que la dugué a la medicina no era un metge, sinó un pacient: “El meu germà petit és diabètic des dels tres anys. Des de petita he viscut els problemes que teníem a casa per posar la insulina o aplicar la dieta. Aquest fet em va moure a saber més sobre la malaltia.”
L’estudi de l’endocrinologia li donà aquest coneixement: “Tots els professors deixen empremta, però recordo especialment el doctor Gomis, qui sabia molt sobre la diabetis; va ser com un guia.”
Ara la doctora Puig és cap clínica del servei d’endocrinologia de l’Hospital del Sagrat Cor barceloní, i també té consulta privada: “El que més m’atreu és la diabetis, però la meva especialitat abasta moltes malalties i a l’hospital les veiem totes. La majoria dels pacients presenten diabetis, problemes de nutrició i obesitat.”
Aquestes són potser les malalties més conegudes de l’endocrinologia, que estudia el funcionament de les glàndules que segreguen les hormones del nostre cos, el desequilibri de les quals comporta també problemes de creixement o d’esterilitat: “El sistema endocrinològic abasta els ovaris i els testicles, el pàncrees, les glàndules suprarenals, la tiroide, la hipòfisi i l’hipotàlem, que estan en interrelació. La patologia d’aquest sistema es pal·lia amb medicació hormonal i es detecta per immunoanàlisi, l’amidament d’hormones a la sang.”
Si el pàncrees no segrega la insulina apareix la diabetis, una malaltia amb un important component genètic: “Comporta un augment de glucèmia a la sang. És una malaltia difícil per les complicacions greus que té a llarg termini si no es controla, com problemes vasculars i arterials que afavoreixen retinopaties, infarts, malalties al ronyó i al sistema neurològic i gangrenes, que afortunadament han disminuït molt. Quan estudiava, l’amputació de cames era molt freqüent.”
La doctora comenta que dels dos tipus de diabetis que hi ha, la número dos és més freqüent: “S’adquireix a partir dels 35-40 anys, malgrat que augmenten els casos entre la gent jove. Gairebé és l’epidèmia del segle xxi, està molt relacionada amb l’obesitat i el sedentarisme. Consisteix en un augment de la glucosa per un mal aprofitament de la insulina de l’organisme.”
Tot i la gravetat de la malaltia, la doctora afirma que “ara els pacients tenen més mitjans per controlar-se i més còmodes, com el bolígraf per punxar-se, una bona educació diabetològica i millors medicaments. Ara poden fer vida normal, viatjar i fer esport, com el meu germà, que porta molt bé la seva malaltia després de 42 anys.”
Una altre problema de salut greu i en augment a la societat occidental d’avui és l’obesitat: “Normalment no es produeix per una alteració hormonal de tiroides, sinó per un augment progressiu de pes, en un cercle viciós que parteix d’una obesitat infantil que dificulta l’exercici al pacient, que es tanca a casa i es deprimeix fins que la seva vida corre perill, ja que acumula greix al fetge i al cor.”
Uns mals hàbits alimentaris i una vida sedentària hi són decisius: “El problema s’hauria de combatre donant educació alimentària a les escoles. A banda del factor genètic, hi ha gent que té excés de pes des de la infància perquè no té una alimentació correcta, a la qual no donen la importància que té.”
Davant les nombroses consultes en nutrició, sobretot de gent jove, la doctora Puig indica els components d’una dieta equilibrada, com la nostra dieta mediterrània: “Té tots els aliments bàsics per a la funció de l’organisme, un 55-60% d’hidrats de carboni, un 30% de proteïnes animals i vegetals i un 20-25% de greixos”, i desaconsella les que potencien un dels components: “Les dietes dissociades poden fer perdre pes, però a força de provocar un desequilibri en el cos.”
La medicina actual presenta solucions per als casos d’obesitat: “La cirurgia ha donat molt bons resultats, però no és indicada per a totes les obesitats mòrbides perquè comporta un risc important. Hi ha intervencions senzilles amb laparoscòpia i de més complexes, però cal un equip que faci posteriorment un seguiment psicològic del pacient, ja que després d’intervenir-lo se li redueix molt dràsticament la quantitat d’aliment, per la qual cosa el malalt ha d’estar molt conscienciat a seguir-ho, i amb recursos propis.”
Hi ha medicaments que hi ajuden, “però són molt cars, és una llàstima que la Seguretat Social no els cobreixi. De totes maneres, la base és l’alimentació i la força de voluntat.”
En aquest esforç que ha de fer el malalt obès per aprimar-se, la doctora denuncia l’intrusisme “de molta gent que no es endocrinòlega, que no té una formació en dietètica i que prescriu dietes i fàrmacs que no serveixen. Als mitjans de comunicació hi ha molta propaganda falsa.”
Com que la doctora Puig sap que el resultat depèn en gran part del pacient, en cuida especialment el tracte: “M’agrada molt parlar amb els malalts, convèncer-los perquè facin dieta per voluntat pròpia. Procuro explicar molt bé el que poden fer sense angoixar-los ni renyar-los i treure ferro a la situació. Han de ser ells els que volen fer el canvi, si no, difícilment ho aconseguiran. Tampoc no cal que perdin molts quilos, deu o nou quilos menys són una pèrdua molt important per reduir hipertensions, colesterol i malalties associades a l’obesitat, i no cal perdre’ls molt ràpidament.”
La conscienciació personal també inclou l’acceptació d’un mateix: “Una persona que sempre ha estat obesa ho serà tota la vida, tret que hi hagi una causa específica. Quan deixi la dieta i torni als hàbits d’abans tornarà a guanyar pes, ja que és una malaltia crònica, de la qual cosa els malalts no se n’adonen.”
La doctora Puig, amb el seu afany per informar i formar les persones afectades per aquestes malalties, ha arribat també a formar els professionals sanitaris: “Com que m’agrada molt l’esport, vaig fer un curs de doctorat sobre medicina esportiva i vaig donar cursos a l’escola de fisioteràpia i medicina esportiva sobre diabetis i exercici, i també sobre l’obesitat. També he fet cursos de formació continuada per a infermeria i metges d’altres especialitats sobre avenços en medicació contra la diabetis.”
Per al seu germà i per a tants de pacients diabètics, per als quals encara no hi ha una resolució definitiva, la doctora Puig té un somni: “Trobar una solució per als diabètics juvenils i substituir la insulina per implants amb bioenginyeria genètica.”
