Text del 2001
Eduard Rosich Romeu representa la segona generació d’una nissaga d’advocats lleidatana: “Tinc dues germanes amb la mateixa titulació i un germà bancari, i tots hem viscut el món de l’assessoria molt intensament. Ja de petits, a casa meva, a taula sentíem parlar de dret. Per altra part, la meva dona, M. Lluïsa, també és lletrada i la meva filla gran acaba de començar la carrera.”
Aquest home amarat de dret és titular del despatx que un dia va fundar el seu pare, Carles Rosich: “Era generalista fins que es va especialitzar en executius bancaris. Ha treballat i treballa per a grans entitats financeres i firmes de tots els sectors, de manera que el seu contacte amb el món empresarial és constant.”
Les tretze persones que en aquests moments integren Rosich Assessors es dediquen gairebé íntegrament a les firmes de dimensions considerables: “El despatx es divideix en dues branques, l’assessorament fiscal i el jurídic.”
Aquest repartiment té molt a veure amb la trajectòria acadèmica i professional del seu representant, el qual, un cop llicenciat en dret, va treballar “durant un trienni com a inspector d’Hisenda a Barcelona. Posteriorment, i per espai de set anys, em vaig traslladar a València per dirigir el Departament Fiscal d’una multinacional. Quan el pare va emmalaltir, vaig tornar a Lleida per agafar el seu relleu i no deixar que es perdés el despatx familiar.”
Afortunadament, el progenitor es va recuperar, però la incorporació d’Eduard Rosich al bufet va servir perquè la firma “deixés de dedicar-se en exclusiva a l’assessorament jurídic i treballés també en l’àmbit fiscal.”
L’etapa valenciana li va servir per fundar-hi un altre despatx, eminentment fiscal, integrat per set persones i gestionat pel seu soci Javier Ortiz.
L’experiència i les llargues converses mantingudes amb el seu pare han ensenyat a aquest lleidatà a valorar els canvis que s’han esdevingut en el món jurídic i fiscal. Així, per exemple, afirma que “avui dia hi ha menys impagats, per dues raons: primerament, per la bona salut de l’economia, i en segon lloc, pel fet que, en general, la ciutadania s’ha tornat més responsable i prudent en aquest sentit.”
Una cosa similar passa amb els impostos, en bona part gràcies al fet que “tant aquests com les sancions s’han reduït. D’altra banda, les empreses estan molt ben preparades i la banca les ha ajudades a presentar uns balanços ajustats a la realitat, sense res que no passi pel circuit legal. Tampoc no hem d’oblidar que, gràcies a la introducció de certs recursos informàtics, l’Administració pot exercir un control més estricte sobre els contribuents.”
Sigui com sigui, la millor fórmula per evitar el joc brut consisteix a “establir uns impostos moderats, que no desmotivin la població.”
Respecte al tarannà dels emprenedors, es mostra convençut que “el català, en general, és bastant serè i s’assessora abans de dur a terme una operació poc clara. No es caracteritza per tenir una ambició desmesurada que l’encegui. Per alguna cosa Catalunya és bressol d’empresaris.”
Tanmateix, després d’exercir com a inspector d’Hisenda, Eduard Rosich està en condicions d’afirmar que “l’Administració tendeix a pensar que tothom defrauda; ara, des de la perspectiva empresarial, ho veig d’una altra manera. El nostre és un país molt dinàmic, i de la mateixa manera que ens vam adaptar a l’IVA, acollirem l’euro sense grans escarafalls.”
És ben cert que l’assessor ha de tenir presents dos objectius molt concrets: “Aconseguir que el client pagui els mínims impostos possibles, sempre dins de la legalitat, i advertir-lo del risc que corre amb una acció determinada. Al públic li has de dir sempre el que penses, mai el que li agradaria escoltar, ja que al cap i a la fi ho fas pel seu bé.”
Per actuar d’aquesta manera només hi ha una recepta vàlida: “L’honradesa, des de totes les vessants de l’assessorament, començant per la minuta: has de cobrar el que és just. Des del punt de vista professional, el rigor en l’aplicació de la llei és indispensable. Sobretot en els casos en què l’empresari mira de portar-te al seu terreny, cal ser responsable i fer front amb fermesa a la pressió a què et pot sotmetre.”
Eduard Rosich Romeu reconeix que l’àmbit fiscal del seu ofici és font de més neguits que el jurídic, no en va en el primer “sempre hi ha algú que s’hi juga diners.”
No obstant això, assegura que “així com el món jurídic es caracteritza per la diversitat de sentències, en el fiscal pots tenir molta seguretat. Encara que sembli estrany, un recurs contra Hisenda, sempre que estigui ben fonamentat, té moltes probabilitats d’èxit.”
Així, es confessa “un enamorat dels tribunals. Tant a Barcelona com a València, el tribunal econòmic administratiu és excepcional. És més, a les revistes especialitzades en dret, el valencià sempre figura com a exemple de progrés, en el sentit que s’esforça a defensar el contribuent.”
En les qüestions no relacionades amb Hisenda, però, Eduard Rosich Romeu és partidari del pacte, “primerament perquè hi ha plets molt llargs i complicats, que impliquen uns costos econòmics força elevats. Dos advocats mai no poden seure en una taula per barallar-se, sinó per arribar a un acord.”
Tampoc no descarta aquesta opció en els assumptes del fisc, però és molt conscient que, “a diferència d’èpoques anteriors, avui és molt difícil arribar a pactar amb Hisenda.”
Aquest caràcter conciliador, heretat del seu pare, és aplicable en tots els casos. Per exemple, sense anar més lluny, afirma que “quan es produeix una baralla entre els socis d’una companyia, la primera perjudicada és l’empresa. He estat testimoni de conflictes entre germans, per autèntics imperis, que finalment han desembocat en la desaparició de l’empresa.” És per això que aconsella, per damunt de tot, “el pragmatisme, o sigui, apurar al màxim la via extrajudicial, encara que això representi empassar-se l’orgull. Sempre hi sortirem guanyant.”
En aquestes circumstàncies, no és estrany que vulgui destacar que “hi ha altres instruments preventius que poden evitar la disgregació de l’empresa familiar, com per exemple la formalització d’un bon protocol que, per cert, és un instrument que es preveu regular legalment en una propera reforma.”
Aquest és Eduard Rosich Romeu, una persona de conviccions i amb un temperament pràctic i positiu. De les seves paraules es desprèn que aquest lleidatà és, per damunt de tot, un home de justícia.
