Text del 31-05-2010
El que li passa a la ment, el cos ho pateix. I el que li passa al cos, arriba a la ment.
Acusen la cirurgia estètica de frívola i banal, però ho fan des del desconeixement. Potser ha ajudat a crear aquesta imatge el fet que les operacions que més transcendeixen mediàticament siguin les de gent que no les necessita. Aquesta fira de vanitats no té res a veure amb el nostre dia a dia.
El resultat d’una intervenció estètica ha d’agradar al pacient, cosa gens fàcil, sobretot en casos d’un cert desequilibri psicològic. Per això és important saber qui es pot operar i qui no. Un eminent cirurgià americà va dir: els diners me’ls han donat els pacients que he operat i el prestigi, els que no he operat.
El camí per poder exercir la cirurgia estètica és llarg: sis anys de Medicina, cinc anys de Cirurgia Plàstica i, finalment, l’aprenentatge personal. Potser per això, Conxita Obradors i Giró, cirurgiana plàstica i estètica, sempre parla de pacients, no de clients. “Ningú se sotmet a una intervenció quirúrgica i a les seves eventuals complicacions si no té realment un problema.”
La doctora Obradors fa operacions de diferent dificultat. “La clínica de cirurgia ambulatòria, la que opera sense necessitat d’ingrés hospitalitari, la tinc al costat de la meva consulta. Les operacions de cirurgia major, amb ingrés hospitalari, les faig a la Clínica Cima.”
Aquesta especialista compta amb la col·laboració del seu marit, el doctor Beltran, que es dedica més a la cirurgia plàstica, de la doctora González i del doctor Valero. “Formem un bon equip. Tot i així, els pacients que vénen per mi els opero jo mateixa, perquè sóc partidària del tracte personalitzat.”
Moltes persones arriben a través d’Internet o pel boca-orella. “He aconseguit tenir un cert prestigi i un volum de feina continuat, però hi ha molta competència i, qui no ofereixi un tracte atent i rigorós, perd pacients.”
La gent se sotmet a una intervenció d’estètica amb l’objectiu de recuperar l’autoestima. “Els efectes benèfics d’una operació estètica són sobretot perceptibles en els infants. Un nen que és objecte de burla, per exemple, per les seves orelles, un cop operat deixa de ser la riota: s’allibera del complex i de l’escarni d’un dia per l’altre.”
No cal dir que en casos més dramàtics, els efectes benèfics es multipliquen. “Estic parlant de malformacions congènites facials i cares objectivament antiestètiques que fan la vida impossible.”
Molta gent es desagrada físicament però ho acaba assumint com una part de la seva personalitat. Altres, però, mai no ho accepten. “Són la gent que no vol que li facin fotos, o que no oferirà mai el seu perfil o la seva perspectiva menys afavoridora.”
Les operacions facials més habituals són el nas, les orelles, les bosses dels ulls i les diverses tècniques de rejoveniment facial (liposuccions, liftings, implants…). L’operació de parpelles entranya una dificultat afegida. “Fem bastants blefaroplàsties. Toquem les parpelles, els teixits que envolten l’ull, mai l’ull en si, que és matèria exclusiva dels oftalmòlegs.”
La doctora Obradors té també molta experiència en cirurgia mamària. “L’excés o la manca de pits condicionen molt la vida de la dona, tant la seva relació amb la seva parella com la forma de vestir o la postura que adopten per amagar-los. Són persones incòmodes amb allò que tenen, amb un veritable complex.”
No és estrany, doncs, que la gran majoria després d’una intervenció se sentin felices gairebé instantàniament. “Són felices perquè, per fi, disposen d’allò que havien desitjat.”
Igualment, hi ha algunes dones que no pateixen traumes respecte als pits, però que tot i així volen millorar-los. “Tanmateix, són una minoria, perquè, sense un complex al darrere, la motivació per entrar a un quiròfan baixa notablement.”
Un cas bastant abundant és el de les noies menors d’edat. “Vénen amb els pares perquè les operi. No és fàcil que uns pares acceptin una intervenció d’aquesta mena; si ho fan, és perquè veuen els problemes que li comporta no fer-la. La crueltat entre els adolescents pot ser implacable.”
Crueltat a la qual tampoc escapen els nois. “Jo he operat nois amb pits. El seu complex és espantós, perquè els seus companys s’acarnissen amb ells.”
Encara que poc coneguda, reduir l’excés del pit masculí és una operació bastant habitual. “Se’n diu ginecomàstia.”
Capítol a part mereix la mastectomia o operació per càncer de pit, pel trauma que crea a la dona afectada. “Sortosament, ja no se solen fer mastectomies tan dràstiques com les d’abans, amb amputació total de pit. Ara es practica més alhora la cirurgia del tumor i la reconstrucció del pit. S’acostuma a resecar només una part.”
A banda de cirurgia estètica, la clínica de la doctora Obradors també fa cirurgia plàstica. “Treballem de tant en tant per a una mútua que cobreix accidents laborals. Són habituals els casos de cremats, cirurgia reconstructora post-traumàtica, empelts, lesions, petits tumors, adenomes…”
Després de qualsevol intervenció d’importància, bé sigui de cirurgia estètica o bé de plàstica, es fa un seguiment dels pacients. “Durant el primer any, els fem venir freqüentment per controlar-los. Després vénen anyalment durant el lustre següent i, a partir dels cinc anys, els fem venir un cop cada dècada.”
Sovint, els pacients no volen ni veure fotos d’abans de l’operació. “No volen saber res de cóm eren abans.”
A l’hora d’incorporar les noves tecnologies que constantment apareixen, ser conservador pot evitar posteriors efectes secundaris molt dramàtics. “No sóc de les que s’apunten ràpidament a les novetats. Quan surt una tècnica nova, prefereixo que els altres la provin durant un any o dos abans d’incorporar-la. Si el temps demostra que realment funciona i val la pena, aleshores la incorporo.”
S’han donat casos de pròtesis mamàries que han resultat un autèntic desastre, que provocaven al·lèrgies o tumors en rates “Pel meu tarannà prudent, no havia arribat a posar-ne cap.”
També han resultat un fiasco els liftings sense retallar la pell. “Els experiments d’aquest tipus només tenen vocació comercial, no mèdica. Surten al mercat sense contrastar. És inadmissible que els pacients facin de conill d’índies.”
Que el cos i la ment són una realitat indissociable està fora de qüestió. “El que li passa a la ment, el cos ho pateix. I el que li passa al cos, arriba a la ment.”
Si tothom assumeix aquesta dualitat, no s’entenen les crítiques que la cirurgia estètica rep des d’alguns sectors. “Ens acusen de frívols i banals, però ho fan des del desconeixement. Potser ha ajudat a crear-nos aquesta imatge el fet que les operacions que més transcendeixen públicament siguin les de gent que no les necessita. Aquesta fira de vanitats no té res a veure amb el nostre dia a dia.”
Vivim a l’era de la imatge i escapar a aquest mandat està a l’abast de pocs. “Avui dia la imatge és més important que mai. Contínuament ens arriben missatges visuals i ens estem comparant amb els altres. Si algú amb lleuger sobrepès se’l considera gras és perquè la mitjana de persones amb les quals mesurar-se són més primes.”
Sembla que el culte per la imatge és congènit. “S’han fet estudis amb bebès i s’ha comprovat que es relacionen més amb gent guapa que amb gent lletja, i encara no han estat sotmesos als cànons. L’atracció per la bellesa és congènita.”
La cirurgia estètica és una feina estressant, perquè no permet errors. I no n’hi ha prou amb no cometre’n. “El resultat de la feina ha d’agradar al pacient, i no és gens fàcil, sobretot en casos d’un cert desequilibri psicològic. Per això és important saber qui es pot operar i qui no. Un eminent cirurgià americà va dir: els diners me’ls han donat els pacients que he operat i el prestigi, els que no he operat.”
