Text del 2004
No és gens saludable amagar o silenciar les activitats mèdiques poc exemplars.
.
La doctora Maria Teresa Cros va decidir de ben jove que volia esdevenir metgessa: “Tenia molt d’interès a conèixer el funcionament de la nostra ment i del nostre cos i m’atreia el vessant humà de la professió mèdica.”
Aquests tres factors la van portar a traslladar-se des de la seva localitat de Palafrugell, a la ciutat de Barcelona per tal d’estudiar medicina en una universitat convulsa i polititzada: “el trasllat a Barcelona va comportar un canvi sobtat en tots els ordres. En un principi volia participar en tots els àmbits: mèdics, estudiantils, cívics, polítics. Després, de mica en mica, vaig adonar-me que calia centrar els meus interessos.”
Quan va començar els estudis ja tenia clar que “desitjava dedicar-me a una àrea hospitalària perquè crec que la interrelació amb altres facultatius és molt enriquidora i necessària; considero que no és gens positiu l’exercici aïllat de la medicina.”
Aquest interès, però, topà amb el seu desig de tornar a l’Empordà tan bon punt es llicenciés: “Vaig començar fent guàrdies al vell Hospital de Palamós, on em vaig adonar de les mancances tècniques i d’infraestructura a les àrees comarcals per la limitació de mitjans.”
Per aquesta raó “va ser molt gratificant poder participar en un projecte tan engrescador com la construcció i posada en marxa d’un nou centre hospitalari comarcal.”
Paral·lelament, la doctora Cros es va anar interessant més i més per la branca de la medicina forense. En un primer moment va col·laborar esporàdicament per tal d’aprofundir en la pràctica d’autòpsies. Després va treballar com a interina durant quatre anys i escaig a la jurisdicció d’Olot i Ripoll. “Tot i la imatge superficial i tòpica d’aquesta àrea mèdica, la medicina forense és una branca molt completa perquè, d’una banda, a més dels coneixements mèdics es requereix tenir una bona formació jurídica; d’altra banda, a més de la formació anatòmica i de la part científica que suposa la realització d’una autòpsia també cal força humanitat i empatia ja que la tasca forense inclou la visita i determinació dels danys que presenta un lesionat. A més, és una feina en què la pressió social és molt important perquè sovint hi ha dues parts en conflicte i totes dues desitgen que les afavoreixis. En aquest clima cal ser totalment objectiu, però humà i comprensiu amb el dolor i les diferents situacions.”
Dins l’àmbit de treball d’un metge forense, la doctora Cros delimita les següents grans àrees d’actuació: “En primer lloc, hi ha la determinació del grau d’importància de les lesions d’un afectat per un accident de trànsit, una agressió, etc. En segon lloc, s’ha de determinar si un individu hauria de ser incapacitat legalment, de manera que passi a dependre jurídicament d’un tutor legal, o no; en tercer lloc, s’ha de practicar autòpsies per tal de determinar les causes de la mort d’un ésser humà, i en quart lloc cal d’intervenir en les investigacions relacionades amb un homicidi. Aquests dos últims camps són els més coneguts i valorats per l’opinió pública, fins al punt de creure que són la base del treball d’un forense, quan quantitativament és força més important el primer que he citat.”
En aquell moment, el gran inconvenient de la feina de qualsevol forense era l’aïllament: “una autòpsia, per exemple, es realitzava generalment de manera individual, de forma que no es produïa l’enriquiment que la feina en equip sempre comporta. Actualment això ha canviat substancialment.”
Un camp de treball limítrof amb la medicina forense és la valoració del dany corporal. “És una especialitat universitària des de l’any 1989, tot i que no està reconeguda com una especialitat mèdica independent.”
La doctora Cros desenvolupa aquesta activitat dins del sector privat, generalment contractada per persones individuals. L’objectiu és determinar el grau de seqüeles que presenta un pacient en relació amb diferents factors: “Al meu despatx acudeixen pacients que o bé pensen que no han rebut la praxi mèdica adequada, i que com a resultat els han quedat seqüeles indemnitzables, o bé consideren que la seva patologia els impedeix desenvolupar la seva activitat laboral de forma normal o bé creuen que han de rebre una compensació econòmica major a la proposada per la companyia d’assegurances com a conseqüència d’un accident, generalment de trànsit.”
La seva tasca com a valoradora sempre parteix “de la revisió de tota la documentació mèdica, d’una entrevista inicial amb el pacient, durant la qual li pregunto sobre les seves patologies i dificultats, l’exploro, i elaboro una història mèdica i laboral. Amb aquest primer examen es determina si el cas pot ser defensable o no. Si no existeixen possibilitats d’èxit, cal informar l’interessat i desestimar la seva proposta. Si n’hi ha, s’ha d’encarregar tota una sèrie de proves diagnòstiques que corroborin les seqüeles i la incapacitat relacionades amb el diagnòstic inicial.”
En qualsevol cas, “la nostra tasca té un elevat component judicial, perquè en la resolució del cas com a mínim sempre participaran dos lletrats.”
Aquesta implicació “dificulta el diàleg amb el facultatiu de l’altra part en conflicte. Moltes vegades aquesta falta de comunicació fa que una solució molt senzilla esdevingui molt complexa.”
La humanitat i l’empatia han de presidir qualsevol determinació: “els valoradors prenem decisions cabdals per a la vida dels pacients, de manera que la mesura, el sentit comú i la comprensió han de guiar sempre les nostres actuacions.”
En aquest sentit, la doctora Cros posa de manifest un dels greuges comparatius que sofreixen les persones que, una vegada s’ha establert que pateixen una incapacitat total per a la seva feina, perceben una pensió d’invalidesa: “A la invalidesa declarada per un jutjat del social, l’Institut Nacional de la Seguretat Social pot posar recurs de suplicació al Tribunal Superior de Justícia. Al cap d’un any aproximadament, aquest tribunal resol, en alguns casos, que no hi ha invalidesa. En el cas que aquest treballador tingui l’edat suficient per jubilar-se, es pot posar de manifest la disminució de la seva renda per jubilació en no haver cotitzat durant aquest període de tràmit judicial.” D’altra banda, encara queden buits legals: “així com hi ha una baixa per maternitat, no existeix un mecanisme legal per a aquelles persones que tinguin cura d’un malalt terminal a casa seva.”
La doctora Cros dedica part de la seva jornada laboral a una activitat que no gaudeix de bona premsa entre el col·lectiu mèdic: la lluita contra les negligències mèdiques. “Molts pacients creuen equivocadament haver estat objecte d’una negligència mèdica; el nostre deure és informar-los de la seva errada d’apreciació. D’altra banda, però, en un petit nombre de casos, sí que s’ha produït una actuació poc acurada o descuidada, i el pacient té dret a rebre una compensació econòmica. No és gens saludable amagar o silenciar les activitats mèdiques poc exemplars. Cal que fem autocrítica com a col·lectiu per tal de donar una veritable assistència de qualitat.”
