Text del 2004
No tractem només els símptomes, sinó que intentem parar la malaltia.
.
Especialista en reumatologia, el doctor Xavier Arasa Favà descriu la seva especialitat com aquella que aborda les malalties relacionades amb l’aparell locomotor i ressalta el desconeixement que el públic en general té sobre aquesta àrea. “Reumatologia és un terme molt difús i el concepte ha canviat mèdicament. El dolor és una part de la nostra feina, però no és l’única. Nosaltres estudiem el malalt, no tractem només els símptomes, sinó que intentem parar la malaltia. Som els metges de l’aparell locomotor, i això inclou des d’infeccions fins a malalties inflamatòries, malalties degeneratives i de desgast o osteoporosi, entre d’altres.”
El doctor Arasa és germà de periodista i de metgessa, però la seva és la primera generació de metges de la família. La decisió d’optar per la medicina va ser fruit de la seva inclinació per les ciències. Va estudiar a la universitat de Barcelona i va cursar l’especialitat a l’hospital Clínic, en l’època de les escoles professionals. El 1975 va entrar a Bellvitge com a resident durant tres anys, on va completar la formació. En aquell temps se seguia una medicina que bevia de l’escola francesa, fins que a partir dels anys setanta i primers dels vuitanta es va seguir més l’anglosaxona. “Hi va haver dues branques, en la reumatologia catalana. Una que encapçalava el doctor Rotés, que mirava cap a França, formada per internistes que es van anar especialitzant en malalties reumàtiques, concretament inflamatòries. Aquesta influència es va perdre a partir dels anys vuitanta. Una altra escola era la del doctor Barceló. Encara queda alguna cosa d’aquells bagatges. En els inicis eren escoles enfrontades mèdicament.”
En acabar la residència, a Catalunya no hi havia places de reumatòleg i el doctor Arasa va marxar a exercir a Vigo, on es va quedar gairebé set anys, i va tornar quan a la Mútua de Terrassa hi va haver una plaça vacant. “Tinc molt bons records de Vigo. Vaig inaugurar el servei de reumatologia a l’Insalud, en una ciutat de 500.000 habitants, i això em va ensenyar moltíssim. Vaig poder veure patologies greus, infeccions articulars i òssies, un tema que m’interessava molt. Va ser molt enriquidor. Vaig publicar sobre malalties infeccioses, fins i tot en revistes en llengua anglesa, sobre artritis tuberculoses, que avui ja no es veuen. El record professional és molt bo, però el record de les guàrdies no ho és tant, sobretot per la manca de recursos. Veies coses molt dures, no teníem llits, la gent se’ns moria.”
En tornar a Catalunya es vivia una reestructuració de l’assistència sanitària i de la medicina primària i preventiva. Els hospitals es van modernitzar i la xarxa sanitària catalana es va estendre pel país, amb bons professionals. “Les expectatives de la població, tot i que la medicina ha millorat molt, són excessives, superen el que els podem oferir.”
Després de l’experiència de deu anys a Terrassa, el doctor Arasa va marxar a Tortosa, la seva ciutat natal, a un hospital on l’especialitat de reumatologia estava per fer. “Hi ha diferències entre el que hi ha a Tortosa i el que hi ha a Barcelona. Hi ha exploracions, per exemple, que no es poden fer i el malalt ha de traslladar-se a Tarragona o a Barcelona. La diferència, però, és el recurs humà. Torno a estar sol a l’hospital i aquesta és la mancança que hi trobo, i es deu al nombre d’habitants. Disposem de bona tecnologia, però trobo a faltar poder comentar els casos amb els companys.”
La reumatologia, tot i que no ha evolucionat tant com altres camps, és una especialitat que avança. “En els darrers quatre anys, les malalties inflamatòries cròniques han viscut canvis positius, però és només una part, n’hi ha una altra en la qual s’ha evolucionat relativament poc. Malalties degeneratives, com l’artrosi, no tenen grans medicaments i els malalts es deterioren. Ara hi ha les pròtesis, que permeten qualitat de vida. Un altre avenç de l’especialitat han estat les tècniques diagnòstiques, que han millorat moltíssim en vint-i-cinc anys. Només teníem radiologia i ara hi ha ressonàncies, ecografies, etc., un gran avenç, no hi comparació pel que fa a imatge. També hem millorat en tècniques de laboratori.”
No obstant les millores tècniques, el diagnòstic continua sent difícil en una especialitat clínica com la reumatologia. “Les malalties inflamatòries es diagnostiquen per criteris, tret de les infeccions. Moltes vegades podem dir el nom de la malaltia, però no li podem posar el cognom, ens falta la prova del temps. L’artritis reumatoide es valoren les erosions articulars, avui amb la ressonància magnètica veus les erosions abans. Abans et faltava una dada que t’acabés de confirmar el diagnòstic.” De vegades les infiltracions i la rehabilitació, per exemple, no són suficients i cal recórrer a la cirurgia, els avenços de la qual han estat significatius i han millorat la vida de molts pacients. La farmacologia també ha millorat l’evolució i simptomatologia d’algunes malalties.
Els casos que el doctor es troba a la consulta, però, són d’una varietat molt àmplia. Hi ha casos controvertits, el diagnòstic dels quals és complicat perquè hi intervenen factors no palpables, com és el cas de la fibromiàlgia. “La simptomatologia és molt uniforme, pràcticament de llibre. Són gent que pateix molt, però que, orgànicament, no està molt malament. Una altra qüestió que tractem és la de les somatitzacions, i aquí fem un paper d’escoltar, gairebé de psicòleg. Tot sovint és difícil poder tenir massa temps per xerrar i no és fàcil convèncer el malalt, cosa que no passa amb les patologies orgàniques. Per a aquests problemes no disposem de les unitats que hauríem de tenir, amb psicòlegs, reumatòlegs, assistents socials, etc.”
