Text del 2004
Les condicions ambientals i educatives són tan o més importants que la dotació genètica per al desenvolupament de l’obesitat.
“L’endocrinologia és la ciència que estudia la regulació i el funcionament del sistema hormonal.” A aquesta especialitat es dedica la doctora M. José Minoves en el seu propi consultori mèdic, que va obrir l’any 1978.
La professió mèdica la va viure a casa seva molts anys abans de dedicar-s’hi. El seu pare és metge internista, però assegura que mai no va influir perquè els seus quatre fills es dediquessin a la medicina, encara que segur van tenir un bon exemple amb ell. Quan va entrar a la facultat de medicina l’any 1968, l’ambient que hi trobà no era gens desconegut. Ben al contrari, el lèxic, les làmines, els llibres, tot ja li era molt familiar. El canvi fou més aviat de tipus humà i social. La doctora Minoves té un record molt grat dels anys de formació. L’apassionaven els estudis i sobretot el contacte amb els malalts, per la qual cosa, des de bon començament – des del segon curs- durant els estius col·laborava, primer per lliure i després ja com a alumna per oposició, al servei de medicina interna de l’Hospital Clínic de Barcelona amb el doctor Soriano, a qui recorda especialment. “A la Clínica B del doctor Soriano ho vaig aprendre tot. Allà vaig apendre les primeres ihistòries clíniques, les guàrdies, la mort dels malalts, l’obtenció del primer ecògraf, etc. Vaig apendre el vessant humà de la medicina. El metge no ha de deixar mai de banda la humanitat en el desenvolupament de la professió.”
L’estudi de l’assignatura d’endocrinologia a l’últim curs de carrera va decidir el futur professional de la doctora Minoves. Es va especialitzar en aquest camp després de passar un rigorós examen en què només s’acceptaven quatre alumnes per any a la càtedra del doctor Balcells. “La meva formació en el servei d’endocrinologia de l’Hospital Clínic (Escola d’Endocrinologia) va ser molt intensiva. Hi vaig trobar les millors possibilitats d’estudi i pràctica.”
Sortint de la universitat va treballar en l’assistència primària i en un centre mèdic fins que, finalment, va obrir un consultori amb un company, on avui dia segueix desenvolupant la seva professió. Sovint creiem que la tasca de l’endocrinòleg només ateny la regulació del pes –obesitat, anorexia i bulímia-, però el seu camp d’acció és molt més ampli. “Les patologies més freqüents que tractem són la diabetis (tipus 1 i sobretot tipus 2); les tiroidees (hipertiroidismes, hipotiroidismes, nòduls, tumoracions, càncers de tiroides); disfuncions de creixement; irregularitats en la menopausa, etc.”
La glàndula tiroidea controla moltes més funcions de les que ens imaginem. “No donem suficient importància al tiroides per desconeixement, però si no funciona correctament, tant per excés com per defecte, altera moltes funcions de l’organisme (son, ritme cardíac, sudoració, menstruacions, etc.). Per al tractament d’alguns problemes de tiroides la terapèutica amb radioiode ha suposat un avenç molt important.” “La diabetis és la manca de secreció insulínica per part de les cèl·lules betapancreàtiques. La manifestació d’aquesta mancança provoca que el sucre no entri dins les cèl·lules i es mantingui elevat a la sang.”
Un dels factors desencadenants de la diabetis tipus 2 pot ser l’obesitat. “A les persones obeses amb diabetis mellitus tipus ll els aconsellem baixar de pes per regular la diabetis. Si tot i així no s’aconsegueix, donem medicació per via oral. En últim terme la regulem amb insulina o amdós.”
La menopausa s’està desmitificant i cada cop més es veu com un procés lògic que afecta les dones a partir d’una edat. “La menopausa apareix entre els 48 i els 55 anys. Coincideix amb una època en què el cos de la dona està canviant. La disminució d’estrògens comporta canvis en el cos de la dona i un lleuger augment de pes. És un procés paulatí que s’ha d’acceptar i no hauria de comportar una insatisfacció personal. Tot i que la menopausa pot produir una simptomatologia important (sufocació, insomni, irritabilitat, malestar), contribueix positivament el fet de portar una vida sana i activa, tant des del punt de vista físic com intel·lectual.”
L’alimentació és essencial per a l’ésser humà. Mai no hi havia hagut tanta informació en els mitjans de comunicació sobre nutrició, dietes i característiques dels aliments. Tanmateix els canvis en la vida familiar i laboral, l’adquisició de nous hàbits alimentaris i l’esclavatge de la moda estan abocant la societat perillosament cap a un descontrol de l’organisme i cada cop són més freqüents les patologies relacionades amb el pes (anorèxia, bulímia, obesitat mòrbida, etc.). “El menjar casolà està desapareixent de la nostra dieta. No tenim temps de cuinar i es menja ràpid i malament. D’altra banda, els aliments cada cop tenen més elements tòxics o perillosos (substàncies cancerígenes) perquè es prioritza la competitivitat del procés productiu per damunt de la qualitat.”
D’un temps ençà hem canviat també la forma d’ocupar el nostre temps de lleure. Moltes famílies es reuneixen els dies festius en grans superfícies comercials, al costat de cadenes d’hamburgueseries que proporcionen als nens estones de divertiment en parcs infantils, molt ben equipats, i als pares moments de tranquil·litat. “L’alimentació que s’ofereix en els establiments de menjar ràpid és totalment inadequada perquè és molt greixosa. Un consum habitual pot produir greus problemes d’obesitat.”
La doctora Minoves considera l’educació com l’eina fonamental per corregir els mals costums adquirits i evitar-ne l’aparició en la gent jove, que copia el que veu a casa. “Intento donar als meus pacients una educació alimentària correcta malgrat que les activitats diàries ho dificultin. S’ha d’educar a menjar sa i casolà.”
És cert que el factor genètic té una incidència important en l’aparició de l’obesitat, però no és determinant. “S’han fet estudis que han demostrat que els fills de pares obesos, si reben una bona educació alimentària, no desenvoluparan l’obesitat. Per tant, les condicions ambientals i educatives són tan o més importants que la dotació genètica.”
Les disfuncions més greus produïdes per una mala alimentació (anorèxia i bulímia)requereixen la participació d’especialistes d’altres branques mèdiques, com els psiquiatres i psicòlegs que són fonamentals en aquests trastorns. Quan es donen obesitats mòrbides sovint s’ha de recórrer al cirurgià. “Les cirurgies variàtriques són molt debatudes perquè suposen un risc molt elevat per al pacient. Cal analitzar amb profunditat si la patologia compensa el risc de ser intervingut; si no és així, l’obesitat no s’ha d’operar mai.”
La doctora Minoves exerceix la seva activitat amb la mateixa passió que va començar amb l’objectiu d’ajudar humanament les persones que pateixen que s’adrecen a la seva consulta.