Text del 2001
Els advocats Rubén Romero i José Sánchez fa més de deu anys que treballen junts; posteriorment van unir-se al seu despatx Francesc Serrasolsas i Àlex Suñé en qualitat de socis, i dos advocats més que els ajuden a donar un ampli ventall d’assessorament a les empreses i persones físiques. En el cas de Rubén Romero, “abans de començar a exercir com a advocat, vaig estar treballant com a oficial de fiscalia a Mataró, és a dir, que quan vam decidir-nos a obrir el despatx havíem de partir de zero. La veritat és que no estic segur de com ens en vam sortir, però ho vam fer i ara portem ja uns 3.000 assumptes.”
Cada soci fa un seguiment molt acurat dels seus clients. José Sánchez porta sobretot “els temes de dret administratiu, principalment els relacionats amb urbanisme, però això no vol dir que aquests casos no tinguin incidències penals i les haguem de solucionar abans no sigui massa tard. L’Àlex s’encarrega de tot el que són les comunitats de propietaris i els arrendaments, i corresponen a en Francesc els temes es civils, especialment successions i herències.”
Rubén Romero, en canvi, es decanta gairebé exclusivament pel penal: “És la branca que més m’agrada, però això no vol dir que no porti casos civils, perquè sovint els assumptes comencen per aquesta banda i acaben penals, o a la inversa. A més, el dret civil és molt complex i ampli, hi entren des de fallides i suspensions de pagaments fins a separacions i divorcis, i malauradament hi ha empreses que comencen per una cosa i acaben per una altra, de manera que jo no puc dir al meu client que només li portaré un dels temes. Ser un especialista rigorós tampoc és bo, entre altres raons perquè les incidències legals que hi ha a les relacions personals no es poden enquadrar en un ordre concret.”
L’important és que el client els dipositi la seva confiança per poder trametre el cas de manera que els resultats siguin els que desitja. “En aquest sentit l’advocat és una mica com el metge, el que no pot fer el pacient és enganyar-lo perquè aleshores no li solucionarà el mal de panxa i les visites no li hauran servit de res. Es tracta que el lletrat conegui perfectament el conflicte i tal com han anat les coses, perquè si se l’enganya no farà bé la seva feina.”
La comunicació és, doncs, indispensable: “Normalment, després d’anys de professió és fàcil veure quan t’ensarronen i aleshores procures que el client s’adoni que no li serveix de res amagar-te dades, perquè les descobriràs o, si no, pot estar anant pel camí que menys li convé.”
Convençuts, per tant, que el que fan és el millor per al públic, tant José Sánchez com Rubén Romero creuen en la importància de ser pragmàtic: “El dret no és res més que un conjunt de normes que supleixen, a través de la decisió d’un jutge, la incapacitat de dues parts per posar-se d’acord. I nosaltres som pràctics en el sentit que procurem no perdre de vista que l’individu que ens ha vingut a contractar el que vol és que li solucionem el problema i ho hem de fer de la forma que li sigui més ràpida i econòmica.”
Això significa sovint arribar a acords i estalviar-se un plet que podria durar anys: “Un mateix cas el puc veure d’una manera jo i l’advocat contrari d’una altra, i tots dos partim de la mateixa llei. El jutge donarà la raó a l’un o a l’altre, o potser no la donarà a ningú, però el que és segur és que no ens la concedirà a tots dos, per tant, no podem garantir mai al client quina serà la sentència.”
El plet habitualment no convenç cap de les parts: “Si a una persona li soluciones un assumpte abans d’arribar a judici i ho fas amb celeritat, encara que per a tu els honoraris siguin menors, el nivell de satisfacció sempre és més gran, i saps que aquell client te’n portarà d’altres.”
Malgrat aquesta defensa dels pactes, Rubén Romero no vol que es malinterpretin les seves paraules: “El que no seria lògic és que un advocat sempre arribés a un acord i no anés mai als tribunals, perquè aleshores el lletrat contrari se n’aprofitaria i li aconseguiria treure el que fos. Nosaltres anem a judici si cal, i lluitem perquè el client guanyi el cas, però el que no fem mai és enganyar-lo, li expliquem les possibilitats que té i com poden acabar les coses.”
I és que la perspectiva d’un jutge a l’hora d’encarar-se a un assumpte és molt diferent de la d’un advocat: “La meva esposa és jutgessa i pot arribar a veure 700 casos en un any, mentre que per a un advocat això és impossible, perquè se’ls estaria preparant molt malament; en canvi, el jutge el que fa és llegir els informes que li presenten i treure’n una conclusió.”
A l’hora de plantejar-se la justícia actual, els socis del bufet Romero-Sánchez-Serrasolsas & Suñé, Abogados Asociados pensen que s’ha arribat una mica massa lluny en la mediatització dels assumptes: “En els últims deu anys, els mitjans de comunicació són darrere de moltes opinions de jutges, advocats i jurats, i això no és gens positiu. En aquest país, i segurament a tots els països democràtics occidentals, s’ha partit d’un principi que possiblement no sigui substituïble per cap altre i que és el de la independència judicial: el jutge és independent fins i tot davant dels seus superiors. El problema es presenta quan confonen la independència amb l’arbitrarietat, sobretot els jutges d’instrucció, és a dir, que interpreten les lleis tal com a ells els interessa.”
Un exemple molt clar: “La presó provisional en els procediments penals està pensada només per a la persona que no té domicili fix o bé que es podria voler escapar de la justícia perquè té davant seu l’amenaça d’una pena molt important. Malauradament a la pràctica s’està transformant en una mena de pena anticipada, i no hem d’oblidar que el que està pres de manera provisional encara és innocent, perquè ni tan sols se l’ha jutjat.”
Això pot arribar a fer molt de mal: “L’opinió pública està convençuda que si l’han posat a la presó és perquè és culpable, i no hauria de ser així.”
Rubén Romero i José Sánchez són advocats, sobretot, perquè els agrada ser-ho, i és precisament aquesta impressió la que donen després d’una conversa amb ells. Són amants del dret i de la seva professió, malgrat que a vegades també els “fa patir molt.”
