Text del 2006
L’ésser humà és un element més i molt especial del paisatge.
.
Després d’uns anys d’intensa i extensa transformació del territori del nostre país per la massiva construcció d’habitatges, s’està despertant en l’actualitat un interessant debat social sobre el valor ecològic, social i econòmic del paisatge i la necessitat de conservar-lo i llegar-lo a les generacions futures. Aquesta obvietat, que com a societat tot just acabem de descobrir, ha estat el leitmotiv de la trajectòria com a docent i investigadora de la Dra. Maria del Tura de Bolòs, iniciadora dels estudis científics sobre el paisatge com a sistema en el nostre país i actualment professora emèrita de la Universitat de Barcelona: “Els professors emèrits no impartim classes en els cursos de llicenciatura. La nostra tasca se centra en la investigació i en la formació de doctors.”
Aquesta olotina de naixement i barcelonesa d’adopció, es va llicenciar per la Universitat de Barcelona en Geografia i Història al 1953. Posteriorment, va iniciar la recerca per a la seva tesi doctoral, La Comarca de Olot. Estudio de la Geografía regional. “En aquesta línia d’anàlisi es portava a terme un examen per separat de tots els elements del paisatge. La falta de connexió entre els diversos apartats amb què em vaig trobar, em va deixar força descontenta, de manera que vaig començar a reflexionar sobre la possibilitat i la necessitat de realitzar estudis sobre el paisatge que interrelacionessin els diferents elements com un tot, perquè estava convençuda d’aquesta realitat.”
Després de l’estudi de les diferents tendències geogràfiques i de l’estada en diversos països europeus la importància vigent de l’estructuralisme, les bases teòriques de l’escola alemanya i les experiències als països de l’Est, la Dra. de Bolòs va arribar a la conclusió que la millor i més científica manera de portar a terme estudis sobre el paisatge era “a través de la noció estructuralista de sistema. D’acord amb aquest paradigma, un sistema està format per un conjunt d’elements que s’interrelacionen entre ells. En el cas del paisatge, parlem d’un sistema dinàmic d’elements abiòtics i biòtics que està evolucionant constantment i tendint a un l’equilibri dinàmic.”
Des d’aquesta perspectiva conceptual, “l’ésser humà és un element més del paisatge, tot i que és un agent capaç de trencar-lo o modificar-lo en molts casos. Sovint les accions humanes destrueixen el sistema natural perquè hi posen barreres que n’impedeixen les interconnexions naturals. Aquest trencament no només és perjudicial per al sistema, sinó per a les persones mateixes, ja que en formen part.”
La línia d’actuació científica de la Dra. de Bolòs, que beu de les fonts de les escoles alemanya, polonesa i soviètica, rebutja, per considerar-les incompletes, les definicions del paisatge que només tenen en compte els aspectes visuals, que normalment són els definits per la societat: “No podem considerar el paisatge únicament com allò que veu i agrada a la gent. Els ciutadans, en general, no en coneixen en profunditat els elements, les interrelacions i les conseqüències de les seves ruptures. Som conscients de que les connotacions estètiques i d’oci d’un paisatge per a la població són importants, però no són l’únic aspecte que s’ha de tenir en compte.”
Fent servir aquesta perspectiva i metodologia estructuralista, la Dra. de Bolòs va inaugurar a la universitat una línia d’estudis sobre el paisatge que té com a objectiu, entre d’altres “analitzar la trajectòria històrica d’un paratge determinat, partint dels sòls i les restes de pol·len fins als documents més recents. A partir d’aquests anàlisis podem conèixer quines vicissituds ha patit aquell indret a través del temps i determinar en quina fase es troba, si hi ha una situació d’equilibri o les possibles causes de trencament. Finalment, després de la diagnosi portem a terme un pronòstic sobre la seva evolució en el futur si no es produeix una actuació o canvi important.”
Aquesta línia d’estudis implica a més dels geògrafs, a professionals de diversos àmbits: biòlegs, geòlegs, ecòlegs, químics i, en els últims anys, també metges, ja que “cada vegada hi ha més preocupació al voltant de la incidència del trencament del paisatge en la salut de la població.”
La síntesi de la seva intensa tasca com a investigadora es concentra en els més de 100 articles científics que ha publicat en revistes de difusió internacional i en una sèrie de llibres, que en alguns casos han esdevingut manuals de referència i llibres de consulta. Destaquem, per exemple: L’Eix del Llobregat i el Túnel del Cadí, La comarca de Olot, Manual de ciencia del paisaje: “Estic força satisfeta amb els resultats dels meus esforços professionals. Tinc l’enorme recompensa que suposa el contacte directe amb els alumnes i el poder comptar amb un grup de col·laboradors, alumnes meus i excel·lents especialistes en paisatge, amb els que formem el Servei de Paisatge de la Universitat de Barcelona. Així mateix, la satisfacció d’haver aconseguit aturar algunes actuacions urbanístiques que pretenien destruir paisatges, com per exemple el de la Torre Negra de Sant Cugat del Vallés amb finalitat bàsicament econòmica. També valoro positivament el fet que no només portem a terme projectes teòrics de recerca, sinó també encàrrecs, amb finalitat aplicada, dels ajuntaments o de la mateixa Generalitat, actualment a través de l’Observatori del Paisatge.”
La trajectòria de Maria del Tura de Bolòs com a docent universitària ha determinat que presenciés “la davallada progressiva del nivell acadèmic dels estudiants pregraduats i la seva pèrdua d’inquietuds i d’empenta.”
Segurament per aquest motiu, en els últims anys s’ha produït “una considerable rebaixa del nombre d’alumnes que opten per cursar estudis de doctorat.”
Aquesta reducció en certa forma s’ha compensat “amb l’arribada de estudiants estrangers de doctorat, especialment sud-americans. L’inconvenient, però, és que tenen uns coneixements de base en aquest camp molt diferents dels nostres que determina que els seus resultats finals difícilment obtinguin el nivell dels estudiants formats a les nostres universitats.”
Això no obstant, fins al moment “s’han pogut formar al voltant d’una trentena d’estudiants de doctorat.”
Dins del paisatge, l’ésser humà, com a espècie animal intel·ligent i amb capacitat reflexiva, constitueix un element molt especial “ha de manipular, i moltes vegades danyar, el paisatge per tal de sobreviure. Cal ser conscients d’aquesta realitat i minimitzar-la tant com sigui possible, evitant la construcció d’infraestructures i habitatges innecessaris, reduint el nombre de residus i recordant que som tan sols un element més del paisatge.”
Els excessos són perillosos per al futur del nostre territori. Entre els abusos més destacats dels últims anys tenim els urbanístics: “És totalment irracional que una família tingui diversos habitatges de caràcter ocasional que només es gaudeixen durant els dies de vacances. Les urbanitzacions d’estiueig, les segones i terceres residències, són un dels agents que més malbé estan fent el nostre paisatge en l’actualitat, i en especial en les zones encara ben conservades i que per aquesta mateixa raó es converteixen en un reclam per als especuladors.”
