Text del 2006
“En els propers anys sortiran fàrmacs més potents i específics que minimitzaran els efectes secundaris dels actuals”
Llicenciat en Biologia per la Universitat Autònoma de Barcelona –1975-1980– i doctorat per la Universitat de Barcelona –1982-1987–, el doctor Eduardo Soriano García és un prestigiós neurobiòleg reconegut en l’àmbit internacional i guardonat amb nombrosos premis i distincions per la seva tasca científica. L’any 1989 va començar a exercir de professor titular a l’Institut de Biologia Cel·lular, de la Facultat de Biologia, Universitat de Barcelona. “Tot i que dedico una tercera part del meu temps a l’ensenyament, em considero, bàsicament, un investigador.”
Des del 1995, és catedràtic de Biologia Cel·lular, a l’Institut de Biologia Cel·lular de la Universitat de Barcelona i de l’Institut de Recerca Biomèdica, on dirigeix el grup d’investigació de Neurobiologia del Desenvolupament i Regeneració Neuronal. “És un equip format, principalment, per biòlegs. Col·laborem amb l’Institut de Fotònica de la UPC, entre d´altres grups. Dins del grup hi ha investigadors procedents de diferents ciutats espanyoles i també de l’estranger.”
L’any 1997 va rebre el Premio de la Fundación Ramón Areces de Neurobiología –Madrid– i el Premi de l’Institut Internacional d’Investigació en Paraplegia –IRP, Zuric–; el 1998 li van concedir el Premio de la Fundación de Ciencias de la Salud, Sección Neurobiología –Madrid– i l’any 2000 va ser distingit amb el Premi Distinció de la Generalitat de Catalunya per a la Promoció de la Recerca Universitària –Barcelona–. Aquest mateix any també va rebre el Premi d’Investigació Rei Jaume I, atorgat per la Fundació Valenciana d’Estudis Avançats i la Generalitat Valenciana, pels seus estudis en el camp del desenvolupament i migració de les neurones en els vertebrats. Un any després va rebre el Premi de Biomedicina de la Fundació Francisco Cobos . La seva trajectòria científica s’ha consolidat gràcies a la caracterització dels components cel·lulars de l’escorça cerebral i a l’estudi dels mecanismes de migració de les neurones i de les molècules implicades en aquests processos.
És autor de més de 150 publicacions en diverses revistes científiques, com Nature, Neuron, PNAS, Development i Journal of Neuroscience, i ha fet diverses estades postdoctorals a l’estranger. “L’any 1987 me’n vaig anar a l’Institut d’Anatomia, Universitat de Lausana –Suïssa– on vaig treballar de forma intermitent durant dos anys; entre 1988 i 1989 vaig fer estades a l’Institut d’Anatomia, Universitat de Frankfurt –Alemanya–; els anys 1994 i 1995 vaig ser professor visitant a l’INSERM, Unitat 106, París –França–. Finalment, vaig fer un període sabàtic de poc més d’un any a París, a l’Hospital de la Salpetrière. A Princeton vaig treballar durant dos mesos amb Mariano Barbacid a Bristol-Myers Squibb. Del 1998 ençà, les meves obligacions professionals a la Universitat no m’han permès marxar de nou.”
Al llarg de la seva carrera científica ha dirigit unes 15 tesis doctorals. “En el doctorat és on es genera la pedrera de científics, ja que és una època força productiva. Hi ha suficients doctors, però si en tinguéssim més seria millor.”
Creu que el que falta a Espanya no és talent, sinó les infraestructures adients que estimulin les idees, i que ofereixin estabilitat i continuïtat als projectes de recerca. “Hi ha països com Suècia, els Estats Units o Anglaterra, que tenen un sistema acadèmic eficient i instituts d’investigació que tenen pràcticament un segle d’història. En canvi, a Espanya, durant els darrers 25 anys hem avançat, però no s’ha instaurat un autèntic sistema estable de recerca.”
Afegeix, però, que aquest panorama pot canviar a mig termini, perquè s’hi han creat diversos centres amb uns paràmetres nous i amb l’objectiu de situar-se a primer nivell europeu i mundial. “És el cas del Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas –CNIO-, dirigit pel doctor Mariano Barbacid; el Centre d’Investigació en Medicina Regenerativa, situat al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona –PRBB–; el Centre de Regulació Genòmica –CRG–, que dirigeix el doctor Miguel Beato, o l’Institut de Recerca Biomèdica del Parc Científic de Barcelona.”
La investigació del doctor Soriano ha versat fonamentalment sobre dues vessants de la neurologia: el desenvolupament i la regeneració del cervell. “Ens hem centrat a analitzar com es desenvolupa el sistema nerviós. Ens interessa saber què succeeix exactament durant tot aquest procés. Sabem que el sistema nerviós, quan arriba a la fase adulta, no es regenera. Llavors, aprofitem que coneixem com creix una neurona a l’embrió per dissenyar estratègies noves, amb vista a la reparació o a la regeneració del sistema nerviós. L’estudi del desenvolupament i de la regeneració del cervell són inseparables, ja que una neurona, perquè es regeneri, ha de recapitular tot allò que va fer quan era jove.”
Apunta que la regeneració de zones danyades del sistema nerviós serà possible en el futur, tot i que dependrà del tipus de malaltia i de l’extensió de la part afectada. “Pel que fa a les alteracions que es produeixen en l’envelliment normal o en patologies que afecten pràcticament tota l’escorça cerebral, com és l’Alzheimer, la teràpia regenerativa o substitutiva és òbviament molt més difícil. En el cas del Parkinson, o en el d’una lesió de la medul·la, tenim un dany en un lloc específic del sistema nerviós i, per tant, el procés de regeneració és més senzill.”
L’equip del doctor Soriano treballa en l’establiment de dues col·laboracions. “Una, amb l’Institut de Fotònica, per tal d’utilitzar un tipus particular de làser, per agafar l’axó d’una neurona i dirigir-lo cap a un lloc determinat. La idea essencial és utilitzar aquests làsers per promoure la regeneració d’axons. També volem iniciar una aproximació de “Drug Discovery” per a buscar compostos bioactius que afavoreixin les teràpies regeneratives.”
Confia que els fàrmacs seran cada vegada més eficaços i menys perjudicials. “Gran part de la farmacologia actual es basa en processos biològics i en dianes farmacològiques descobertes fa molts anys . En aquest temps s’ha avançat molt en biologia i, per tant, en el futur proper sortiran fàrmacs més específics, més potents, i que minimitzaran els efectes secundaris dels actuals.”
Creu que s’ha de potenciar la recerca en el camp de les teràpies regeneratives, però sense oblidar la investigació farmacològica, ja que té molts avantatges, sobretot l’accessibilitat. “Si parlem en termes de percentatge, hi ha molta més investigació farmacològica que regenerativa. Les teràpies regeneratives o cel·lulars han de potenciar-se, però s’ha de tenir en compte que no són senzilles d’aplicar i no es poden fer en tots els llocs, mentre que els fàrmacs, tenen vies d’aplicació més accessibles.”
Reclama una major inversió pública en investigació i també que les institucions defineixin un sistema clar per obtenir beneficis per mitjà de les patents. “Una altra de les diferències que hi ha respecte als països avançats és que qualsevol troballa que es fa es pot patentar amb facilitat, la qual cosa requereix una oficina de gestió de coneixement i de transferència de patents molt potent.”
