Entrevistat el 2004
Sempre intento tractar el malalt com m’agradaria que em tractessin a mi.
.
Amb només nou anys, i tot i no tenir cap antecedent vinculat amb l’àmbit sanitari a la família, el doctor Xavier Foncillas Corvinos, especialista en cirurgia general i digestiva, va decidir que es volia dedicar a la medicina. La impressió que li va causar la intervenció d’apendicitis a la qual va ser sotmès el seu germà, junt amb la facilitat que des de molt petit va demostrar per les matèries científiques, determinaren la seva posterior dedicació professional: “Crec que hom es decanta pels estudis i especialitats en què la seva perícia és més gran i l’esforç que ha d’invertir és menor.” Per totes aquestes raons, en acabar l’ensenyament secundari esdevingué alumne de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.
L’ambient universitari amb què es trobà era tot menys tranquil: “Per motius polítics, les classes se suspenien sovint. Bastants estudiants estaven molt polititzats i les aules esdevenien més un espai d’expressió de la voluntat d’un canvi que no pas un lloc de formació i preparació acadèmiques.”
En el cas del doctor Foncillas, la universitat no va haver de despertar la seva consciència perquè provenia d’una família amb fermes idees polítiques: “El meu pare era un republicà convençut, i jo m’havia format en un ambient familiar distès i liberal.”
En tot cas, el fet d’estudiar en un període convuls i d’escassa formació pràctica va motivar que, com altres estudiants, el doctor Foncillas es posés en contacte amb responsables de les càtedres universitàries per tal de poder col·laborar-hi i aprendre l’ofici: “Amb dinou anys vaig començar a fer pràctiques a l’Hospital del Sagrat Cor, de la mà del doctor Badosa, especialista en patologia digestiva.”
Un cop finalitzada la preparació bàsica, el doctor Foncillas va formar-se com a cirurgià general i digestiu a l’Hospital del Sagrat Cor: “Després de parlar amb el doctor Víctor Salleras i d’haver-li mostrat la carta de recomanació que portava, vaig ingressar en el programa de residents.” Posteriorment, es desplaçà a París per tal d’aprofundir en la cirurgia digestiva. Aquella experiència li va permetre comprovar el grau d’endarreriment de la medicina espanyola, en concret la cirurgia digestiva, en relació amb altres països del món, no pas per la qualitat dels professionals, sinó pels mitjans i les condicions laborals que tenien a la seva disposició. En aquest sentit, cal destacar que molts hospitals públics de l’Estat espanyol no van regularitzar la situació contractual dels seus equips mèdics fins els anys setanta o vuitanta perquè funcionaven com a entitats de beneficència. Això significava que els metges que hi col·laboraven no rebien una retribució fixa sinó una gratificació periòdica variable. Aquesta falta d’estabilitat explica que molts exercissin des del vessant públic i privat, ja que aquest segon era la veritable font d’ingressos.
Després del període de formació a l’estranger, el doctor Foncillas s’incorporà novament com a metge adjunt de l’Hospital del Sagrat Cor. Simultàniament, també va començar a exercir en el sector privat. En aquest segon àmbit d’actuació ha col·laborat amb diverses institucions. Actualment ho fa amb la Clínica Sagrada Família, un centre que gaudeix de múltiples avantatges des del seu punt de vista, com una bona qualitat assistencial i unes dimensions adequades, i que, a més, li permet treballar amb molts dels integrants del Servei de Cirurgia General i Digestiva de l’Hospital del Sagrat Cor.
Professionalment es considera un deixeble del doctor Sallarés, i ha intentat seguir-ne en tot moment la filosofia d’atenció i dedicació al pacient: “Intento tractar el malalt com m’agradaria que em tractessin a mi. De fet, sempre explico als meus pacients que únicament posaré en pràctica aquelles teràpies que faria servir per guarir-me jo mateix o per sanar la meva mare.”
Aquest respecte i continuïtat de la tasca del doctor Sallarés s’ha mantingut des del seu nomenament com a cap de servei de la Unitat de Cirurgia General i Digestiva de l’hospital: “La meva tasca és coordinar totes les intervencions que es realitzen en la nostra institució, la qual, per altra banda, sempre ha destacat pel seu afany de perfeccionar les tècniques existents i d’aplicar les noves possibilitats quirúrgiques.”
En aquest sentit, va ser “una de les primeres entitats de l’Estat espanyol a practicar intervencions per corregir l’obesitat mòrbida o a fer servir la laparoscòpia per operar.”
El debat social que planteja l’augment de casos d’obesitat mòrbida fa indispensable un debat sobre els nostres hàbits alimentaris i vitals: “L’espècie humana està més preparada biològicament per passar gana que no pas per consumir nutrients en excés. En el cas dels pacients que presenten aquesta patologia, molt sovint hi ha antecedents familiars, la qual cosa ens fa pensar que hi ha un component genètic i un altre d’educacional que en determinen l’aparició.” Pel que respecta a l’ús de tècniques laparoscòpiques, el gran públic hauria de ser conscient que impliquen un increment de la dificultat de la intervenció.
El principi organitzatiu que ha intentat difondre des del seu càrrec de responsabilitat ha estat un model de treball cooperatiu entre els diferents metges de la Unitat: “És impossible que tots els professionals que integren un servei coneguin en profunditat algunes tècniques molt específiques, que hauran de delegar-se a subespecialistes. Al mateix temps, però, és necessari que disposin d’una formació i una capacitat generalistes que els permetin poder assumir un gran nombre de casos sense haver de recórrer a la col·laboració d’un facultatiu subespecialitzat. Nosaltres combinen aquests dos vessants en la nostra institució.”
La seva tasca com a cap de servei en un hospital universitari com és el Sagrat Cor també comporta la formació dels futurs metges, tant en l’etapa pregraduada com en la postgraduada. “És una activitat que estimula i millora la teva feina quotidiana. Actualment els estudiants són summament competitius i disposen d’una quantitat d’informació ingent sobre les patologies i les tècniques existents. Aquesta facilitat d’accés a la informació obliga els formadors a conèixer i afrontar críticament totes aquestes dades per tal de difondre les més eficaces i operatives entre els seus deixebles.”
Tot i que les seves paraules reflecteixen la vocació que sent per la seva feina i la passió que hi aboca diàriament, el seu ventall d’interessos no comença i acaba amb la medicina. Ell mateix reconeix que si no hagués estat metge “molt possiblement hauria esdevingut camperol”, i que una de les seves majors afeccions “és desplaçar-me fins a l’explotació agrícola familiar d’Osca, d’on és originària la meva família, per tal d’encarregar-me’n jo mateix.” Segurament l’estimació i arrelament que sent cap a la seva terra són els factors que expliquen la vinculació i fidelitat que demostra per la institució on es va formar i on, fonamentalment, s’ha desenvolupat com a metge, l’Hospital del Sagrat Cor.
