Text del 2004
“Hi ha trastorns mentals que tenen una base genètica i la resposta que doni la família pot agreujar-los, mantenir-los o millorar-los”
Visió àmplia de la salut mental i esperit innovador. Aquests trets defineixen el tarannà de Josep Toro Trallero, un professional que ha sabut integrar en el seu currículum dues especialitats mèdiques que no sempre van de la mà: és psiquiatre i també psicòleg clínic. Una doble formació acadèmica que pot sobtar, però que a la pràctica ha resultat enriquidora. Ho proven els resultats: “Hem aconseguit estructurar a l’Hospital Clínic un servei de psiquiatria que prima la integració d’ambdós professionals. Fan les mateixes funcions i es responsabilitzen igual dels pacients, amb l’excepció de la prescripció farmacològica, que és només competència del psiquiatre, format des d’un punt de vista biològic”, explica el doctor, tot afegint que “sovint el psicòleg clínic està més ben preparat per abordar els tractaments psicoteràpics i la relació amb les famílies, tot i que no hauria de ser així. En tot cas, són dues especialitats paral·leles i complementàries.”
El Servei de Psiquiatria i Psicologia Infantil i Juvenil del Clínic està especialitzat en la salut mental dels infants i els adolescents, un camp en intensa evolució els darrers anys: “Hem de tenir en compte que abans de la dècada dels setanta la major part de les malalties dels nens i dels joves es confonien amb el retard mental. Tots els trastorns depressius, d’ansietat o de comportament alimentari que veiem ara és com si en aquella època no existissin.”
La primera pedra d’aquest servei punter la va posar Josep Toro Trallero quan va obtenir la plaça de metge psiquiatra al Clínic, després d’estar-hi treballant més de quatre anys com a professor adjunt i set com a responsable d’una unitat experimental de psiquiatria infantil, tot dins l’àmbit de la Universitat de Barcelona. “Finalment, em van encarregar que organitzés el que després seria l’actual servei, inaugurat de manera oficial fa dos anys. Hi treballem més de cinquanta persones.”
“Vaig començar a estudiar medicina i ja sabia que volia ser psiquiatre.” Des del primer curs de carrera va treballar com a alumne intern del Servei de Psiquiatria i va adonar-se que discrepava de la posició oficial: “Un cop a dins, però, vaig decidir continuar-hi, malgrat que no m’agradava el que veia. Els coneixements etiològics eren escassos i els recursos terapèutics, encara més. Era una època molt especulativa i, en general, poc científica; mancaven coneixements i predominaven les tendències de cada escola. Això no canvià fins la dècada dels vuitanta amb les millores quantitatives i qualitatives en els recursos assistencials i terapèutics, tant farmacològics com psicoterapèutics, i molt especialment amb els progressos en psicopatologia.”
En Josep Toro, però, va buscar molt abans altres sortides. “Vaig pensar que la meva formació quedaria millor complementada si estudiava psicologia.”
Tot i que es defineix com a autodidacte i afirma que les principals influències professionals les ha abstretes dels llibres, reconeix que dues personalitats mèdiques també van ajudar a orientar-li el camí. El psiquiatre Enrique Cerdà, que treballava en el Servei de Psiquiatria de la Facultat de Medicina, va ser el primer: “Portava una unitat de psicologia clínica i es dedicava a posar en marxa procediments d’avaluació. Amb ell vaig veure que també era necessari mesurar, avaluar i quantificar la psiquiatria, tot evitant el subjectivisme. Ell no ho sap, però la seva influència va ser un dels motius perquè jo cursés psicologia.”
El segon va ser el doctor Santiago Montserrat Esteve, responsable del Dispensari de Medicina Psicosomàtica de l’Hospital Clínic: “Tenia una formació germànica, que fugia de les elucubracions i que partia de la necessitat d’objectivar els coneixements.”
Segons Josep Toro, la concepció de les malalties mentals no hagués assolit l’actual grau de desenvolupament sense “els enormes progressos en genètica. Alguns dels models psicopatològics que defensem avui no tenen res a veure amb allò que manteníem fa vint anys. La psiquiatria infantil és una de les especialitats mèdiques en què és més fàcil perdre el tren. La necessitat de reciclar-se és diària. En un parell d’anys, hi ha coneixements que canvien de forma radical.”
En aquest sentit, avui se sap que la família pot tenir menys influència de la que es creia en el desenvolupament de certes patologies: “Hi ha altres factors que compten més. Per tant, no sempre s’ha de fer teràpia familiar, a vegades només s’ha de donar suport als pares perquè entenguin què està passant i què han de fer. Hi ha casos en què l’entorn no ha estat la causa. Per exemple, la generalitat dels trastorns obsessius que tenen una base genètica. La resposta que doni la família pot agreujar-los, mantenir-los o millorar-los. És una manera d’enfocar el tema relativament nova.”
El component genètic, per tant, és fonamental en els trastorns psiquiàtrics, però tampoc “no es pot afirmar, per exemple, que una persona hagi nascut anorèxica. El que hi ha és la predisposició genètica, concretada en factors com la susceptibilitat a la desnutrició o certes característiques de personalitat, per exemple. Tanmateix, per molt predisposada que una persona estigui, no desenvoluparà la malaltia si no incideixen factors socials o culturals, que són els que fan que l’individu prengui un dia la decisió de perdre pes.”En l’actualitat, el percentatge de curació en adolescents se situa entre el 60% i el 70%, mentre que en adults és d’un 40%.
La depressió és un altre cavall de batalla dels especialitstes en la salut mental dels joves i els infants. “És un error creure que només la pateixen els adults”, assenyala, tot precisant que la diferència és que els nens solen acudir a la consulta amb un aparent quadre d’irritabilitat i no de tristor. Una combinació de psicoteràpia i de psicofàrmacs, en menor mesura, compon el tractament.
