Text del 2004
Hem d’ajudar els pacients a assumir el fet de tenir una discapacitat i ser una persona normal.
La medicina física i rehabilitació va sorgir al voltant de 1969 per assistir les persones amb mobilitat reduïda a causa d’accidents, lesions cròniques o malalties degeneratives i donar-los qualitat de vida: “És una especialitat que diagnostica i tracta les seqüeles, tant de causa traumàtica, com una fuetada cervical, com mèdica, com l’accident vascular cerebral o l’esclerosi múltiple. Altres patologies podrien ser seqüeles d’una cremada, una amputació, una paràlisi nerviosa o bé una lesió medul·lar. La rehabilitació també tracta discapacitats en la infància, com la paràlisi cerebral infantil, l’espina bífida, o distròfies musculars, entre d’altres. Les persones afectades acusen un dèficit que els comporta una discapacitat, la qual pot condicionar una minusvalua, com una incapacitat laboral.”
“L’objectiu de la rehabilitació és compensar la discapacitat, prevenir les complicacions que se’n derivin i, sobretot, que els pacients gaudeixin d’una vida el més normal possible en l’entorn habitual.” Les paraules de la Dra. Sílvia Ramon palesen que aquesta medicina du a terme una tasca social important, la inserció del pacient a la comunitat, que ella coneix prou bé pel seu treball quotidià a l’Hospital Guttmann i a la consulta privada Centre Tècnic de Rehabilitació del Dr. Balagué, que atén des del 1998, “on veig la part més habitual i coneguda de la rehabilitació: patologia osteoarticular, àlgies especialment vertebrals i lesions traumàtiques.”
La vocació de la Dra. Ramon, encara que de família de metges, és pròpia: “Els meus pares em van deixar triar la carrera que més m’agradés, i vaig seguir la meva vocació.”
Va cursar dos anys a la Universitat de Navarra i un curs d’estiu al Baylor College of Medicine, de Houston. Llicenciada el 1993 per la UAB, va cursar el MIR a l’Hospital de la Vall d’Hebron: “Volíem aprofitar l’estada al màxim per saber-ho tot d’una especialitat totalment desconeguda pels qui la començàvem. A la nostra època, a la carrera no s’aprofundia gaire en l’actuació davant les seqüeles. Del prestigiós hospital, recordo especialment els doctors Miquel Vilardell i Josep Alegre, que em van ensenyar en el tracte amb els pacients, i els doctors Ampar Cuxart i Jordi Iborra, de rehabilitació, l’exigència i estímul dels quals ara agraeixo.” La Dra. Ramon va compaginar la tasca de la tesi doctoral amb els inicis de la trajectòria professional, primer a l’Hospital de la Vall d’Hebron i finalment a l’Hospital Guttmann.
La doctora explica els casos que tracta a l’Hospital Guttmann: “No ens resulta estrany veure pacients en situació límit, als quals hem d’ajudar a superar els primers moments de la lesió i a assumir el fet de ser una persona normal amb una discapacitat. El tractament s’inicia en la fase aguda de la lesió, en què el pacient ingressa procedent habitualment d’una unitat de cures intensives. Sovint poden estar connectats a ventilació mecànica, amb alimentació artificial, en situació crítica, inestable, en estat conscient o inconscient. Després de l’avaluació del pacient, es marquen uns objectius terapèutics que es posen en comú en la sessió conjunta amb tot l’equip terapèutic que l’assisteix i en els passis de visita setmanals. El tractament és interdisciplinari, ja que coordina l’actuació del metge rehabilitador amb la de l’equip, que inclou infermera, fisioterapeuta, terapeuta ocupacional, logopeda, tècnic ortopèdic, psicòleg/neuropsicòleg, treball social, medicina interna, urologia, traumatologia, etc.”
La neurorehabilitació habitualment requereix el seguiment d’una discapacitat que en molts casos pot ser vitalícia. “Hi ha pacients que els hem de tractar en molts aspectes, com trastorns de la deglució, del llenguatge, dèficit motor, incontinència esfinteriana… Una vegada el pacient ha passat la fase aguda ja pot continuar la recuperació funcional, ja sigui amb la cadira de rodes, a les barres paral·leles o potenciant la marxa, per tal d’aconseguir el més alt nivell d’autonomia personal possible.”
Els avenços tecnològics han millorat les tècniques de rehabilitació. “Fa deu anys ja s’aplicaven elèctrodes de superfície als paraplègics per estimular-ne la musculatura que no conserva l’arc reflex. Als laboratoris de marxa actuals, s’empren màquines cada vegada més sofisticades. Hom creu que el moviment repetitiu de cames estimula un centre de la medul·la anomenat centre de la marxa. Atès que la neurona és una de les cèl·lules que en lesionar-se no es regeneren, la recerca amb cèl·lules mare neuronals és prometedora.”
A banda dels recursos tècnics, en la medicina de rehabilitació compten sobretot els recursos humans: “És absolutament imprescindible el treball de tot l’equip interdisciplinari, i la família és part fonamental de l’equip terapèutic, ja que coadjuva en el tractament i dóna suport emocional.”
La Dra. Ramon subratlla l’atenció a les famílies i la informació que cal donar: “A més de les seqüeles del pacient, cal tractar el trauma familiar que comporten. Un pacient estarà més motivat per seguir un programa de rehabilitació quan hagi assimilat el que té, sobretot amb un entorn familiar que li doni suport. A vegades, amb aquestes situacions dramàtiques afloren els problemes familiars latents. Altres famílies claudiquen fins i tot una vegada el pacient se n’ha sortit, tot i el suport integral que reben. Sovint, ni els pacients ni les famílies estan preparats per assumir la situació, però cal que la coneguin per afrontar el futur. Hem d’informar dia rere dia sobre el pronòstic, i malauradament moltes vegades cal dir-los el que no volen sentir. Quan el pacient és al domicili fem el seguiment per prevenir les complicacions de la lesió i, si escau, tractar-les amb medicació o amb la intervenció de traumatòlegs o uròlegs.”
De les moltes línies de recerca que l’Hospital Guttmann té obertes, la Dra. Ramon coordina la rehabilitació infantil, una subespecialitat que li interessa extraordinàriament: “El nen és una persona en creixement. Té més marge que un adult per adquirir la màxima autonomia quan pateix una lesió aguda. En les causes congènites, les pautes terapèutiques s’encaminen a assolir el màxim desenvolupament psicomotor. El nen que ha nascut amb una discapacitat no coneix cap altra situació i intentarà la màxima normalitat, tot i que pot passar períodes crítics com l’adolescència, en què pot tenir problemes importants d’autoestima. No és infreqüent que pateixin més els familiars que els infants que realitzen rehabilitació, en què mentre segueixen el tractament, s’ho passen bé, juguen i es relacionen amb altres nens amb discapacitat. El meu somni seria crear una àrea d’hospitalització pediàtrica per tractar-los de forma integral, exclusiva, i fer-hi recerca.”
El contacte diari amb les situacions límit influeix sens dubte en els professionals. La doctora Ramon afirma extreure’n una lliçó vital important: “És clar que no podem patir amb cada pacient que tractem, però amb cinc anys d’experiència a l’hospital, més d’un pacient m’ha afectat molt, i és en aquestes situacions que aprens a relativitzar altres problemes i a gaudir de la vida.”
