Text del 2002.
“Dedicar-se a l’educació és un privilegi”
El municipi lleidatà de Raimat, conegut pels seus vins, és la seu de la Fundació que protagonitza aquesta pàgina, Claver de Raimat. La presideix Josep Maria Sabaté i el pare Francesc Padrosa S.J. és el director general de l’escola que gestiona l’entitat. Va ser aquesta escola, propietat dels Jesuïtes de Catalunya, la que va donar lloc a la institució que ens ocupa. El 1987, Josep Maria Sabaté, juntament amb la resta de membres de l’Associació de Pares d’Alumnes, van decidir “crear una fundació que contribuís perquè en el marc del col·legi es poguessin desenvolupar tot un seguit d’activitats de diversos gèneres: culturals, tècniques, esportives…”
Aquells emprenedors, pares i també antics alumnes, tenien encara més objectius, entre els quals “col·laborar en la formació dels docents, que en aquella època, a causa dels canvis que experimentava el món de l’ensenyament, havien de passar per un reciclatge.” A més a més, pretenien “contribuir a la promoció laboral dels exalumnes, que també formaven i formen part de la Fundació. Amb aquest fi volíem mantenir una borsa de treball i un servei d’assessorament adreçats als qui acabaven els estudis a la nostra escola.”
El senyor Sabaté, president de la Fundació, subratlla que “el col·legi Claver és un dels millors que hi ha a Catalunya.” A 12 quilòmetres de la capital del Segrià, “es troba situat en un entorn privilegiat, envoltat de boscos. Disposa d’unes excel·lents instal·lacions. L’espai d’esbarjo té una extensió de set hectàrees.” Els 1.400 alumnes –d’entre 3 i 18 anys– que assisteixen a aquesta escola procedeixen eminentment “de les comarques de Lleida i d’Osca, ja que Raimat és un poble fronterer entre aquestes dues províncies.” La comunitat religiosa dels jesuïtes comparteix espai amb tots aquests nens i joves: “L’edifici, construït l’any 1952, era l’antic seminari dels Jesuïtes de Catalunya. Funciona com a centre docent des dels anys setanta.”
Ara bé, lluny de restar ancorada en el passat, l’escola Claver és un centre educatiu amb iniciatives pioneres. El seu director ens explica que, com tots els col·legis de la Companyia de Jesús, “el nostre concedeix una atenció especial a la formació del professorat. Per això cada any establim un trimestre sabàtic per a uns quants docents. Al llarg d’aquests tres mesos assisteixen a cursets de diferents tipus i posteriorment elaboren un treball de reciclatge, a fi d’aportar una innovació pedagògica a l’escola.” Assegura que jesuïtes i laics treballen colze a colze, la qual cosa és inevitable, no només per assegurar l’harmonia als centres d’ensenyament, sinó també per l’actual “disminució en el nombre de vocacions.”
Al pare Francesc Padrosa, per a qui “dedicar-se a l’educació és un privilegi”, l’il·lusiona “pensar que els fonaments de la religiositat no els aporten únicament els capellans; un bon equip de mestres i professors del col·legi s’han compromès en la tasca pastoral. La paraula pedagogia significa acompanyament, i aquesta ha de ser la nostra tasca. Els col·legis religiosos necessitem el recolzament de la família dels alumnes.”
Està convençut que, “si la família no col·labora, cap mena d’instrucció, ni de caràcter religiós ni de caràcter formatiu, arriba a bon port. Cada cop hi ha més crides a favor d’una acció compartida i unívoca família-escola. No pot ser que l’alumne es trobi amb exigències diferents a classe i a casa.”
I és que, per damunt de tot, aquesta és “una escola molt humana”, especialment pel que fa al tracte que s’estableix entre alumnes i professors: “Hi ha molta comunicació entre tots. No podia ser d’una altra manera, pel fet que tots passem moltes hores plegats.” Sigui com sigui, l’escola Claver és un bon exemple que la qualitat en l’ensenyament no és cosa del passat, i la Fundació “és un instrument que ens permet mantenir el nivell que entre tots hem desitjat i establert des dels inicis.”
És sabut que al llarg dels darrers mesos la polèmica ha estat la nota dominant en el món educatiu. El director fa la seva anàlisi particular de la qüestió: “La LOGSE va representar una reforma plantejada amb molt bones intencions i èxits lloables. Entre altres coses, escolaritza la totalitat dels ciutadans fins als 16 anys d’edat.” D’altra banda, destaca els defectes interns de la reforma, entre ells “la promoció sistemàtica de l’alumne, independentment del seu rendiment.”
Malauradament, “el nou sistema d’ensenyament també genera el risc que els nois i noies siguin víctimes de la desmotivació. Hi ha molts joves que en aquesta edat volen incorporar-se al mercat laboral i deixar d’estudiar, però la seva formació no els dóna una base prou sòlida per accedir a oportunitats professional estables.” Josep Maria Sabaté reconeix que actualment el món del treball acusa una certa “precarietat i, com a conseqüència d’això, els nostres joves s’emancipen a una edat molt avançada. Viuen al dia, perquè el futur que tenen al seu davant és molt incert.”
Els pares aspiren que els seus fills tinguin millors oportunitats que les que ells van tenir, i aquest fet ha influït perquè el nombre d’alumnes a les universitats es multipliqués considerablement. Però el que en el passat obria moltes portes ara ja no és suficient. El president de la Fundació Claver de Raimat recorda molt bé els seus inicis en el món professional: “Fa 20 anys podies formar part de la plantilla d’una entitat financera tenint uns coneixements mínims. Ara, en canvi, cal, almenys, una carrera, i encara així has de presentar-te a unes oposicions amb poques possibilitats de ser escollit. Actualment, algunes carreres universitàries són l’equivalent del batxiller de fa 30 anys.” A més, “el títol constitueix el primer esglaó per incorporar-se a una empresa. La preparació universitària no és sempre garantia d’accedir al mercat laboral.” Així és com veu “el perfil de la persona que troba feina fàcilment: ha de tenir coneixements d’informàtica, d’anglès i, a més a més, saber vendre.”
Des del punt de vista del pare Francesc Padrosa, en el món escolar hi ha encara un altre problema d’especial importància, el de “la conducta conflictiva dels alumnes dins les aules, que neix dels àmbits extraescolars.” Són molts els agents que provoquen aquesta mena de comportament: “L’excessiu proteccionisme d’algunes famílies, la influència dels mitjans de comunicació…” Afegeix que “avui el perfil de l’alumne és molt més complex: com que els estudiants comparteixen espai fins a una edat més avançada que amb l’antiga llei, als centres d’ensenyament conflueixen conflictes i interessos molt diversos.” La seva conclusió és eloqüent: “Per fer front a aquesta situació, el millor és l’atenció a la diversitat”. I afegeix: “Malauradament, no s’han esmerçat tots els recursos necessaris en aquest sentit.” En el cas de l’escola Claver, aquests provenen de la Fundació, una entitat que manté la solidaritat i la tolerància com a valors fonamentals.
