Text del 2004
La psiquiatria infantil té implicacions socials, més enllà del camp de la medicina.
.
La doctora Edelmira Domènech va estudiar medicina immersa en un ambient familiar de metges. “Ho eren el pare i la mare, un oncle i una tia, i encara ho havia estat l’àvia, qui va ser una de les primeres metgesses amb exercici real a Catalunya. Tenia, doncs, informació sobre com era la professió, en gran part molt diferent de com és ara. El pare era cirurgià i havia escrit un llibre sobre cirurgia d’urgència. També havia treballat a l’Institut de Fisiologia, el grup de recerca més important que hi havia hagut mai a Catalunya. Era l’escola de Pi i Sunyer. Per això, en represàlia, després de la guerra li van prohibir d’exercir la professió, situació que va poder superar en part gràcies al fet que la mare també era metgessa.”
“El pare tenia clar que el futur en l’àmbit científic estaria marcat pel coneixement d’idiomes i em va portar al Liceu Francès, perquè aleshores no hi havia escola anglesa. La meva formació de base és, doncs, de cultura francesa.”
Va fer tot el batxillerat francès i després l’espanyol, perquè en aquells anys no el convalidaven. Dels records de la facultat, destaca “una molt bona relació amb els companys, que encara dura.”
Va ser interna durant tres anys de la sala de dones de la Clínica Mèdica A, la càtedra del doctor Agustí Pedro i Pons. “Allà es treballava i s’aprenia molta medicina interna i en tinc un bon record. La fisiologia, el meu interès de base, estava molt malament a la facultat. Quan va venir un catedràtic nou vaig treballar-hi un temps, però l’ambient no era bo i no va durar.”
Mentrestant va acabar la carrera i va decidir aprendre psiquiatria. “Ho vaig fer en el dispensari de la mateixa càtedra del doctor Pedro i Pons, que era portat pel doctor Santiago Montserrat Esteve, un mestre excepcional. Va fer escola. Després em vaig decantar més per la psiquiatria infantil, i el meu mestre en aquest camp fou el doctor Lluís Folch i Camarasa, qui portava un dispensari a l’Hospital de Sant Pau. La seva influència en la manera pràctica de veure els malalts ha estat important.”
La professió l’ha consolidada, en els aspectes docents, a la Universitat Autònoma de Barcelona. “La psiquiatria infantil s’explicava molt poc a medicina. En canvi, un nou ensenyament, el de psicologia, la demanava, i amb el nom de Psicopatologia de la infància i de l’adolescència, amb lleugeres variacions, l’ensenyo de manera continuada des de l’any 1971, primer a la facultat que encara es deia de Filosofia i Lletres i després a la de Psicologia.”
Per la manera com estava organitzada la universitat, l’accés a la càtedra el va haver de fer a Madrid, però l’activitat docent l’ha duta a terme a Bellaterra. “Aquí he fet créixer la Unitat de Psicologia Infantil, enfocada principalment a la clínica, i he pogut consolidar un grup de persones de la generació següent que avui és una unitat forta i ben diferenciada dins de l’especialitat. He dirigit més de trenta tesis de doctorat, i una gran part d’aquells doctorands són ara professors numeraris d’universitat.”
En l’àmbit de la recerca ha publicat més de dos-cents treballs, “primer amb l’enfocament dels anys setanta, sense diferenciar massa, i ara ja buscant la difusió internacional i les revistes de prestigi. En aquest camp les coses han canviat molt. S’exigeix cada vegada més qualitat i hem passat de la recerca individual a la col·lectiva.”
Les línies de treball més actives han anat variant amb el temps. Però la més fèrtil, la que ha tingut més reconeixement exterior, ha estat la dels estudis d’epidemiologia de la patologia mental en els nens i adolescents del nostre país. “Els camps que m’han interessat més són la psicopatologia dels petits, les depressions, que poden dur al suïcidi, tema en el qual hem treballat bastant, valorant la importància de la detecció de les idees suïcides en el pensament de nens i adolescents, per poder fer una prevenció bona i eficaç.”
En això és en el que treballen més ara, amb un grup de col·laboració que ha anat creixent i avui treballa amb les unitats de psicopatologia infantil d’altres universitats catalanes: “els grups de Reus i de Girona, amb els quals fem estudis epidemiològics en diverses comarques, a part dels de Barcelona i els seus voltants. Aquesta feina ens porta a un contacte directe amb la població escolar, que és la font principal del nostre material de recerca. Amb els nens considerats sans, detectem la presència del risc de patologies. I en aquest enfocament veiem clarament dos aspectes fonamentals en la nostra línia de recerca: la necessitat de treballar en grup, ja no queda l’investigador aïllat, i les implicacions socials, més enllà del camp de la medicina.” A més d’això, i de manera més personal, ha fet també alguns treballs, fins i tot alguns llibres, en el camp de la història de la psiquiatria infantil.
Les obres que tenen més difusió i valor actualment són els articles en revistes amb factor d’impacte. Però n’hi ha molts en totes les ciències, i la seva pervivència és curta en el temps. El que puguin aportar aviat se supera per altres treballs que els incorporen: “la ciència de qualitat, i com més complex i important és el camp, més passa, és molt fèrtil en treballs, abundant en autors i curta de durada, perquè les aportacions valuoses s’incorporen ràpidament al nucli de coneixements. Per això la ciència avui es fa principalment mitjançant articles de revistes.”
Però altres coneixements tenen una difusió diferent. El llibre encara és important i per això no l’ha deixat. “Té una durada més llarga i en algun camp, com el de la història, les modificacions són més lentes. He publicat, mal comptats, una quinzena de llibres, sola o en col·laboració.”
