Text del 2004
“La medicina intensiva implica que el metge disposi d’un important nivell de coneixements mèdics i d’una visió global del malalt”
La medicina intensiva és l’especialitat que s’encarrega de la cura dels malalts que es troben en una situació crítica o bé que poden entrar-hi de forma imminent. Els metges de les unitats de cures intensives i de vigilància intensiva atenen uns pacients que necessiten una atenció molt especial, amb molta sensibilitat i professionalitat, i estableixen una relació propera amb als familiars dels malalts. El doctor Pablo Torrabadella de Reynoso és metge intensivista a l’Hospital Trias i Pujol de Badalona, on atén diàriament persones que es troben en una situació mèdica delicada. “En principi, a les unitats de medicina intensiva s’atenen malalts reversibles i només excepcionalment tenim malalts que tot i tenir patologies irreversibles reben la nostra ajuda, com pot ser el cas d’una crisi respiratòria o de dolors intensos. Una persona que ha tingut un infart pot desenvolupar posteriorment una arítmia o bé patir una aturada cardíaca. Abans que això succeeixi és preferible ingressar–la en una unitat de cures intensives on es vigilarà la seva evolució per si es produís aquesta crisi que podria ser fatal.”
La vinculació de Pablo Torrabadella al món de la medicina neix al si d’una família lligada a la professió. El pare era metge, encara que “sempre em va dir que hagués preferit que escollís una altra carrera, com enginyeria o dret. Arran de llegir La historia de San Michele, un llibre escrit per un metge suec, Axel Munthe, que recopilava les memòries d’un metge també suec que va exercir al París de principis del segle xx, vaig veure clar que aquella havia de ser la meva professió futura. Aquell llibre em va apassionar sobretot en veure el vessant més humanístic i romàntic de la medicina. Vaig formar part de la segona promoció de la recentment inaugurada Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest fet donava grans possibilitats als estudiants, que rebien formació de part d’uns professors plens d’il·lusió i amb mitjans per realitzar una docència de qualitat. L’últim any de carrera vaig decidir enfocar els estudis cap a una disciplina jove i interessant, la medicina intensiva. Aquesta especialitat té una duresa específica, però també dóna grans alegries. En medicina és molt agradable veure que després d’haver diagnosticat i determinat un tractament el malalt es cura. En medicina intensiva el diagnòstic es fa en pocs minuts i es disposa de mitjans tècnics molt sofisticats per fer que el malalt respongui amb rapidesa. Si les coses van bé, i així és la majoria de vegades, el pacient es recupera en poques hores, i això per al metge és una gran satisfacció.”
La medicina intensiva es comença a desenvolupar a l’Estat espanyol a principis dels anys setanta i l’especialitat va consolidant-se progressivament. “Vam ser el primer país europeu en tenir aquesta especialitat. Diferents professors van influir perquè escollís dedicar-m’hi, sobretot el doctor Ramon Peracaula i el doctor Cristóbal León, dels primers intensivistes del país, que van practicar la medicina intensiva amb molta il·lusió i una capacitat de transmetre entusiasme als estudiants molt gran.”
Després de fer la residència en l’especialitat de medicina intensiva a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona, accedeix a la plaça de metge adjunt al mateix hospital, “un dels pocs centres hospitalaris catalans on la medicina intensiva es desenvolupava de forma brillant.”
Quatre anys més tard decideix prendre part en un projecte engrescador, una nova aventura hospitalària: la posada en marxa de l’Hospital Trias i Pujol de Badalona. “Començar en un hospital nou significa créixer personalment i professionalment amb l’hospital.”
La medicina intensiva implica que el metge disposi d’un important nivell de coneixements mèdics “i tingui una visió global del malalt. El metge d’intensius s’assembla en molts aspectes al metge internista, domina una mica tot el referent al funcionament i patologies humanes mantenint una visió general del malalt. La complexitat de la medicina ens ha portat a establir certes subespecialitzacions dins la medicina intensiva, però sense perdre la visió de conjunt.”
En l’actualitat el doctor Torrabadella és vicepresident de la Societat Catalana de Medicina Intensiva –i properament en serà president–, “entitat que és fonamental per al progrés i desenvolupament de la professió.”
Treballar en una unitat de cures intensives requereix gran serenitat. “És un treball que per la gravetat de les circumstàncies sovint és aclaparador. No hem de sentir-nos desbordats per aquest fet. Cal ser comprensius amb el patiment dels familiars. Un metge intensivista massa angoixat davant d’una situació no actuarà correctament.”
En aquesta labor reben el suport assistencial del personal d’infermeria, una peça clau en l’entramat de la medicina intensiva. “Les infermeres d’aquestes unitats s’entreguen plenament a la professió i donen una atenció de gran qualitat assistencial a pacients i familiars.”
El metge d’intensius també manté una relació estreta amb altres especialistes mèdics. “La interacció amb altres especialitats és constant. També amb el metge de família que ha portat tota la vida al malalt, per obtenir-ne informació que el pugui ajudar. Mantenir el metge de família informat és bàsic perquè pugui ajudar el malalt des de la consulta externa quan surti de l’hospital.”
La tecnologia és una part indispensable de la medicina intensiva, però no l’única: “Explico als joves que estan començant que no s’oblidin que la millor tecnologia sense la capacitat professional i humana del metge no serveix de res. El metge ha d’entrar en contacte amb el malalt. M’agrada repetir-los la frase de l’eminent internista i endocrinòleg Gregorio Marañón, que deia que l’aparell més important per al metge era la cadira. Perquè implicava asseure’s al costat del malalt i estar pendent de la seva situació. En les cures intensives la cadira també esdevé bàsica per estudiar amb tranquil·litat l’evolució i estat del pacient. Un malalt que es troba indefens, sovint inconscient, desperta un instint protector i de comprensió molt fort en el metge.”
La tasca del metge no se circumscriu únicament a l’atenció del malalt, sinó també de la família: “Passem moltes estones amb les famílies angoixades explicant-los la situació del seu parent, transmetent-los que s’està fent tot el possible i intentant que el malalt no pateixi. A vegades també hem d’acompanyar la família en el dol. És una situació difícil en la qual no ens hem de sentir desbordats ni implicar-nos massa emocionalment. Adoptar una postura continguda però conscient del dolor de la família i amb esperit de compartir-lo, ajuda a superar la situació.”
El doctor Torrabadella també dedica una part del seu temps a la tasca docent, “un dels motors de la professió. Em fa plantejar constantment molts aspectes i fa que alumne i professor progressem.” El nivell humà i professional del doctor Torrabadella es posa de manifest en aquestes línies en què queda plasmada la realitat d’una especialitat mèdica fonamental per al món de la sanitat.
