Text del 2006
El desenvolupament de la ciència és el resultat del treball de tots els científics; cada experiment compta, obrint o tancant noves vies d’investigació.
.
Entre la generació d’investigadors actuals formada a les dècades dels anys 60 i 70 podem diferenciar entre aquells científics que van optar –o no van tenir una altra opció– per quedar-se al nostre país i lluitar des de dins per al desenvolupament de la ciència al nostre país i els que decidiren sortir a l’estranger, els quals han ajudat a progressar científicament el nostre país en tornar, ja que hi han pogut aplicar i ensenyar tota l’experiència acumulada durant la seva experiència científica internacional. La doctora Guadalupe Mengod és un exemple d’aquests últims: “Vaig treballar durant 15 anys, el bo i millor de la meva joventut, a l’estranger, i em sento molt satisfeta d’aquesta experiència.”
Durant aquells anys “vaig trencar els lligams professionals amb Barcelona i durant els viatges que realitzava només tenia temps de visitar els meus familiars.”
Guadalupe Mengod, després de llicenciar-se en Biologia l’any 1974 i de realitzar la seva tesina de llicenciatura sota la supervisió del doctor Cornudella l’any 1975, va marxar a París per fer una primera estada a un centre de recerca francès: “El meu marit, científic que treballa en projectes en l’àrea de neurobiologia, i jo, desitjàvem fer una estada científica a l’estranger per tal de treballar en la biologia molecular dels gens i estudiar com funcionava l’ARNm, molècula que transmet els missatges de l’ADN. El primer pas fou una estada a París durant dos anys en què vaig treballar en un laboratori especialitzat en biologia molecular.”
Aquesta ciència aleshores “poc o gens tenia a veure amb la seva complexitat i fascinació actual, ja que, per posar un exemple, encara no s’havia descobert que els gens no venien com a peces úniques, sinó a trossos, els anomenats introns. El descobriment dels introns, que va tenir lloc als Estats Units durant la meva estada a París, va obrir noves perspectives en l’àrea de la biologia molecular.”
Transcorreguts dos anys, la parella va decidir de traslladar-se als Estats Units, seguint les seves aspiracions inicials trencades pel context polític de l’època –pensem que parlem de la inestabilitat tardofranquista i predemocràtica. “Vaig treballar durant tres anys al Departament de Farmacologia i Terapèutica Experimental de la Universitat Johns Hopkins, en l’àmbit de la immunologia aplicada, concretament els anomenats anticossos monoclonals, que ara són medicaments molt importants. Els vaig utilitzar per estudiar les proteïnes de membrana de les cèl·lules eucariotes.”
El seu periple investigador internacional va concloure amb una llarga estada de deu anys a la ciutat suïssa de Basilea, molt coneguda per la seva potent indústria farmacèutica: “Durant cinc anys vaig treballar en la meva tesi en el Biozentrum de la Universitat de Basilea, caracteritzant i clonant els factors que inicien la síntesi de proteïnes, també fent servir, entre altres, la tècnica dels anticossos monoclonals.”
En el transcurs de la seva estada a Basilea decidí que era el moment d’emprendre els estudis de tercer grau: “Vaig portar a terme els cursos i la investigació de doctorat a la Universitat de Basilea, on les classes es feien en anglès, la qual cosa permet poder reunir alumnes de procedències geogràfiques molt diverses, ja que la llengua no es converteix en cap obstacle. La meva tesi doctoral va tractar sobre la caracterització del factor eIF-3 en eucariotes. Van ser cinc cursos molt intensos, però molt profitosos des de la vessant professional i personal, ja que vaig poder desenvolupar la meva recerca en un centre punter i d’excel·lència.”
Una vegada doctorada, va tenir l’oportunitat d’aconseguir una beca postdoctoral a la multinacional Sandoz en el Departament de Biotecnologia, després de la qual es va incorporar com a investigadora en el grup de Biologia Molecular del sistema nerviós central, línia d’investigació que ha seguit fins al moment. L’any 1992, en plena efervescència olímpica, la doctora Mengod va decidir de retornar a Barcelona, però, tot i la seva trajectòria científica, professionalment la trobada amb la capital catalana no va ser pas fàcil: “Durant el primer any no vaig poder obtenir cap tipus de beca. L’any següent vaig aconseguir beca postdoctoral concedida per la Generalitat. Va ser així com vaig entrar en contacte amb el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Vaig preparar les oposicions per ser-ne investigadora, i en aprovar-les em vaig incorporar definitivament. Els investigadors del CSIC tenim garantit el nostre sou, però no pas el finançament dels nostres projectes; per obtenir aquests fons econòmics cal presentar el nostre projecte per tal que sigui avaluat per l’Administració i obtenir un finançament de tres anys.”
Des de la seva arribada al CSIC, la doctora Mengod ha treballat sempre en la mateixa línia de recerca: “la nostra àrea de treball és la neurofarmacologia molecular, és a dir, l’estudi a nivell molecular dels neurotransmissors del sistema nerviós central que ja havia encetat a la meva etapa helvètica. Aquestes investigacions pretenen millorar el tractament de malalties tan diverses com la depressió, l’esquizofrènia, la migranya, l’Alzheimer, etc., que es caracteritzen per ser multifactorials, de manera que no es poden tractar amb un únic principi actiu. Tot i que la nostra recerca és bàsica, es troba molt propera a la clínica,” la qual cosa segurament la fa molt més concreta i enriquidora des de la perspectiva humana.
El Grup de Neurofarmacologia Molecular en què s’integra la Dra. Mengod es completa amb la tasca de dues doctores més: una altra biòloga i una farmacèutica. Aquestes tres seniors reben el suport dels becaris, doctorands o postdocs: “Per tal d’obtenir una beca de doctorat cal tenir una mitjana d’expedient de notable. Aquest fet impedeix que molts joves molt il·lusionats puguin implicar-s’hi. Considero que l’Administració hauria de ser més flexible i considerar l’expedient acadèmic com un requisit més entre d’altres.” Fins al moment, en el seu grup s’han doctorat “uns vuit aspirants durant els 14 anys de vida del grup.”
L’interès sanitari de les investigacions que porten a terme assegura que “el grup sigui ple de futur. La nostra funció és aportar les bases per a nous tractaments per a la millora de la qualitat de vida d’aquests pacients.”
Pel que fa a les instal·lacions i utillatges de què disposen, la doctora Mengod se sent satisfeta, en bona part perquè “per formar part de l’IDIBAPS, constituït per grups d’investigació de l’Hospital Clínic, la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona del CSIC, podem disposar d’un entorn d’excel·lència molt estimulant i ben equipat d’infraestructures científiques.”
La seva intensa i extensa tasca com a investigadora ha donat com a fruit més de 120 articles científics “que espero que hagin contribuït d’alguna manera a l’avenç científic.” En aquest sentit, la doctora Mengod considera que “la tasca de tots els científics i els resultats de tots els experiments, perquè obren o tanquen línies, és fonamental per al desenvolupament de la ciència.”
