Text del 2006
En grans centres hospitalaris, la subespecialització en les branques farmacològiques més complexes millora el tractament i l’atenció que reben els pacients.
La farmacèutica Maria Josep Carreras no es va inclinar per aquesta professió seguint la tradició familiar: “No hi va haver factors familiars en el moment de decantar-me per estudiar la llicenciatura de farmàcia, sinó que fou determinant el fet que integrés coneixements de diferents branques científiques i que una de les seves vessants professionals es relacionés amb el món hospitalari i de la investigació. Tot i que m’agradava molt escriure, jo era una persona de ciències, i la farmàcia s’ajustava a les meves aspiracions laborals.”
No obstant això, “el pla d’estudis de la llicenciatura em va resultar excessivament allunyat dels meus interessos laborals de futur.”
La doctora Maria Josep Carreras sempre va tenir present que la seva aspiració professional no era pas dedicar-se a la farmàcia comunitària, sinó a l’àmbit hospitalari. La seva perspectiva idealitzada i molt científica dels farmacèutics determinava que “en certa mesura no apreciés el treball quotidià dels farmacèutics comunitaris perquè assimilava aquesta activitat a una tasca bàsicament comercial. La maduresa professional ha permès que m’adonés de la meva errada i que en l’actualitat valori la gran i útil tasca que poden desenvolupar aquests professionals des dels seus establiments, ja que són els agents sanitaris als quals poden accedir els ciutadans de manera més ràpida i directa.”
La vocació la va portar a preparar les oposicions per esdevenir farmacèutica interna resident: “Hi havia 2.000 candidats per accedir a 100 places a hospitals de l’Estat espanyol. Vaig aconseguir superar l’oposició i integrar-me al servei de farmàcia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron.”
Un cop hagué finalitzat el seu període de preparació com a farmacèutica resident, s’hi incorporà professionalment. En els seus primers temps en aquest servei pogué ser testimoni de dues maneres d’entendre’l i gestionar-lo: “Durant l’època de formació i immediatament després de la incorporació en plantilla, el servei tenia un tarannà i una dinàmica molt tradicionals, ja que les seves grans línies de gestió eren la logística i l’administració dels recursos farmacèutics. Posteriorment, es produí un inevitable relleu generacional, que va comportar un important canvi en la filosofia farmacèutica, amb una orientació molt més clínica.”
A més a més, aquesta transformació coincidí amb “la incorporació d’un nou equip oncològic que gaudia d’una veritable posició de lideratge internacional en l’especialitat i que apostava per noves formes d’actuació multidisciplinària.” El resultat d’ambdues innovacions fou la creació de la Unitat de Farmàcia Oncològica.
La inexistència d’aquesta subespecialització al nostre país i les llacunes que hi ha en la formació universitària van determinar que s’hagués de formar de manera autodidacta “a través de lectures i estades a centres de primer nivell com l’Anderson Cancer Center, el Mount Sinai o el Memorial Sloan-Kettering Cancer Center.”
Del sistema sanitari nord-americà va poder aprendre “noves formes d’exercici de la professió, la necessitat de formar-se i acreditar-se professionalment per tal d’integrar-se clínicament i un fet inqüestionable: la gran diferència entre el nivell de la farmàcia hospitalària dels Estats Units i del nostre país no és pas de capacitat humana, sinó de mitjans. Són punters perquè disposen dels millors mitjans, la qual cosa no sempre és possible en el nostre país.”
Per aquesta raó, va decidir de preparar i obtenir per oposició el títol nord-americà de farmacèutica especialista en oncologia: “Board Certified Oncology Pharmacist.”
Maria Josep Carreras va ser el primer farmacèutic europeu a obtenir-lo, la qual cosa informa de la polèmica que suscita la subespecialització en els grans hospitals: “Crec que no és possible parlar d’un model homogeni per a tot el territori. En el cas dels petits i mitjans centres hospitalaris és indiscutible que no tindria gaire sentit apostar per la subespecialització. No obstant això, si parlem dels grans i punters centres hospitalaris del país, crec que el més adequat és tendir-hi en aquelles branques farmacològiques més complexes perquè millorem el tractament i l’atenció que reben els pacients. Tot i així, sóc partidària d’una especialització que parteixi d’una sòlida base de coneixements generals, sense els quals no és possible desenvolupar una bona tasca especialitzada.” Des de fa quatre anys dirigeix un curs d’àmbit nacional, per a farmacèutics hospitalaris, dirigit a la formació i l’obtenció de l’acreditació americana en farmàcia oncològica.
La nova responsabilitat va comportar que variés la ubicació del seu lloc de feina, ja que va crear i dirigir la secció de treball de la Unitat d’Oncologia, integrada estructuralment en l’àrea oncohematològica de l’hospital. Les seves funcions són variades, però destaca la següent: “el nostre gran repte és aconseguir evitar les errades de medicació en els tractaments oncològics, induïdes per la complexitat del procés de la seva prescripció, preparació i administració. Aquestes errades poden ser de dosificació, però també per confusió de components, la qual cosa pot ser letal en el tractament de malalties com el càncer, ja que aquests components no són innocus. En la nostra unitat la prevenció d’errors passa per la protocol·lització i la informatització de tots aquests processos. Hem optat per individualitzar la dosificació dels fàrmacs seguint criteris que responen a paràmetres antropomètrics (pes, alçada) i de funcionalitat hematològica, renal, etc.”
El gran problema de la quimioteràpia “és la seva inespecificitat: no tan sols extermina les cèl·lules malignes, sinó també part de les sanes. A més a més, es tracta de fàrmacs molt tòxics que comporten múltiples efectes secundaris. En conseqüència, una de les nostres funcions és prevenir-los i tractar-los mitjançant medicació de suport.”
En el futur “de segur que s’avançarà en el tractament selectiu dels tumors gràcies a la farmacogenètica, de manera que en reduirem la toxicitat i n’augmentarem l’eficiència. En aquest context estem al començament d’una revolució, que de moment avança de forma lenta i vacil·lant, però que esclatarà de forma espectacular en un futur més o menys immediat.”
En qualsevol cas: “És evident que estem aconseguint guarir cada vegada un nombre més gran de neoplàsies i que estem cronificant els tumors metastàtics, de manera que s’allarga i millora l’expectativa de vida del afectats.”
Per tal de poder satisfer els 20.000 pacients que atenen anualment, la unitat disposa de diversos tècnics superiors en preparació i subministrament de tractaments, a més de farmacèutics residents i d’estudiants en pràctiques: “En aquests moments és impossible atendre personalment els pacients, però els brindem informació sobre el seu tractament editant fulls informatius a través del personal d’infermeria.”
El volum de la feina que atén diàriament no li ha permès fins a data recent plantejar-se emprendre els estudis de doctorat. No obstant això, està reflexionant l’opció de portar a terme una investigació al voltant del tractament dels pacients oncològics.