Text del 12-05-2010
Voler esdevenir més atractius no és una moda frívola i passatgera de fa quatre dies. Hi ha molta història, molta cultura, molta ciència i, sobretot, molta biologia acumulades al darrere.
El doctor Rafael Gálvez i Ruiz sent passió per l’art i per la medicina. La confluència d’ambdues passions l’ha portat a dedicar-se a la branca sanitària de la medicina i la cirurgia estètica, on ja acumula més de 25 anys d’experiència, durant els quals ha desenvolupat la seva tasca a les ciutats de Madrid, Tenerife, Barcelona i Girona. “La medicina estètica encara no és considerada una especialitat mèdica, però aviat ho serà. De moment, a la Universitat Autònoma de Barcelona i a altres universitats ja fan un màster en Medicina Estètica.”
El doctor Gálvez exerceix a la seva mateixa consulta i conjuntament amb altres metges, com dermatòlegs o cirurgians plàstics, als centres que aquests tenen. “Dedico deu hores al dia a la medicina i a la cirurgia estètica. Col·laboro amb diferents professionals de tot Espanya, sobretot per canviar els volums i les proporcions del rostre dels seus pacients; tant per rejovenir-los com per embellir-los.”
Tot i que darrerament els especialistes en estètica proliferen, hi ha pocs especialistes en el rostre. El doctor Rafael Gálvez ha aprofundit molt en la matèria i ha indagat de manera científica què és el que fa que ens agradi, o no, una cara. “L’atractiu físic, d’un cos o d’un rostre, no és qüestió de gustos, sinó un imperatiu biològic. L’evolució ha imposat com escollir parella. I la ciència s’obstina en demostrar-ho.”
Estem programats per llegir els codis genètics d’una parella potencial en el seu rostre, en el seu cos, en la seva olor o en la seva pell. “Les dones tenen una agenda sexual molt més complicada que els homes. Elles són molt més selectives a l’hora de, conscientment, triar. Els homes, no.”
Fins ara es pensava que les preferències de parella eren arbitràries, i que la bellesa depenia de qui l’apreciava. Però certes evidències indiquen que potser no sigui així. Un estudi recent dut a terme a la Universidad Estatal de Arizona afirma que hi ha molts fets sobre l’atracció que transcorren inconscientment i que no podem controlar. “La bellesa no és arbitrària. El llenguatge corporal no és arbitrari. Dones i homes troben en tothom aspectes atractius o poc atractius per algun tipus d’explicació. Tots actuem seguint un guió genètic que ens fa triar la parella i que fa que també arribem a enamorar-nos.”
La monogàmia, i inclús la infidelitat, resulten actes de conducta programats. “Tot està d’alguna manera dissenyat perquè els nostres millors gens facin que els nostres fills tinguin la millor possibilitat de supervivència. Tot això ho sabem llegir quan veiem una persona.”
L’atractiu sexual comença al rostre. Una mirada pot iniciar una passió per a tota la vida. “La salut, la proporció i la simetria es detecten inconscientment com a un atractiu. A més, solem complementar els nostres gens, de manera que als morenos els atrauen les rosses, o que a la gent de cara allargada li atrau la gent amb la cara quadrada o rodona.”
Al llarg de la història certs rostres han passat a la immortalitat pel seu encís i la seva sensualitat. Des dels grecs –la proporció àurea de Plató– estem intentant saber què fa que un rostre sigui sublim. “A la Universitat de Nebraska estan intentant estandarditzar, mitjançant softwares informàtics, quines són les proporcions de rostres que més agraden a ambdós sexes respecte al contrari. I a la Universitat d’Aberdeen, on hi ha el principal laboratori d’investigació facial del món, van investigar quins són els trets més masculins i més femenins d’un rostre com a element clau de l’atracció sexual.”
Un cop descoberts quins trets atrauen més estèticament a homes i dones, van poder establir l’explicació de la influència hormonal en els esmentats trets. Els resultats van ser aclaridors. “Un 81% de les dones va preferir els trets més masculins de diferents imatges de rostres als que se’ls havien exagerat els esmentats trets (celles, nas, barra o maxil·lar inferior) i un 89% dels homes va preferir trets més femenins, com són les convexitats i concavitats. Cal tenir en compte que el rostre masculí està composat de rectes i angles i que el rostre femení ho està de convexitats i concavitats, com el seu cos, com a caràcter sexual secundari que és.”
Podem diferenciar una dona d’un home pels seus caràcters sexuals secundaris, que també són al rostre. “La dona ha de tenir pòmuls prominents i l’home, no; a la dona se li pot permetre una certa corba o uns certs angles front-nasals o naso-labials, i a l’home, no.”
A la infància els rostres de nens i nenes són molt semblants, però comencen a variar durant la pubertat. “Per què varien durant la pubertat? Per les hormones; per la testosterona en el cas de l’home i per la progesterona i els estrògens en el cas de la dona. La majoria de nosaltres se sent atret per membres del sexe oposat que van tenir fortes dosis de hormones durant la pubertat, cosa que interpretem com a un indicatiu de bona salut i de fertilitat.”
Quan diem que algú és atractiu volem dir que deu tenir bons gens i que deu ser un procreador saludable, capaç de donar-nos una descendència sana. “Però, a més, el rostre amaga enigmes difícils d’interpretar. No hi ha una imatge més poderosa que la del rostre: és la nostra sendera cap a la percepció i la comunicació. En tothom, és la primera figura que ens atrau. Celles, ulls, pòmuls, nas, llavis, maxil·lar inferior… formen un conjunt amb milions de possibilitats i combinatòries. El cervell està programat per reconèixer tots els rostres i per trobar bellesa només en alguns.”
Tanmateix, sabem identificar instantàniament un rostre conegut, i és una habilitat bàsica del nostre cervell. “Som capaços distingir fàcilment i immediatament entre una persona i una altra sense analitzar les seves dimensions o diferències anatòmiques. Podem veure una persona un instant i, si ens causa impacte i sentim atracció, podem reconèixer-la al cap dels anys sense recordar-ne ni tan sols el nom.”
El prestigiós biòleg evolucionista Randy Thornhill, de la Universitat de Nou Mèxic, ha comprovat fa poc com els judicis que tenim sobre l’atracció sexual per un rostre estan molt ben formats. “Els mecanismes psicològics necessaris per fer aquests judicis són establerts a una edat molt primerenca.” Durant anys s’ha investigat per què preferim un rostre a un altre. “En el rostre hi ha una gran quantitat d’informació de l’individu: al voltant de la seva salut, al voltant del seu desenvolupament, de la seva habilitat per a espavilar-se en el seu entorn…. Però sobretot, al voltant de la seva salut.”
Pels ulls descobrim pensaments i sentiments i, a través del rostre, descobrim estats patològics de salut (‘fas bona cara!’, ‘fas mala cara!’…). “Tenir en compte totes aquestes circumstàncies (salut, proporció, característiques masculines i femenines, simetria…) és la tasca diària de algú que tracta professionalment a pacients que desitgen més bellesa i atractiu facial.”
Des de la perspectiva de la medicina estètica, l’estètica corporal i l’equilibri emocional són, també, un binomi indissociable. “Les persones som una totalitat. No podem tractar per separat cos i psique. Si ens trobem malament en el pla psicològic tard o d’hora ens acaba repercutint en el pla físic. I a l’inrevés.”
El cirurgià estètic ha de tenir en compte l’equilibri psicològic del pacient. “La nostra obligació és mesurar molt bé quines són les expectatives del pacient i veure si són proporcionals a allò que podem efectivament oferir. El millor és que ambdues parts, pacient i cirurgia, es comprometin per escrit a través d’un consentiment informat.”
Tot treball previ que faci el cirurgià per deixar clares les coses abans de l’operació és poc. Més d’un cop, després del coneixement inicial, s’ha negat a operar alguna persona. “Rebutjar pacients forma part de la nostra quotidianitat. Avui mateix, li he dit a una pacient que no l’operava. I li he explicat per què: la considero massa obsessiva i sé que, li facin el que li facin, mai no estarà contenta.” El doctor Gálvez no s’ha trobat mai amb un pacient operat que després hagi necessitat de tractament psicològic.
La cirurgia estètica ha de lluitar contra una certa imatge creada de frivolitat. “Si una criatura de set anys té unes orelles massa separades, els companys se’n burlen i pot agafar un complex durant molts anys. ¿Quin sentit té no operar-la si la intervenció a penes dura mitja hora? ¿És això frívol?”
Operacions d’aquesta mena, com ara les molt comunes de pit o de nas, no han de ser jutjades, o han de ser-ho en la seva mesura justa. “Estem parlant de coses molt subjectives. Cada persona valora el que és important o no en la vida. Cadascú és cadascú, per damunt de preteses superioritats morals que judiquen o no frivolitats. Cal tenir en compte que l’estètica és un dels valors contemporanis més ponderats, només cal fer una simple ullada als missatges de publicitat que ens envolten per constatar-ho. La cura del nostre cos, i per tant, de la nostra imatge, és una realitat irrefutable. I cuidar la ment i l’esperit no és incompatible amb cuidar el nostre aspecte, ben al contrari: difícilment existirà l’un sense l’altre. Quan el grau de deteriorament estètic o les expectatives de canvi del pacient ho requereixin, la medicina estètica ha d’acudir a la cirurgia per completar o implementar el resultat desitjat.”
Les darreres tendències passen per donar prioritat a la medicina estètica sobre la cirurgia estètica. “Els mitjans de comunicació fan agafar por a la cirurgia estètica, per factors com l’anestèsia i el quiròfan. La societat actual ens compromet –tant als especialistes com a la indústria– a evolucionar cap a solucions sense gaires seqüeles postquirúrgiques.”
Tot i així, actualment hi ha casos que no es poden solucionar sense bisturí. “Dir que el bisturí és el fracàs de la medicina no és exacte. El bisturí complementa altres tècniques. També és veritat, però, que avui per avui el bisturí és l’últim recurs que la societat ens demana.”
Entre aquestes altres tècniques trobem el làser. “Fa deu anys no es feia servir. Avui amb el làser es treuen venetes, es fotodepil·la, es fa resurfacing, s’extirpen tumors dermatològics… El làser és cada vegada menys agressiu, i el millor de tot és que encara està en evolució.”
Entre les noves possibilitats de la medicina estètica que ja són una realitat la bioplàstia i el làser-liposucció per treure petites adipositats i retreure la pell en el rostre. “A nivell tecnològic, s’està avançant tant que ens obliga a estar molt al dia. Invertir en tecnologia té un component de risc molt alt, perquè pot ser que compris un aparell i al cap de mig any la competència ja l’hagi deixat obsolet.”
Les cèl·lules mare i la regeneració de teixits poden dibuixar l’escenari d’una cirurgia estètica menys invasiva. “Cada vegada la tecnologia és menys invasiva, però també és veritat que l’aplicació de cada nou avenç tecnològic genera nous problemes a resoldre. El que està clar és que el coneixement humà no es pot aturar. Segons un estudi recent, es duplica cada 25 anys, i d’aquí a 25 anys es duplicarà cada cinc anys. Per tant, el que ensenyem avui és ridícul comparat amb el que està per venir: també en cirurgia.”
Les perspectives del doctor Gálvez algun dia potser s’orientaran cap a la recerca. “La medicina estètica és la meva vida i una cosa tinc clara: qui es quedi quiet, està perdut. Malauradament, tinc moltes obligacions, porto una vida bastant itinerant i no disposo de gaire temps, però m’agradaria aprofundir més en l’estudi del sex-appeal i la sensualitat.”
De moment, a part de treballar per a altres clíniques, té consulta pròpia a Girona, la clínica d’estètica Giro-Klinic, on col·laborem igualment altres professionals de la medicina, de l’estètica i de la salut. “En total, som set de plantilla. Hi ha la meva col·laboradora i amiga Conxita Obradors, cirurgiana plàstica; també, un cirurgià bascular, una dermatòloga i el personal auxiliar.”
La carrera d’aquest actiu i dinàmic professional no seria el que ara és sense el mestratge de diverses eminències que han guiat, enriquit o il·lustrat la seva feina. “Em sento especialment en deute amb el doctor Hofflin, que ha investigat durant molt temps les proporcions estètiques del rostre, i també amb el professor Nacul, cirurgià brasiler especialista en bioplastia. M’han facilitat molt la meva tasca.”
Una tasca que cal reivindicar amb fermesa. “El món de l’aparença –de la primera impressió; si es vol, de la vanitat– no entrarà mai en crisi, perquè és d’exigència diària. Voler esdevenir més atractius no és una moda frívola i passatgera de fa quatre dies. Hi ha molta història, molta cultura, molta ciència i, sobretot, molta biologia acumulades al darrere.”
