Text del 2002.
“El nostre objectiu és la docència en traumatologia, la recerca i la documentació clínica”
De tots és sabut que la ciència mèdica va evolucionar de forma espectacular durant el segle XX, i, especialment, a partir de mitjan la centúria anterior. Però no són ja tan coneguts pel gran públic les persones que amb els seus coneixements i dedicació van aconseguir que els avenços esdevinguessin una realitat. Aquest és el cas del traumatòleg Prof. Maurice E. Müller, la transcendència del qual en la medicina actual és indiscutible. El Dr. Rafel Orozco, deixeble avantatjat del mestre, amic seu personal i president de la Fundació Maurice E. Müller-España ens parla de l’aportació d’aquest suís a la medicina: “El Prof. Müller va ser l’especialista en cirurgia ortopèdica i traumatologia que revolucionà el tractament de les fractures òssies mitjan la dècada de 1950. De fet, es parla d’un abans i un després de la introducció de les seves tècniques per guarir els ossos trencats. Abans gairebé l’única opció possible era l’enguixat. Aquesta teràpia comportava que el pacient havia de guardar un període de repòs perllongat perquè l’os es consolidés lentament. Després, a més a més, un cop unit, calia esperar una altra vegada perquè desapareguessin completament les seqüeles causades per la immovilització. El doctor Müller va implantar la utilització de la cirurgia per permetre la movilització inmediata de les extremitats fracturades. Aquesta metodologia va ser anomenada osteosíntesi, és a dir, ‘síntesi de l’os’, i consisteix en la unió dels fragments d’os a través de mitjans mecànics –plaques, claus i cargols.”
Els resultats d’aquesta mena d’operacions van ser reconeguts satisfactoris de seguida i el traumatòleg suís creà tota una xarxa d’infraestructures per nodrir-se dels components necessaris per dur a terme aquesta mena d’intervencions: “Els instruments que s’utilitzaven per tractar les fractures de l’os es fabricaven segons la qualitat de la tradicional indústria i tecnologia rellotgera suïssa. Ell mateix es va encarregar de crear diverses empreses per fabricar les peces d’unió, les pròtesis i els implants necessaris, els quals, van continuar tenint qualitat de rellotgeria.”
Els beneficis d’aquestes empreses van ser els que van permetre crear la Fundació Müller amb un abast mundial i amb tres seus, dos a Europa i una altra al continent americà: “La Fundació mare és la de Berna, a Suïssa. La derivació espanyola creada l’any 1972, la Fundació Maurice E. Müller-Espanya, té difusió no només al nostre país, sinó també en tots els de llengua i cultura hispàniques. La Fundació amb seu a Montreal és l’encarregada d’influir en els països de l’Amèrica del nord.”
Totes tres conserven avui els objectius que tenien en ser creades: “La docència en traumatologia, la recerca clínica de processos quirúrgics nous fonamentals en la tècnica Müller i, un aspecte que s’hi relaciona estretament, la documentació de tots els casos tractats per tal de poder utilitzar aquesta informació a fi d’elaborar la casuística i millorar el tractament i la metodologia científica. Quant a la tasca docent, tenim un conveni signat amb la Universitat de Barcelona i un altre amb el Departament de Cirurgia de la Universitat Autònoma, i impartim cursos de pregrau, postgrau, doctorat i màsters dedicats a l’ensenyament de les tècniques d’osteosíntesi. Crec que una de les fites més importants en el camp de la formació és l’encàrrec que ens va fer la Universitat de Barcelona per tal de preparar l’assignatura de Tractament Quirúrgic de les Fractures que l’any passat es va començar a impartir. D’aquesta manera, la Facultat de Medicina catalana ha passat a ser el primer centre acadèmic del món on s’ensenya l’osteosíntesi ja en el pregrau. L’àrea de recerca i investigació clínica és, possiblement, la que té un pressupost més elevat pel nostre servei de documentació. A la Fundació espanyola hem documentat digitalment totes i cadascuna de les meves fractures tractades amb la tècnica de l’osteosíntesi. Fins a l’aparició de la fotografia digital feiem una diapositiva de totes les radiografies, després amb l’ús de la tècnica digital l’emmagatzematge va esdevenir molt més fàcil. Això ha permès que poguessim elaborar i publicar l’Atlas de Osteosíntesis, un compendi que estudia 54.000 fractures classificades alfanumèricament i a partir de les quals hem confeccionat un conjunt d’estadístiques mitjançant processos informàtics. Aquesta classificació de les fractures que devem al Prof. Müller, parteix del fet que els diversos tipus de fractura reben noms diferents que no sempre tenen equivalents idèntics en altres llengües, la qual cosa crea molta confusió entre els especialistes dels diversos indrets del món. Una classificació preparada fent servir únicament números i lletres adquireix una capacitat d’interpretació i validesa universals.”
Aquest treball del doctor Rafel Orozco i el seu equip ha tingut l’honor de ser el primer llibre escrit i publicat en castellà sobre traumatologia traduït després a l’anglès, i es nodreix dels avantatges que les noves tecnologies i mitjans de comunicació posen al nostre abast: “L’Atlas està disponible a la pàgina web de la Fundació i té un caràcter marcadament obert, de manera que qualsevol cirurgià hi pot introduir els seus casos i les seves observacions. Així aconseguim que sigui una obra permanentment actualitzada, no només pels seus autors formals, sinó per tots aquells que hi vulguin col·laborar amb les seves experiències.”
Podem dir que aquest Atlas resumeix la ingent tasca del doctor Orozco al front de la Fundació a Espanya i com a metge traumatòleg després de 40 anys de dedicació durant els quals ha portat a terme unes 10.000 intervencions fent servir les tècniques müllerianes a les quals ha contribuït ensenyant-les i aportant-hi la seva recerca. Ho demostra el fet que fos el primer metge del món a fer servir les tècniques d’osteosíntesi per al tractament de problemes de la columna cervical, tant les fractures com les artrosis i altres lesions semblants. Aquesta contribució ha estat referenciada internacionalment. En el nostre país ha trigat més a tenir reconeixement d’autor, però tot i la joventut, i malgrat continuar activament en l’exercici de la professió, ha merescut ser publicada en la Revista de la Societat Espanyola de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia dins de la secció “Nuestros clásicos”.
La Fundació mare de Berna disposa de dues institucions de reconegut prestigi internacional bàsiques per a la millora del tractament dels pacients: “L’Institut de Biomecànica és fonamental per a la nostra tasca perquè els ossos tenen una estructura arquitectònica i mecànica, la qual, al mateix temps, també té unes característiques biològiques. De fet, l’osteosíntesi es basa en la biomecànica. Per altra banda, l’institut de Microscòpia Electrònica s’encarrega d’investigar els elements més petits de la cèl·lula òssia.”
El coneixement dels principis biomecànics en el tractament del les fractures és fonamental, i és en aquest aspecte on se centra l’evolució de l’osteosíntesi: “En línies generals, la tècnica quirúrgica (1958) continua sent la mateixa, però, d’una banda, han evolucionat i s’han perfeccionat els anestèsics, de manera que avui tenen un risc mínim per als pacients. Això ha permès que la tècnica es pogués aplicar cada cop a un major nombre de pacients, i que, al seu torn, s’hagin incrementat espectacularment les expectatives de curació de determinades patologies que, a segons quines edats, abans eren mortals. Aquest és el cas del trencament de maluc. Durant els anys 60, un 70% de les persones grans morien a causa de les complicacions sorgides arran d’una fractura en el coll del fèmur. En aquests moments les conseqüències letals s’han reduït al 5%, i s’estan donant casos d’intervenció en persones de més de 100 anys. Alhora, també estem observant com els pacients que es trenquen el maluc no només es recuperen, sinó que uns anys després passen pel trencament de l’os de l’altre costat. D’altra banda, s’ha viscut una evolució molt important en els materials emprats per construir la pròtesi, la placa, el cargol o el clau. Actualment s’utilitzen acer i titani.”
Quan en el trencament també es produeix una pèrdua de massa òssia, cal usar un empelt, que pot tenir tres possibles procedències: “Es pot fer l’empelt amb un tros d’os del mateix malalt, com ara uns petits fragments de la seva pelvis. També es pot usar un os procedent d’un banc que aplega les mostres de donants cadàver. I una tercera opció, avui poc utilitzada, és fer un empelt amb una peça provinent d’animals o persones mortes que prèviament hagi rebut un tractament de liofilització.”
La possibilitat de transmissió de malalties animals en els humans fa que la tercera opció sigui poc recomanable i que cada cop més s’opti per les dues primeres. En aquest sentit, el doctor Orozco es mostra poc convençut sobre la possibilitat d’arribar a crear bancs de membres (extremitats superiors, inferiors, etc.) per fer-ne trasplantaments: “La reimplantació d’un membre amputat necessita, com a condició primera i indispensable, l’aplicació de les tècniques osteosintètiques, ja que inicialment cal fixar l’os per poder passar després a la reconstrucció de la circulació i de les conduccions nervioses. Ara per ara, els seus resultats encara no són del tot positius, però de segur que evolucionaran amb el pas del temps.” Respecte als cirurgians: “La capacitat de poder veure l’esquelet tridimensionalment. Aquesta qualitat és congènita, i no tothom la té. Un cirurgià que no disposi d’aquesta característica podrà practicar i ser brillant en altres especialitats mèdiques, però no podrà exercir mai com a cirurgià ortopèdic i traumatològic.”
Si la situació actual ja és espectacular en relació amb el passat més immediat, les expectatives de cara al futur no poden ser més optimistes: “Progressivament, durant els pròxims 50 anys s’aplicaran les tècniques d’ostesíntesis del Prof. Müller per l’estabilització de l’os fracturat, peró també es començaran a aplicar productes osteogenètics, que seran capaços d’estimular la formació de l’os. Aquest tipus de fàrmacs nous ja estan en fase d’experimentació i seran els encarregats d’accelerar la curació de les fractures.”
Ha estat a través de les tres fundacions existents que el professor Maurice E. Müller ha donat a conèixer i ha difós la seva tècnica de tractament i ha creat la seva pròpia escola: “El descobriment i l’habilitat com a cirurgià de Maurice E. Müller han estat tan excepcionals que, sens dubte, hem de parlar de la feina d’un dels grans mestres de la medicina, que ha transformat radicalment el tractament de les fractures. Això no significa que nosaltres, els seus deixebles, no hàgim evolucionat i que tampoc no hàgim aportat quelcom de les nostres experiències i opinions, però, fonamentalment, ell és el mestre d’una obra gegantina i un dels grans noms de la medicina moderna. El sistema de treball universitari ha variat, i avui no és gens fàcil que es donin casos de ‘mestres’ com el del professor Maurice.”
En aquest sentit, el Dr. Rafel Orozco, de manera semblant a molts dels seus col·legues, observa amb preocupació com el sistema hospitalari i de tractament actual tendeix cap a la despersonalització de la relació pacient-metge, mentre que, com a professional, sap l’important que és aquesta en la teràpia dels malalts: “Estic convençut que s’hauria d’ensenyar a les Facultats de Medicina a somriure, perquè és essencial inspirar confiança en els malalts. En el nostre cas, a més a més, el gran nombre d’accidents de trànsit fa que moltes de les persones ateses siguin joves que presenten polifractures, les quals els converteixen en minusvàlids temporals amb moltes limitacions físiques. En aquestes circumstàncies se’ls ha d’animar i inspirar optimisme constantment perquè pot esdevenir una situació molt angoixant.”
Des d’aquestes pàgines volem destacar la contribució del Prof. Müller en el tractament quirúrgic de les fractures òssies i la del doctor Orozco, com a deixeble català, que ha ensenyat i difós amb rigor científic les seves tècniques pels països de parla hispana.
