Text del 2002.
“La ciència, com la filosofia, sempre s’ha mogut per l’intent de respondre preguntes fins aleshores sense resposta”
Si volguéssim fer servir un títol un xic atrevit per definir la vida del lleidatà Joan Oró i Florensa, segurament podríem dir que la seva és la història del “nen que somiava amb els estels i va arribar a la NASA.” Aquesta contemplació de l’espai va ser possible gràcies a una circumstància personal que marcaria de manera transcendental el seu futur: “La meva família tenia un forn i durant la cocció del pa, els forners i els treballadors podíem descansar una estona. Jo aprofitava per contemplar el cel estrellat. A partir d’aquelles observacions vaig començar a qüestionar-me l’origen de l’univers i de la vida.”
L’interès per la gènesi dels éssers humans el determinà a seguir una trajectòria diferent de tirar endavant el negoci familiar. Finalment, optà per “estudiar química a la Universitat de Barcelona.” Aquesta havia de ser la primera passa per endinsar-se en el món de la investigació al nostre país. No obstant això, la vida el conduí per camins ben diferents: “En acabar els meus estudis, vaig haver de tornar a Lleida. Un cop instal·lat, la meva activitat va centrar-se en els negocis relacionats indirectament amb la química. Van anar passant els anys i, amb ells, la meva sensació de decepció quant a la meva tasca laboral augmentava, la qual cosa va portar-me a prendre la decissió de traslladar-me als Estats Units, on les oportunitats de formació i investigació eren molt elevades. Vaig partir cap a Amèrica el 1952. Era una decisió difícil perquè aquí deixava la meva dona i els meus tres fills; però, per altra banda, tenia el seu vessant positiu perquè en no tenir la família al costat podia dedicar tot el meu temps a l’estudi. Després de cursar enginyeria química i de fer el doctorat en bioquímica, l’any 1955, vaig començar a fer classes a la Universitat de Houston i a desenvolupar diverses investigacions.”
Als Estats Units, com a professor de bioquímica, col·laborà amb institucions tan prestigioses com la NASA: “La meva participació en projectes com l’Apol·lo o el Viking va permetre que conegués persones molt destacades de la història del segle XX. Crec que una de les més importants va ser Neil Amstrong que, a més a més, em va fer reflexionar força sobre l’aleatorietat de l’evolució de la ciència. El mateix Amstrong em va comentar que, durant l’expedició a la Lluna l’any 1969, el moment més difícil va ser just abans d’al·lunitzar perquè van perdre la connexió amb la base, i, precisament, es van topar amb un terreny molt rocallós. Amstrong tingué la valentia d’agafar els comandaments i controlar manualment la nau fins que van assentar-se en un terreny pla. Sense la seva capacitat de decisió, segurament la ciència hagués evolucionat d’una altra manera, perquè és evident que hi va haver un abans i un després d’aquest viatge no només per la quantitat de dades de les quals vam poder disposar, sinó també pel que representava des del pla psicològic.”
La cooperació amb la institució nord-americana durant 35 anys va donar els seus fruits, principalment en la branca de la bioquímica. Al doctor Oró li devem “la síntesi de l’adenina a partir de l’àcid cianhídric” i una capdavantera hipòtesi, corroborada per gran part de la comunitat científica, sobre l’origen de la vida a la Terra a partir de la matèria orgànica i l’aigua provinent dels cometes que col·lisionaren amb la Terra primitiva. “També s’ha pogut comprovar que els components inorgànics de la Lluna i del nostre planeta són els mateixos, la gran diferència rau en la major composició de ferro de la Terra. Aquest ferro es troba al nucli i és el que ha permès l’existència de vida al planeta blau perquè ha propiciat la creació del camp magnètic necessari per preservar-nos de la influència nociva de les radiacions ionitzants del sol.”
Aquestes importants troballes per a l’evolució de la ciència han estat unànimement reconegudes tant pels seus col·legues com pels estaments polítics dels Estats Units i de Catalunya: “Em vaig sentir molt ben tractat durant la meva llarga experiència nord-americana, la qual cosa em va convèncer que aquell era el país ideal per investigar i que Catalunya era l’ideal per viure. Al nostre, mai no hagués obtingut les quantitats de què vaig disposar per a les meves investigacions.”
Aquest vessant com a investigador està estretament relacionat amb la seva dedicació docent: “Són dues activitats paralleles. Vaig fer classes a la Universitat de Houston fins a la meva jubilació, l’any 1994.” Alhora, també la divulgació a través de llibres i de revistes especialitzades ha estat essencial en la seva trajectòria professional. Ha escrit 30 llibres i ha publicat en més de 300 revistes especialitzades. No només m’he encarregat d’escriure sobre temes concrets de la meva especialitzat, sinó que també m’he interessat per altres vessants del coneixement indirectament relacionats amb la bioquímica.
Un cop es va jubilar, va decidir tornar al seu país i crear una institució que donés suport i fe de la passió que sempre ha sentit cap al món del coneixement: “Des de la Fundació Joan Oró intentem potenciar la investigació científica i tecnològica mitjançant la celebració de reunions, congressos, jornades, etc. que permetin intercanviar experiències entre els experts i també mitjançant acords puntuals amb les institucions universitàries catalanes. Creiem que la investigació és la millor manera de fer evolucionar el país i d’augmentar el creixement individual i col·lectiu sobre el nostre entorn que, en última instància, ens fa millors persones. En primer lloc, per humilitat; si coneixem els nostres orígens, ens adonem que les nostres semblances amb altres homínids com ara l’home de Neandertal es basen, fonamentalment, en la consciència de la nostra finitud temporal i en el nostre desig de transcendència. Totes les civilitzacions i religions humanes han intentat donar resposta a aquest afany. L’aprofundiment en les nostres arrels també ens porta a la solidaritat perquè tots som descendents de l’Homo sapiens i, per tant, bàsicament iguals. Aquesta solidaritat, finalment, ens ha d’ajudar a cooperar els uns amb els altres.”
No hi ha dubte que la ciència ha assolit quotes mai somiades durant el segle XX, i els reptes del XXI encara són més importants: “La lectura de la seqüència del genoma humà és el gran repte del segle.” Aquest avenç ha estat paral·lel a un oblit progressiu de les estretes relacions de la ciència amb la filosofia: “La ciència, com la filosofia, sempre s’ha mogut per l’intent de respondre preguntes fins aleshores sense resposta. A més, el naixement de les dues disciplines estan estretament relacionats.” N’hi ha prou de recordar Sòcrates, Pitàgores i Aristòtil.
Però els progressos de la ciència no podran donar resposta a l’eterna pregunta de la humanitat: “La ciència es basa en proves empíriques, i el que passa després de la mort no és observable.” Per contestar-la, només podem acudir a l’especulació i intentar respondre l’enigma des de plantejaments filosòfics o religiosos.
