Text del 2005
En l’àmbit rural la mort s’entén i s’accepta millor que en el món urbà.
L’especialista mèdic més proper al pacient segurament és el metge de capçalera, sobretot en un poble o en una ciutat petita. Coneix totes les branques mèdiques, però sovint les consultes van més enllà de la medicina. Aleshores la frontera que separa el professional del pacient es desdibuixa i el metge és un més de la família, un amic. “El metge rural dedica la seva vida als altres, als que pateixen una malaltia física o als que necessiten algú al seu costat que els atengui des d’un punt de vista humà. Com a metge de capçalera has de saber actuar en situacions molt diverses. Has de fer de jutge de pau, de confessor, d’intermediari en conflictes familiars… A vegades et vénen a veure només perquè tenen necessitat de ser escoltats i has de fer servir la psicologia per esbrinar la causa real de la visita. M’agrada sentir-me com el metge de capçalera de tota la vida que coneix personalment els seus pacients.”
El Dr. Santiago Roura va estudiar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona. Posteriorment va anar a parar ben lluny de la seva ciutat natal per incorporar-se a milícies. El que havia de ser una estada efímera de quatre mesos a la Seu d’Urgell es va convertir en una llarga estada de trenta anys dedicada a la medicina rural que encara continua. Malgrat la incertesa del seu futur en un lloc tan allunyat, va acceptar una plaça de metge general a la clínica de l’Aliança. S’hi va traslladar amb la família i es van integrar completament. La seva muller, la Dra. Carvajal, actualment és la pediatra del CAP de la Seu. “Sóc metge gràcies al meu metge de capçalera, el Dr. Francesc Fontbona, una persona entranyable que em va influir decisivament. Posteriorment els meus mestres han estat el Dr. Miquel Dalmau i el Dr. José Luís Bada, dos professors de la facultat que em van ensenyar les bases de tot el que sé. També recordo amb molta estima el Dr. José Miguel Pérez, un metge militar retirat que em va ajudar en els meus inicis a la Seu a parlar amb els pacients i a conèixer-los.”
Al Dr. Roura hi ha un tema que l’ha interessat especialment. “Vaig participar en la creació d’una subespecialitat dedicada a l’atenció dels adolescents quan la pediatria encara no se n’ocupava. Avui dia s’està treballant molt en aquesta etapa perquè es considera important en el desenvolupament posterior de l’individu. Col·laboro en el grup d’adolescents de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària i també sóc el metge d’una escola de futbol base amb nens de vuit a divuit anys.”
En l’actualitat l’Hospital de la Seu d’Urgell comprèn gairebé totes les especialitats i, si és necessari, els malalts també es poden atendre al centre hospitalari d’Andorra. Ara bé, quaranta anys enrere els serveis no eren tan complets i els trasllats a Barcelona eren dificultosos, posaven en perill la vida de molts pacients i sovint eren del tot desaconsellables. “Els metges de família estem a la primera línia de foc. Tracto els pacients en tots els aspectes i si no és possible el derivo als especialistes pertinents, però mai no els abandono. Una de les coses que els malalts agraeixen més són les visites de cortesia quan estan ingressats a l’hospital. No hi vaig com a professional sinó com a amic. Això fa que em vegin com un més de la família. Intento fer-los comprendre que jo vull ser la persona que organitza tota la seva vida sanitària. Tot i que a vegades els haig d’adreçar a un altre professional, m’agrada rebre la informació que li ha donat per tal de tenir controlat el seu historial clínic complet.”
A diferència del professional mèdic d’una gran ciutat, el metge de poble coneix d’antuvi els pacients. “La gran virtut de la medicina de capçalera és que et permet veure l’evolució de les persones durant molts anys i adonar-te dels seus problemes. De seguida pots copsar si alguna cosa no va bé en el moment de parlar amb el pacient perquè el coneixes perfectament i coneixes el seu estat d’ànim i de salut habitual.”
Als inicis de la seva vida professional el Dr. Roura treballava a la clínica de l’Aliança i també era el metge titular del poble de Noves de Segre, situat a dotze quilòmetres de la Seu d’Urgell, on passava visita dos dies a la setmana. Fora d’aquestes hores estipulades, les urgències sovint es produïen a cases de pagès aïllades i de difícil accés. “He fet molts quilòmetres per atendre els meus pacients i si el seu estat de salut no permetia el trasllat a l’hospital, m’he passat moltes estones a casa seva al costat del llit esperant una millora. Si el desenllaç era tràgic també he compartit amb la família els últims moments, juntament amb el capellà del poble, fent-los entendre i acceptar la situació. Val a dir que en l’àmbit rural la mort s’entén i s’accepta millor que en el món urbà. Avui dia aquestes situacions ja no són tan freqüents perquè els malalts terminals no moren a casa sinó a l’hospital.”
A les grans ciutats moltes de les consultes ateses en els serveis d’urgències en realitat no són tan urgents. Contràriament, en l’àmbit rural la percepció de les emergències és més ajustada a la realitat. “No recordo cap situació en què hagués de sortir ràpid per una trucada d’urgència que realment no fos important. En el món rural les trucades d’emergència realment ho són.”
Tants anys dedicats a l’atenció dels habitats de la Seu d’Urgell i dels seus voltants han estat reconeguts. “Em van convocar a la plaça Major de Noves de Segre amb motiu del meu vint-i-cinquè aniversari com a metge titular. Va ser molt emocionant. Tot el poble i les autoritats hi estaven congregades. Van destapar una placa que donava nom a la plaça amb el meu nom. Va ser una emoció tan intensa que sempre més ho agrairé. La incertesa dels primers anys a la Seu s’havia esvaït. Tot havia servit d’alguna cosa.”
