Text del 2006
Els diferents estaments interessats en la formació acadèmica hauríem de definir què ha de ser capaç de fer un farmacèutic.
La carrera de farmàcia abraça un ventall extens de matèries que són fonamentals per a la formació de base dels futurs farmacèutics i per introduir-los en els coneixements que hauran de dominar per poder visualitzar el seu camí futur, la seva especialització. El programa formatiu de la llicenciatura de farmàcia, així com la formació de postgrau, ha hagut d’adaptar-se a la realitat social i al constant avenç de la ciència. Els docents participen directament en aquest procés de millora i actualització de coneixements. Tot això ho sap molt bé la Dra. Cristina Castellote Bargalló, doctora en farmàcia i directora del Departament de Fisiologia de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona. Des de fa gairebé tres dècades s’ha dedicat intensament al món de la docència, una tasca que ha compaginat amb la recerca i la gestió.
Va prendre consciència del món de la farmàcia en plena infantesa. El seu pare, Joaquín Castellote Pérez, portava una oficina de farmàcia on la Cristina va descobrir un món nou i apassionant. “Des de ben jove vaig tenir curiositat per conèixer aquelles caixes plenes de medicaments i llegir-ne els prospectes. M’agradava estar envoltada d’uns productes que curaven les persones. Aquesta atracció pel món de la salut ha tingut continuïtat; tinc una germana que és farmacèutica, el meu marit també ho és i dels meus dos fills, un és veterinari i l’altre farmacèutic.”
Va començar a estudiar de forma simultània farmàcia i dret, però va acabar definint-se per la primera. “Sentia la vocació per aquesta disciplina i una inquietud vital: conèixer per què servien els medicaments i els seus principis actius. Vaig fer la carrera a la Universitat de Barcelona.”
Els seus objectius professionals no van decantar-se per l’oficina de farmàcia: “tenia clar que volia assolir el doctorat, el màxim grau de coneixement en farmàcia. D’entrada no tenia una vocació docent, més aviat sentia timidesa a l’hora d’impartir una classe.”
La tesi doctoral, Estudio del asma alérgica infantil: modificaciones inducidas por una terapia hiposensibilizante, sobre temàtica mèdica, que va realitzar en col·laboració amb l’Hospital Clínic de Barcelona, “va representar una interessant aportació al món científic sobre un anticòs que aleshores només tenia deu anys de vida. Va ser una experiència investigadora molt positiva, un pas que recomano als joves llicenciats que facin després de la carrera.”
Una vegada immersa a la Facultat i preparada per exercir la docència va entrar a formar part del departament de fisiologia, “on em va semblar que podia desenvolupar-me i trobar un espai per gaudir de la farmàcia. Poc temps després i a través d’un nou pla d’estudis es va introduir una nova matèria, per primer cop a l’Estat espanyol, la fisiopatologia –el mecanisme de la malaltia–, que és, avui dia, exclusiva de farmàcia, i en la qual em vaig especialitzar. També vaig interessar-me en la immunologia, un camp que als anys setanta tot just començava a descobrir-se i del qual la Facultat de farmàcia va ser de les primeres a impartir nocions al doctorat. Així la meva formació gira entorn de tres cercles, la fisiologia, la fisiopatologia i la immunologia, que unides formen l’àmbit d’investigació al qual m’he dedicat.”
El concepte de medicina preventiva és bàsic i en aquest sentit el desenvolupament d’una immunologia aplicada pot ser una gran aportació al món de la salut. “Els grans immunòlegs estan estudiant una ciència que encara té pocs anys de vida. Els coneixements que s’estan generant no tenen traducció en el camp de la prevenció, però quan la immunologia estigui més sedimentada s’hi podrà actuar directament.”
L’equilibri que ha mantingut al llarg de la seva trajectòria professional entre recerca, docència i gestió es manté viu. No obstant això, com indica la doctora Castellote, “el que de veritat suma i significa un aportació directa al món científic i assistencial és la recerca. Això implica publicació d’estudis i de papers en publicacions d’arreu del món de forma permanent. La recerca és fonamental per a un país. Els joves han de comprometre’s més en recerca i cal que la societat els ajudi a promocionar-se. No obstant això, desafortunadament, les expectatives de promoció a la universitat són complexes. Cal apostar més per la investigació farmacèutica amb més dotació de pressupostos per cobrir despeses i noves inversions.”
Més enllà d’aquesta pràctica investigadora, la Dra. Castellote sent una forta inquietud per la millora de la formació universitària: “He participat plenament en la millora d’ensenyaments des d’una perspectiva global de totes les matèries de la titulació en farmàcia. Vaig ser cap d’estudis de farmàcia i durant aquesta etapa vam treballar en un nou pla d’estudis que va aconseguir endegar el practicum a farmàcies comunitàries i hospitalàries que no tenia cap altra facultat d’Espanya.”
Va implicar-se especialment en l’elaboració del vigent pla d’estudis. “Va ser fonamental intentar convèncer els professors que la formació de farmàcia havia de ser més professionalitzadora.”
Ara bé, encara hi ha aspectes per definir: “Els diferents estaments interessats en la formació acadèmica, universitat, administració pública i indústria, hauríem de definir què ha de ser capaç de fer un farmacèutic. No podem estar formant titulats sense una certesa sobre les necessitats del món professional.”
Pel que fa a la seva participació en altres tasques de gestió, Cristina Castellote ha estat avaluadora d’altres facultats i estudis de l’Estat espanyol. Des d’una perspectiva docent, parla sobre la versatilitat dels farmacèutics i la seva capacitat d’actuació en molts àmbits com a resultat de la bona formació en els centres universitaris. Però també es mostra crítica sobre la duresa dels estudis: “A Catalunya el nivell d’exigència per seguir una carrera universitària és molt elevat. I encara ho és més a l’hora de cursar uns estudis de postgrau. Obligar els postgraduats a marxar a l’estranger durant dos anys implica sovint problemes a l’hora de tornar. Ningú no els assegura un lloc a la universitat.”
Com a directora d’un departament de la Facultat incideix en la necessitat de funcionament dels equips docents en el marc departamental: “Cal un treball d’equip per elaborar uns continguts programàtics consensuats que hem de traslladar als estudiants. El director del departament es converteix en el vehiculador d’aquest procés. Avui, a les nostres facultats ja no existeix la idea de l’estructura piramidal del departament amb el catedràtic al capdamunt.”
Cristina Castellote ha desenvolupat una tasca docent, de recerca i de gestió en el marc de l’àmbit universitari que és un referent per als joves estudiants de farmàcia. Assolir la seva expertesa i coneixement ha estat el fruit de l’esforç i la passió per la ciència farmacèutica però també pel món de la salut.
