Text del 2004
Vull continuar exercint la meva professió i estar sempre al dia, sense renunciar a gaudir de la vida.
Fa molt temps que a l’uròleg Salvador Bayona li és difícil dedicar-se entre setmana a les seves afeccions predilectes: visitar exposicions d’art, passejar per Barcelona i reunir-se amb els amics. La feina no li ho permet, i és que les hores passen massa ràpid quan s’ha de combinar l’assistència hospitalària amb la recerca, la docència i la consulta privada. L’horari laboral dels metges sol ser intens i extens i sovint sobrepassa les vuit hores; tanmateix la vocació compensa la pressió i els sacrificis. Va acabar els estudis el 1976 i des de llavors la seva carrera ha avançat amb la prudència i fermesa dels bons professionals. Avui és un dels metges veterans de l’Hospital Can Ruti. Els trasplantaments, la cirurgia i el tractament de la incontinència urinària han centrat bona part de la seva dedicació a la urologia, especialitat que ell mateix defineix com “aquella que tracta tot l’aparell urinari dels dos sexes, és a dir, els trastorns renals, uretrals o vesicals tant de l’home com de la dona, així com l’aparell genital masculí”, aclareix, tot esbandint la falsa creença d’aquells que pensaven que la dona i l’uròleg no tenien res a dir-se a la consulta.
Tot i que l’arquitectura va estar a punt de temptar el seu futur professional, l’herència genètica va guanyar la batalla, i és que ja se sap que quan un pare és metge, sempre hi ha algun descendent que en segueix les passes. “El meu pare, també uròleg, no em va voler influir mai, tot i que sempre em va prestar tot el seu suport. Lògicament, ha estat una figura amb molt de pes per molts motius, no només pels professionals. La seva vida i personalitat, molt intenses, sempre han estat per a mi un exemple.”
Tot i així, la seva trajectòria professional s’ha vist influïda també per altres personalitats, com el doctor Ruano, catedràtic d’anatomia: “em va impactar molt la seva facilitat per transmetre coneixements”, explica, abans d’afegir a la llista el doctor Solà Balcells, “segon mestre després del meu pare.”
Va ser aquest metge qui va guiar els seus anys com a resident a l’Hospital de la Vall d’Hebron, quan el sistema MIR acabava d’estrenar-se i tenia una durada menor, de tres anys i mig en lloc dels cinc actuals. Una època, la de resident, plena de bons records: “Veus que comences a enlairar-te, que tens una feina i unes responsabilitats remunerades. L’últim any, com molts altres companys, quan ja veia que disposava d’una major autonomia personal i econòmica, em vaig casar.”
Les seves arrels professionals sempre han estat fixades a Barcelona. “Quan vaig acabar la carrera no vaig voler marxar fora perquè considerava que la ciutat tenia dues bones escoles de formació: la Fundació Puigvert i l’Hospital Clínic. Com que el director de la Fundació, el doctor Balcells, desenvolupava l’activitat docent a la Vall d’Hebron, vaig optar per fer el MIR en aquest hospital.”
El centre enfocava l’especialitat des d’un punt de vista genèric que no ha abandonat mai el tarannà d’aquest uròleg: “La visió que t’oferien era més aviat enciclopèdica, tot i que els residents teníem l’oportunitat de passar uns mesos a cadascuna de les subspecialitats per tal de conèixer millor tots els àmbits i perfilar els nostres interessos”, recorda, tot afegint: “Quan vaig acabar la residència, vaig continuar exercint des d’un àmbit genèric. Sempre m’ha agradat la globalitat de l’especialitat, tot i que cada vegada s’està especialitzant més. Per poder estar al dia, necessàriament t’has de centrar en temes concrets, però tampoc no n’has d’oblidar mai la resta”, considera.
De fet, sempre ha optat per nodrir-se d’un ampli ventall de coneixements, i depenent de l’època ha estat més centrat en una àrea o una altra: “A l’Hospital de Can Ruti, on vaig entrar després d’aprovar unes oposicions l’any 1984, ens responsabilitzàvem més del servei de trasplantaments de ronyó, que ara ja no porto tan directament.”
La cirurgia i les incontinències urinàries també han ocupat bona part de la seva activitat mèdica, tant a l’hospital com a la consulta privada, que va obrir, a diferència d’altres metges, tot just acabar la residència. “El meu pare estava a punt de jubilar-se i la seva consulta funcionava prou bé, així que vaig començar l’activitat privada per les tardes. Sempre he compaginat els dos vessants sense problemes.”
El càncer és, com en altres especialitats, un important camp de batalla. “Hi ha hagut un progrés quantitatiu en totes les patologies cancerígenes. Nosaltres ho veiem sobretot en el tumor de bufeta, però també en els de ronyó i pròstata.”
La longevitat hi juga un paper influent: “Sempre es diu que si visquéssim cent anys, tots els homes desenvoluparíem un càncer de pròstata.”
Tanmateix, altres factors com l’alimentació o els hàbits poc saludables hi tenen molt a veure. La prevenció sempre és la millor aliada: “El diagnòstic precoç possibilita tractaments locals menys agressius, tot i que quan la malaltia ja està més avançada les alternatives terapèutiques poden ser diverses.”
En el cas del càncer de pròstata, un tacte rectal anual i unes anàlisis de sang amb uns marcadors tumorals específics són les eines més eficaces per “descobrir, en un 80% dels casos, la possibilitat d’una afecció.”
Pel que fa a la incontinència urinària, Salvador Bayona destaca que aquesta disfunció, originada per trastorns anatòmics o funcionals, afecta en un percentatge més elevat les dones. Les causes poden ser diverses: des de problemes amb la matriu fins a la laxitud del terra pelvià després dels parts, l’obesitat o les lesions medul·lars. Els avenços farmacològics i la rehabilitació perineal han revolucionat les possibilitats de curació en els darrers anys, ja que abans s’oferia com a única sortida el pas pel quiròfan, una solució que, d’altra banda, no era definitiva. “A llarg termini podien tornar a patir el mateix problema. La rehabilitació, de manera preventiva, dóna bons resultats. De totes maneres, si el pacient arriba a la consulta una mica tard també és útil per enfortir aquests teixits, ja que estaran més preparats per rebre les tècniques quirúrgiques.”
L’especialitat ha donat passos de gegant les darreres dècades. Els avenços en la farmacologia, així com en les tècniques quirúrgiques i de diagnòstic per la imatge, han facilitat molt la feina i han millorat les possibilitats de curació de malalties com els càlculs renals, que avui en dia eviten el quiròfan, per exemple amb les ones de xoc anomenades litotrícia extracorpòrea. Salvador Bayona continua, però, veient el futur amb els ulls exigents del metge: “Vull continuar exercint la meva professió, tot estant sempre al dia”, afirma, abans de revelar un desig, de ben segur molt comú a tots els seus col·legues: “M’agradaria disminuir la pressió que tenim a l’assistència hospitalària.”
