Sra. Noemí Barja, Dr. Horacio Tamburini
Sra. Noemí Barja, Dr. Horacio Tamburini
PC, 15è VOLUM. Entitats mèdiques

SRA. NOEMÍ BARJA, DR. HORACIO TAMBURINI

HOSPITAL DE SANT LLÀTZER

Texto del 2003

Existeixen dades històriques sobre l’Hospital de Sant Llàtzer de Terrassa des del segle xv, però no és fins el 1869 amb la desamortització de Mendizábal que aquesta institució assistencial s’instal·la al complex arquitectònic de l’actual hospital. L’edifici actual abans havia estat també un convent franciscà i fins i tot una fàbrica de túniques per als religiosos franciscans de tot Espanya, i després encara va ser hospital de la xarxa estatal durant la República, hospital de guerra durant la Guerra Civil i hospital de beneficència durant el franquisme.

Una llarga història lligada a la ciutat de Terrassa i a la seva idiosincràsia que ens porta fins l’any 1977, en què comença la vertadera reconversió hospitalària: “S’estableix un concert amb la Seguretat Social i es comença a treballar en la jerarquització de les tasques hospitalàries, s’inicien les branques de pediatria i medicina interna i es continua ampliant l’hospital d’aguts amb els serveis de cirurgia, ginecologia i traumatologia.”

L’antic Sant Llàtzer, doncs, es converteix en un veritable hospital modern, un hospital que assumeix tots els avenços de la ciència i la metodologia de treball moderna: “A banda d’això, el Sant Llàtzer, com molts altres hospitals catalans, té en aquell moment una residència annexa que dóna sortida a aquells pacients que ja no cal que estiguin en un hospital d’aguts però que no poden tornar al seu domicili per la raó que sigui.”

Tot això patirà un gran canvi amb el desplegament del programa impulsat pel Departament de Sanitat de la Generalitat anomenat Vida als anys: “La signatura del conveni amb la Generalitat coincideix amb el trasllat de l’hospital d’aguts a la Mancomunitat Sabadell-Terrassa, la qual cosa provoca que a l’antic edifici hi quedi només la residència, que es transforma en un centre sociosanitari.”

Un cop el Sant Llàtzer es converteix en un hospital sociosanitari es comença a dotar d’unes estructures modernes que permetin oferir uns serveis de gran qualitat: “Tot aquest procés d’assumpció de noves activitats assitencials en el camp de la geriatria i de les cures pal·liatives és un procés que s’inicia l’any 1989 i que encara no ha acabat de desenvolupar-se, perquè sempre hi ha millores per fer.”

Així és com ho veuen en aquests moments els dos responsables de l’hospital, el doctor Horacio Tamburini i la senyora Noemí Barja, que encapçalen la direcció del centre: “La sort del centre sociosanitari va ser néixer a partir d’una estructura molt sòlida que portava molts anys en funcionament. Això ens va permetre mantenir personal que ja treballava amb nosaltres, la qual cosa va facilitar que la interacció entre tots els camps de la salut i el benestar, que hem de tenir en compte en un centre d’aquestes característiques, tirés endavant sense problemes.”

I és que quan parlem de geriatria o de malalts en fase terminal no es pot oblidar que l’assistència va molt més enllà de la pròpiament mèdica: “En principi, un metge geriatre ha de ser un molt bon internista i conèixer l’artesania de la professió, però la geriatria abraça altres aspectes: la persona gran té riscos de salut que provenen del seu entorn social immediat, de l’estructura familiar o social de suport, de les condicions del lloc on habita, de la facilitat d’accés a la sanitat o de la possibilitat d’una trucada urgent, i també de la soledat i de les possibles malalties cròniques, algunes pròpies de la vellesa, com podria ser la demència senil. Per aquesta raó, a l’hora d’afrontar l’atenció a un pacient hem de tenir en compte molts aspectes, hem de valorar la família, els factors de risc i els problemes que poden sorgir no només durant el curs de la malaltia, sinó en el moment de tornar al domicili.”

Afrontar de forma integral els problemes del pacient és, per tant, fonamental. Ara només cal que la medicina d’aguts també aprengui que aquesta és una assignatura pendent que li queda i la comenci a aplicar. Respecte de la vellesa i el tractament de les malalties que porta associades, el doctor Tamburini afegeix: “Fa uns anys, a Terrassa hi havia entre tres mil cent i tres mil cinc-centes persones afectades de demència sobre una població de cent setanta mil habitants, i nosaltres només tenim trenta llits per a demència i n’hi ha alguns altres a diverses residències. Això vol dir que la majoria de persones que pateixen aquest trastorn viuen en el si de la família, i són els familiars els que pateixen veient com es desdibuixa d’una manera dramàtica la personalitat del pare o de la mare. A més, generalment, gairebé en tots els casos, és la dona qui es transforma en cuidadora d’aquesta persona les vint-i-quatre hores del dia.” Tot això ha fet pensar a l’equip de l’Hospital de Sant Llàtzer que sovint és més important donar suport a la família que al propi malalt, perquè aquesta és una malaltia que no té cura i l’únic que es pot fer és garantir-li la màxima qualitat de vida possible, però no s’aconseguirà que la malaltia s’aturi ni que retrocedeixi.

Pel que fa a les eines de treball, el fonamental en un centre d’aquestes característiques no són tant els aparells d’última generació, sinó tot allò que doni confort i comoditat: “Tothom pensa en làsers i aparells molt sofisticats, però el que realment nosaltres necessitem, per exemple, són llits elèctrics, però malauradament el concert amb la Seguretat Social és massa ajustat (no ho té en compte).”

El Sant Llàtzer, a més, funciona com a centre docent per on passen cada any un bon nombre d’alumnes de pregrau i postgrau en formació. De cara al futur, la idea és aconseguir que la gent no vegi l’Hospital, com passa amb tots els sociosanitaris de Catalunya, com un lloc on s’hi va a morir: “És cert que la mortalitat és alta perquè la gent ja ve quan està en una situació força delicada, però també cal no oblidar que estem en una societat en què la mort ens fa por i que caldria canviar aquest concepte. La mort és quelcom natural i no hem d’oblidar que existeix.”