Dr. Eduard Rabat i Ribes
Dr. Eduard Rabat i Ribes
PC, 21è VOLUM. Estètica corporal i equilibri emocional

EDUARD RABAT I RIBES

CIRURGIA ORTOPÈDICA ESPECIALISTA EN CIRURGIA DE PEU I TURMELL

Text del 22-11-2010

“La morfologia del peu està relacionada amb el caràcter de la persona; patologies com per exemple els dits en urpa es donen més en pacients angoixats i estressats”

“Els antics grecs estaven convençuts que l’ànima radicava en el sesamoide, un osset que té la mida d’un gra de cafè i que es troba a les articulacions. I ho pensaven perquè és l’últim os de l’esquelet a podrir-se”

“Les sabates, especialment les femenines, són molt boniques però sovint molt poc pràctiques, ja que en general s’oposen a la biomecànica natural del peu”

“El dolor de peus és el segon més freqüent del cos humà, després del mal de cap”

“L’ésser humà és l’únic animal amb una volta plantar, cosa que li permet desplaçar-se amb rapidesa i comoditat, perquè li amorteix el pas”

El cirurgià ortopèdic Eduard Rabat i Ribes, especialista en cirurgia de peu i turmell, treballa en equip. A banda de Montse Riba, la seva dona, que dirigeix els temes d’administració i organització, compta amb una infermera de capçalera i un metge que fa l’artroscòpia. “Per això parlo sempre en plural.”

Qualsevol patologia del peu, o de qualsevol altra part de l’aparell locomotor, s’interrelaciona amb la ment. “Els dits en urpa, per exemple, es donen més en persones angoixades i estressades que no pas en persones sense angoixa. La morfologia del peu està relacionada amb el caràcter de la persona. A més, quan traiem un dolor fort d’un peu, al pacient li canvia el caràcter. La història de la filosofia ja estableix d’antic aquesta relació. Els grecs estaven convençuts que l’ànima radicava en el sesamoide, un osset que té la mida d’un gra de cafè i que es troba a les articulacions. I ho pensaven perquè és l’últim os de l’esquelet a podrir-se.”

El peu es presta molt a diagnòstics difícils. Un dels atractius de la meva feina són els diagnòstics. Ens ve gent amb patologies que tenen origen en una zona allunyada del peu, com la ciàtica. O gent que té dolor al peu perquè és diabètic i no ho sap. El peu ens obliga a fer d’internistes.”

La pràctica esportiva necessita d’un peu en perfectes condicions. “Si descartem els escacs com a esport, la més mínima tendinitis impedeix qualsevol pràctica esportiva. A Catalunya, sortosament, la medicina del peu està a un nivell molt alt. Hi ha molts podòlegs que fan molt bé la seva feina, sobretot en el camp de l’esport. Potser l’únic àmbit on hi ha un cert desori és el món de la moda. Les sabates són molt boniques però normalment molt poc pràctiques, ja que en general s’oposen a la biomecànica natural del peu. No hem de portar mai una sabata que ens faci mal. Moltes lesions comencen amb un calçat incorrecte.”

Un exemple d’anar mal calçat és la síndrome de París. “Això de síndrome de París m’ho he inventat jo per definir la bursitis que es forma a la planta del peu en les dones que van a París a lluir sabata, quan tothom sap que la Ciutat de la Llum, pel seu urbanisme, és un lloc on s’ha de caminar molt. S’ha de distingir el dia d’anar a trotar del dia d’anar a lluir. En aquest àmbit, els factors culturals són una llosa.”

Val a dir que hi ha països del Primer Món on no es cometen aquest tipus d’imprudències. “La concepció i la filosofia del calçat femení al Canadà no té res a veure amb la que tenim aquí. I fa temps que s’hi practica una cirurgia per tractar els galindons, que consisteix a fixar el dit gros, que, quan s’ha intentat implantar aquí, ha rebut tantes crítiques que s’ha hagut d’abandonar.”

En medicina, sempre que es pugui, cal evitar la cirurgia. “El bisturí s’ha de descartar per sistema. I el peu permet molts tractaments previs al quiròfan. Estic parlant de plantilles, fisioteràpia, osteopatia… La cirurgia sempre ha de ser l’últim recurs. Tanmateix, a vegades no hi ha més remei que operar. I, dissortadament, fem masses intervencions, perquè les patologies dels peus estan molt esteses. De tots els pacients que ens vénen, potser un 10% han d’acabar al quiròfan. En el tema dels galindons, el percentatge puja una mica més, però no gaire.”

La cirurgia pot ser tradicional, o bé la que està més en boga, mínimament invasiva. “La cirurgia mínimament invasiva –endoscòpia, artroscòpia percutània– és ideal per minimitzar el postoperatori, un requeriment cada cop més necessari, ja que els pacients no es poden permetre 15 dies o un mes de llit amb la cama enlaire. També hi ha altres variants quirúrgiques mínimament invasives que practiquem, com la cirurgia percutània i la cirurgia de mínima obertura. Els avenços en les tècniques són constants, per això també ens hem d’estar formant constantment.”

Avui dia, la preparació dels cirurgians al nostre país és molt elevada. “A qualsevol poble i comarca de Catalunya hi ha gent molt ben formada i capaç de fer de tot, un fet positiu al qual s’afegeix la gran millora dels materials i la tecnologia en l’àmbit mèdic. La traumatologia no es pot entendre sense la indústria. Gràcies a ella disposem d’aparells d’enginyeria biomèdica molt bons, així com d’aplicacions informàtiques essencials… Sense la recerca aplicada al sector industrial, encara estaríem operant com 50 anys enrere.  Els avenços han fet que ara la cirurgia no sigui el fracàs de la medicina. Una altra gran revolució en marxa és la de les cèl·lules mare.”

En matèria d’ortopèdia, “el postoperatori ha d’anar de la mà d’un bon fisioterapeuta. Convé que sigui algú de confiança, que comprengui el cirurgià i que hi tingui un cert contacte. En general, fisioterapeutes i cirurgians traumatòlegs tenim molt bona relació.”

Hi ha també medicina preventiva del peu. Per protegir el peu es poden fer moltes coses. Es tracta sobretot de calçar-se bé, per evitar accidents, sobretot en l’àmbit laboral i en l’esportiu. També al carrer cal portar una sabata correcta, que protegeixi el peu i dins de la qual no balli. En canvi, utilitzar plantilles de manera preventiva no és convenient. Les plantilles tenen una funció correctora; la prevenció passa bàsicament per escollir unes bones sabates. Un cop calçats adequadament, s’ha d’exercitar el peu, i res millor que caminar. Tot i que córrer és un exercici molt recomanable, només és una evolució del caminar. Per tant, algú de vida molt sedentària mai no hauria de començar a fer exercici corrent, sinó caminant, que és el més natural en l’home. Val a dir que, a diferència d’altres primats, l’ésser humà desenvolupà una volta plantar, allò que permet que ens desplacem amb comoditat, perquè ens amorteix el pas. La volta plantar va aparèixer filogenèticament de manera simultània l’oposició del dit polze de la mà, que afavoreix la instrumentació, i la cerebració, en un moment apassionant de l’evolució humana. No hi ha cap animal que tingui volta plantar.”

La longevitat actual marca nous reptes mèdics. “La gent gran sol patir osteoporosi, per això els fem caminar molt. Amb l’edat, van en augment altres patologies: el peu pla de l’adult, per exemple. O bé la deformació. També es donen més fractures espontànies, com ara quan es fa una caminada excessiva si no se’n té l’hàbit. La majoria de pacients acudeixen a la consulta per dolors. El dolor del peu és el segon més freqüent del cos humà, després del mal de cap. Els diagnòstics més habituals són els galindons, la metatarsàlgia o dolor a la planta del peu i les deformitats dels dits petits. A nosaltres no ens ve gent per casos d’urgència; tractem patologies, no traumes.”

El doctor Eduard Rabat, a més de la feina a la consulta, desplega un ampli ventall de tasques. “Tenim una activitat acadèmica bastant intensa, sobretot a França, on publiquem de tant en tant. Formem part d’un grup de Bordeus que ensenya cirurgia mínimament invasiva i estem a la junta de la Societat Espanyola de Cirurgia del Peu. També fem recerca clínica i anatòmica a Bellvitge, al Departament d’Anatomia de la UB.”