Text del 2006
Actualment estem a prop d’obtenir nous resultats dins l’àmbit de l’estrès oxidatiu -molècules oxidants- en la disfunció muscular de causes múltiples.
La doctora Barreiro recorda que la seva vocació va aparèixer molt aviat i per generació espontània. “A la meva família no hi consta cap avantpassat que s’hagués dedicat a la medicina.”
Però, ja en la seva infantesa, Esther Barreiro començà a sentir-se fascinada per aquesta disciplina. “Quan, de petita, els meus pares em portaven a la consulta del pediatre, m’agradava observar-lo. Ja aleshores m’adonava que el metge era algú capaç de dur a terme una feina positiva i beneficiosa per a les persones. Més endavant, em vaig interessar per la biologia i la química.”
Però, finalment, a l’hora d’entrar a la universitat, s’inclinà per la medicina “perquè vaig valorar que també incloïa coneixements de biologia i de química, els quals, a més, eren aplicables a l’hora de guarir la malaltia d’un pacient.”
La doctora Barreiro va començar la carrera a la Universitat de Barcelona, a la unitat docent de l’Hospital Clínic de Barcelona. “Vaig estudiar-hi fins a quart curs, moment en què els alumnes podíem triar entre quedar-nos-hi o bé traslladar-nos a l’Hospital de Bellvitge. Vaig optar per marxar perquè a Bellvitge els estudis teòrics i la pràctica mèdica s’aplicaven de manera simultània. Aquella particularitat em va atraure de seguida, perquè suposava poder tenir contacte amb els malalts de manera immediata. Un cop em vaig haver traslladat, aviat se’m va oferir la possibilitat de realitzar guàrdies. Recordo aquella experiència com quelcom molt positiu pel fet d’haver pogut aplicar tots els coneixements teòrics que, al mateix temps, anava assolint.”
En aquell moment, però, la recerca mèdica encara li quedava bastant lluny. “A la carrera de medicina no rebíem suficient informació sobre el món de la recerca, i em consta que actualment continua passant. Penso que els estudis estan molt encarats a la pràctica mèdica i s’obvien altres possibilitats. La recerca i la pràctica mèdica no haurien d’estar segregades com si formessin part de dos mons aïllats i diferents.”
En acabar el període bàsic de formació, la doctora Barreiro va triar l’especialitat de pneumologia i va romandre durant quatre anys a l’Hospital de Bellvitge, dedicant-se a la pràctica mèdica. “En aquell centre, s’hi congregaven professionals joves que el feien funcionar de manera activa. L’any 1997, però, vaig adonar-me que necessitava fer un gir professional; desitjava involucrar-me de ple en l’activitat a què realment sempre m’havia volgut dedicar: la recerca.”
Aleshores optà per incorporar-se a l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica (IMIM). “Per tal d’entrar-hi, em vaig posar en contacte amb el doctor Joaquim Gea i el doctor Josep Maria Antó, l’actual director de l’IMIM. En aquell moment desenvolupaven un estudi europeu sobre l’epidemiologia de l’asma, i em van oferir la possibilitat d’incorporar-m’hi. Durant un any i mig vaig ocupar-me del reclutament i l’estudi de pacients, tant des del punt de vista epidemiològic com clínic i funcional.”
L’any 1998, en concloure el projecte, la doctora Barreiro va marxar al Canadà per realitzar la seva tesi doctoral. “El doctor Gea em va posar en contacte amb un investigador de l’Hospital Notre-Dame de Montreal, a Quebec. Primer vaig treballar en aquest laboratori de recerca durant un any i, després, en vaig passar dos més al laboratori del Dr. Sabah Hussain al Royal Victoria Hospital, a la Universitat de McGill, a la part anglòfona de la ciutat.”
L’any 2001, va tornar a Barcelona del tot satisfeta amb l’experiència adquirida. “A Montreal havia buscat una línia de recerca afí al que jo sabia que podria aplicar quan tornés a l’IMIM, amb el qual no havia perdut el contacte. La tesi doctoral que havia realitzat a la McGill University consistia en l’estudi de la contribució de l’estrès oxidatiu i de l’òxid nítric en la disfunció muscular que produeix la sèpsia, una infecció greu generalitzada sistèmica. Utilitzant un model animal de rata infectada, vaig treballar per esbrinar de quina manera els oxidants influïen en la disfunció dels músculs, sobretot en els respiratoris.”
Des que la doctora Barreiro va tornar del Canadà ha continuat vinculada a l’IMIM, dintre del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB). “Recentment, junt amb el meu equip de col·laboradors, hem demostrat que la teràpia amb antioxidants millora notablement la pèrdua de funció en les rates infectades amb endotoxèmia bacteriana, que porta al desenvolupament de la sèpsia. No es tracta d’una recuperació al cent per cent, però sí que s’han arribat a assolir nivells superiors al 20% en la recuperació de la funció dels músculs respiratoris. Aquesta descoberta ha estat molt gratificant perquè, malauradament, la sèpsia és una malaltia greu que té una alta mortalitat.”
Dins d’aquesta patologia i d’altres entitats, el que li interessa especialment és la disfunció muscular que provoca. “L’anatomia humana està formada per una munió de músculs que són els responsables de produir el moviment del cos. El diafragma és el múscul respiratori més important que tenim, ja que permet que els pulmons mantinguin activa la seva funció. M’atrau molt la idea de poder seguir investigant per tal de trobar solucions a les malalties que causen una pèrdua de massa muscular. Aquesta, provoca una pèrdua progressiva de la funció contràctil dels músculs, comportant una disminució de la capacitat d’exercici dels pacients i les conseqüents limitacions en la seva qualitat de vida. Actualment no estem lluny d’obtenir nous resultats dins l’àmbit dels oxidants, unes molècules produïdes a partir del metabolisme de l’oxigen. Avui dia ja sabem que els radicals oxigenats estan implicats en la pèrdua de la massa muscular en pacients que pateixen malalties cròniques amb disfunció muscular de causes diverses. Una primera aproximació terapèutica en aquests casos podria ser l’administració de tractaments antioxidants, que tamponarien l’excés d’oxigen en els teixits, la qual cosa podria contribuir a la disminució de la pèrdua de proteïnes, i per tant a la recuperació parcial de la funció muscular.”
