Text del 09/04/2019

El negoci de la construcció i immobiliari corre per les venes d’aquesta professional, tercera generació d’una nissaga referent a la comarca del Bages. A ella li ha correspost demostrar la capacitat per reorientar el negoci en els moments més complexos, en saber interpretar el mercat i adaptar-se a la demanda dels clients. El bon nom i l’excel·lent gestió l’han convertida en el partner preferit de inversors i d’entitats bancàries, que han acudit a ella per canalitzar el parc d’habitatges acumulat arran de la crisi.

L’avi patern, Josep, cofundà la constructora més rellevant del Bages

Pertanyo a la tercera generació d’una família vinculada a la construcció, tant per part de pare com de mare. El nostre avi patern, Josep Claret, havia nascut a Manresa i es revelà com un molt bon paleta. Home d’empenta, pujava amb bicicleta fins a La Coma i La Pedra, a sobre de Sant Llorenç de Morunys, per festejar la nostra àvia, Dolors Tarrés. Seria precisament en aquells caps de setmana en què pujàvem a Sant Llorenç quan els meus germans i jo aprendríem a anar en bicicleta o a conèixer els bolets que hi collíem a la tardor. Conservem molt bons records d’aquella època, en què arribar fins a aquell petit poble del Solsonès constituïa una odissea perquè les carreteres no eren com les d’ara. L’avi Josep, home molt treballador, gaudia d’un bon reconeixement al seu entorn precisament per la seva bona feina, molt perfeccionista. Això despertà l’interès del seu amic Jaume Cots, un professional amb grans habilitats comercials que li proposà formar una societat ara fa vuitanta anys. Naixia, així, Construccions Cots i Claret, l’empresa més rellevant del sector a la comarca del Bages; una companyia que avui dia lideren el meu germà, Josep, juntament amb l’Albert i el Jaume Cots, dos membres de la tercera generació dels Cots. Jo he seguit l’empresa en el seu vessant de promoció, gestió i agencia immobiliària.

També herència emprenedora per part de la banda materna

Els avis materns, Salvador Arimany i Rosa Brossa, havien nascut a Sant Vicenç de Castellet. No hi vaig tenir tanta relació com amb els altres, sobretot perquè l’àvia patí de demència quan encara era força jove, la qual cosa m’impedí conèixer-la en plenes facultats. L’avi Salvador demostrà ser un home molt llest i emprenedor. Tot i ser el petit d’onze germans, s’obrí camí en el món de la construcció impulsant obres al seu poble d’origen i inaugurant un magatzem de material de construcció. Autodidacta, no fou fins que era gran que aprengué coneixements tècnics i matemàtics, la qual cosa no li impedí convertir-se en un personatge referent a Sant Vicenç, on la seva prosperitat quedava patent pel fet de ser el primer del poble en gaudir de cotxe o de televisor. Posteriorment, els avis marxarien a viure a Cerdanyola del Vallès. La mare, Maria, continuà el negoci de l’avi, Casa Arimany, exhibint la seva gran capacitat de compaginar la tasca professional amb l’atenció domèstica i la cura dels fills. Ara, Casa Arimany continua viva amb la meva germana Dolors, mentre que la meva altra germana, la Rosa, es dedica a l’activitat mèdica rehabilitadora, principalment a Barcelona.

Una dona capaç de tirar endavant l’empresa familiar i criar cinc fills

Fa dos anys que morí la mare: una dona immensa a qui la vida li feu un tomb important en néixer la Montse –la meva germana petita–, afectada de síndrome de Down. La mare afrontà la situació amb valentia i amb esperit absolutament positiu. Mai no vaig sentir en ella un lament o una queixa per haver assistit a aquesta experiència. Ans al contrari, mostrà un compromís absolut amb la Montse i amb la inclusió dels discapacitats intel·lectuals, tot fundant una escola de ceràmica perquè pogués desenvolupar les seves habilitats en un local que va habilitar just a tocar de Casa Arimany. Batejat com a Ceràmica Montserrat, aquest taller, on al principi operaven la mare i la Montse, acollí més tard d’altres alumnes que trobaven al centre un lloc que els permetia demostrar-se a si mateixos del que eren capaços. La voluntat de la mare era donar una oportunitat a tothom qui volgués practicar l’art de la ceràmica i gaudir d’aquesta activitat. Gràcies a l’actitud de la mare, la Montse ha estat sempre plenament integrada a la família. No fou una tasca fàcil, atès que a la nostra època als disminuïts s’optava, en general, per apartar-los de tota activitat, gairebé amagant-los. Tampoc no resultava senzill trobar metges per tractar persones amb síndrome de Down. Tot era molt complex i, tanmateix, fou capaç de tirar endavant l’empresa de l’avi, on havia començat a treballar als catorze anys, i atendre els fills.

Vincle entre la mare i la meva germana Montse

Fa deu anys la mare emmalaltí d’Alzheimer. A l’etapa final, només es recordava de la Montse, que havia perdut la vista dues dècades enrere. El vincle creat entre ambdues provocà que, paradoxalment, en aquells darrers anys la meva germana es convertís en la memòria de la mare; com si haguessin invertit els papers i la Montse li correspongués haver estat el seu guiatge durant tota la vida. La determinació de la mare havia aconseguit que, durant els anys d’infància de la meva germana, gaudís de l’assistència d’una tècnica en psicomotricitat, que la sotmetia a sessions d’estimulació corporal i verbal que resultaren essencials per al seu desenvolupament. Juntament amb l’especialista en psicomotricitat, els meus pares van impulsar la creació d’un centre d’estimulació precoç a Manresa, que amb els anys ha esdevingut el CDIAP Bages. També aquesta actitud decidida permeté que la Montse estudiés al mateix centre que jo i les meves germanes, a l’escola de les Dominiques, on li adaptaven els continguts a la seva capacitat. Allí estudià fins als catorze anys, moment en què, davant la impossibilitat de mantenir el ritme regular d’aquell col·legi (i amb els escassos recursos docents existents a l’època per a les persones amb síndrome de Down), la mare decidí assumir la formació de la meva germana tot obrint aquell taller de ceràmica…

Impossible aguantar el ritme del pare

Crec que el pare descobrí la Montse en el darrer tram de vida de la mare, quan la meva germana n’esdevingué la memòria. No és que el pare s’hagués desentès dels fills, però el seu ritme de feina l’impedia parar més atenció a la família. Tanmateix, malgrat que físicament no invertís gaires estones amb nosaltres, quan hi havia un problema sempre podíem comptar amb ell. Ha estat un home abocat a la feina des que, ja amb nou anys, començà a treballar a Cots i Claret. Estudià per a aparellador i continuà la seva carrera professional a l’empresa fundada per l’avi, revelant-se com una persona amb una increïble capacitat de treball, tant pel que fa al volum de feina que assumia com perquè sabia fer de tot. Recordo que vaig començar a treballar amb ell a vint-i-sis anys i, malgrat que ell en tenia trenta més, jo no podia aguantar el seu ritme. Es jubilà a seixanta-cinc anys, si bé continuà anant a l’empresa gairebé fins als vuitanta. Ara en té vuitanta-dos i, tot i estar completament retirat laboralment, per a les decisions importants encara l’anem a veure, perquè té un olfacte empresarial extraordinari. El Josep ha agafat el relleu a Cots i Claret, la Dolors a Casa Arimany, i la Rosa, que va estudiar Medicina, s’ha dedicat a la rehabilitació mèdica. Jo he continuat l’empresa en l’àmbit de la gestió i l’agència immobiliàries.

A la vida és preferible saber fer de tot

Prova del caràcter del pare i la seva relació amb la família és que ens portava a Palamós a l’estiu –on invertíem dos o tres mesos de vacances– mentre ell se’n tornava a Sant Vicenç a treballar. Aquelles vacances a Palamós formen part de la nostra infantesa, i els vincles establerts amb l’Empordà han provocat que, encara avui dia, continuem acudint-hi a l’estiu. Malgrat les absències del pare, fou ell qui ens ensenyà a practicar l’esquí aquàtic. De fet, ell ens esperonà a la pràctica esportiva multidisciplinària perquè sempre ha dit que a la vida és preferible saber fer de tot. A banda de jugar al tennis, els caps de setmana muntàvem a cavall; uns exemplars que teníem en una quadra de Can Padró, a Sant Vicenç. Igualment, des de ben petites practicàvem l’esquí, un esport amb el qual vaig destacar i que em permeté participar als Campionats de Catalunya i d’Espanya, i que he pogut continuar practicant sempre amb mes o menys intensitat.

Les disciplines esportives de muntanya són una de les meves passions

Esquiar m’agradava, però excel·lir en la seva pràctica significava moltes renúncies i dedicar-s’hi exclusivament. En qualsevol cas, aquella experiència propicià que l’activitat física esdevingués una de les meves principals afeccions i em feu estimar la muntanya. Al llarg de la vida he practicat molts esports com ara natació, windsurf, esquaix o tennis, però ara m’agrada dedicar-me a aquelles disciplines que em mantenen en contacte amb la muntanya: l’esquí de muntanya i les curses, especialment les trail. Córrer m’agrada molt. És una activitat que em permet evadir-me i fins i tot viatjar per molts indrets interessants. Avui mateix, abans d’anar a treballar, he sortit a córrer i he pogut fer tres coses alhora: esport, treure el gos i compartir activitat amb amigues –«Les Martes»–. A més, aquesta passió per les curses de muntanya també la té el meu marit, el Ramon Roqueta. Ell és més competitiu. Ja va destacar de jove en la natació i el waterpolo, i recentment ha participat en diverses curses, com l’Everest trail, una de les carreres per etapes més dures del món i que discorre fins i tot per alçades superiors als quatre mil metres. A les nostres vacances solem gaudir fent alguna travessa de muntanya.

Compartir residència amb altres estudiants ajuda a madurar

Vaig cursar els estudis primaris a l’escola de les Dominiques de Sant Vicenç de Castellet, on vaig estar fins al setè curs, moment en el qual vaig passar a l’institut Lluís de Peguera, a Manresa, ja que hi impartien vuitè d’EGB i el meu oncle n’era professor. A causa d’aquell fet, em vaig avançar a les meves companyes, que es retrobarien un any més tard amb mi. Allò constituí tota una experiència, perquè suposava agafar el tren tota sola per anar fins a la capital del Bages. Per a una adolescent de Sant Vicenç, Manresa era tot un món; gairebé em perdia per trobar la casa dels meus tiets. En guardo molt bons records i extraordinàries amistats d’aquell col·legi de monges on vaig iniciar la meva escolaritat. Tot i no destacar especialment per les meves notes, no vaig tenir mai cap problema amb els estudis i me’n vaig sortir prou bé. El COU el vaig cursar al col·legi Fert de Barcelona, on ja hi havia anat la meva germana Dolors. Vaig quedar satisfeta de la meva estada en aquella escola, que de retruc suposà que m’estigués a una residència de monges a la capital catalana. Compartir residència amb altres estudiants és una experiència interessant, que t’ajuda a madurar. Et permet espavilar-te i descobrir que les responsabilitats domèstiques no es fan soles. És per això que sempre he volgut que els meus fills també la visquessin.

Monitora d’esquí els caps de setmana

Els pares no intentaren influir en nosaltres a l’hora de triar els estudis. A casa sempre volgueren que prenguéssim decisions pròpies i que ens equivoquéssim, si calia; perquè és dels errors d’on més s’aprèn. Quan vaig acabar el COU no tenia massa clar què estudiar, m’agradava l’esport i m’agradava la psicologia, molt probablement sensibilitzada per la convivència amb la Montse. Per entrar a INEF calia superar unes proves físiques molt exigents. Finalment vaig optar per compatibilitzar, a partir del segon any, dues carreres universitàries: INEF i psicologia. Ho vaig compaginar també el primer any amb treballar en temes de gestió i comptabilitat a l’empresa Canteres del Llobregat, a la qual el meu pare hi tenia participació. Durant els anys d’estudis universitaris vaig viure a Barcelona en un pis que compartia amb la meva germana Rosa, que estudiava Medicina, i amb la meva cosina Carme, que estudiava Econòmiques. Sempre he pensat que aquells anys han estat els millors de la meva vida: els estudis, la convivència en un pis d’estudiants, els amics que fas i que són per sempre… En l’etapa universitària també vaig treballar de monitora d’esquí els caps de setmana a l’estació de Baqueira- Beret. La remuneració amb prou feines cobria les despeses de l’estada a la Vall d’Aran, però fou una experiència molt interessant que ens convertí, als meus companys i a mi, en els primers monitors no aranesos de Baqueira. També em permeté estrènyer la relació, entre d’altres, amb Núria Capellas, una persona extraordinària, d’aquelles que saben cuidar les amistats i que constitueix l’ànima del nostre grup d’amigues; la impulsora de les trobades que fem freqüentment.

Viatge iniciàtic als Estats Units

Si bé la meva condició de competidora en esquí m’havia proporcionat la possibilitat d’haver fet algun viatge als Alps –i ja de petita havia anat a Irlanda per perfeccionar l’anglès–, si hi ha un viatge iniciàtic de joventut que destaco aquest seria el que vaig fer a San Francisco, atès que, a diferència dels anteriors, que eren organitzats i anàvem en grup, als Estats Units hi vaig anar tota sola. Quan cursava segon d’INEF vaig constatar que l’anglès era imprescindible, raó per la qual vaig tornar a intentar-ho. Aquest cop els pares hi accediren i fou així com vaig emprendre el vol cap als Estats Units, que va suposar una molt bona experiència. A mesura que vaig anar avançant en la carrera d’INEF vaig adonar-me que esdevenir professora d’Educació Física no era la meva vocació, i no contemplava en el futur dedicar-m’hi. Pel que fa a la psicologia, ho veia diferent, tot i que no ho vaig tenir mai clar del tot. Tampoc no m’havia plantejat si acabaria treballant a l’empresa familiar. Fins llavors, la meva vida s’havia traçat a través del dia a dia, sense visualitzar més enllà. Vaig sospesar la possibilitat de convertir-me en psicòloga esportiva, però es tractava d’una opció difícilment viable. Si en aquella època ja resultava poc comú que els clubs gaudissin d’aquesta figura professional en el seu organigrama, en l’actualitat sé per experiència que continua sent complex guanyar- se la vida exercint aquesta faceta. Així les coses, vaig seguir l’itinerari de Psicologia Industrial, contemplant la possibilitat de dedicar-me als Recursos Humans. En acabar la carrera, vaig preparar un currículum, el vaig enviar a diferents empreses, vaig acudir a diferents entrevistes… Però no hi havia manera de trobar feina. En aquell moment vaig viure amb certa frustració aquesta circumstància, perquè en haver culminat uns estudis volia demostrar que era capaç d’exercir aquella disciplina. Malgrat tot, acostumo a mirar endavant i no enrere; i si m’havia de dedicar al negoci familiar, em volia formar, raó per la qual vaig decidir fer el màster en Assessoria i Consultoria Immobiliària de la Universitat de Barcelona. I ara, mirat amb perspectiva, estic molt satisfeta que la meva trajectòria professional agafés un altre rumb.

Una persona molt respectada al món empresarial de Manresa

En la meva etapa universitària, havia començat a collaborar amb el pare als estius, a principis dels noranta. La constructora, inicialment dedicada a l’obra civil, endegà en un moment determinat la seva faceta promotora, fent pisos propis a Manresa i comarca. El pare considerà que, per tal de comercialitzar-los, l’ideal era obrir una «botiga de pisos». Fou així que, el 1974, inaugurà un local pioner a la capital del Bages, on no hi havia cap agència immobiliària. Es tractava d’una branca del negoci de la constructora. L’estructura inicial era molt simple: un comercial i una secretària que venien els habitatges d’una manera molt franca i directa. En aquella època, la paraula tenia un gran valor i era suficient una encaixada de mans per tancar un tracte que era respectat per ambdues parts. La meva contribució inicial era minsa, perquè tot just atenia trucades telefòniques o complimentava alguns encàrrecs. El pare tenia el despatx principalment a la constructora i venia poc per la immobiliària, pel que vaig haver de ser bastant autodidacta. El pare sabia fer de tot, i quan venia per la immobiliària jo havia d’aprofitar al màxim per aprendre d’ell. Al seu costat s’aprenia molt. El seu caràcter inquiet l’havia portat a dominar matèries com l’urbanisme, la gestió i l’economia, o molts aspectes jurídics i legals; a part dels seus coneixements com a arquitecte tècnic.

Activitat immobiliària

Vaig mirar d’anar aprenent a l’ombra del pare i, a poc a poc, vaig anar assumint les regnes de la immobiliària, Immobiliària Bolsa de la Vivienda, que en la seva darrera etapa ha experimentat un canvi d’orientació, atès que hem abandonat l’activitat promotora. Arran de la crisi, fa deu anys que gairebé no es construeix a Manresa. A l’anomenada «quarta corona» de Barcelona, on s’inclou la capital del Bages, el valor dels habitatges patí una davallada del 60 %, per la qual cosa el cost de la construcció feia qualsevol projecte inviable. Si bé a Barcelona, a Terrassa o a Sant Cugat, ja hem assistit a una recuperació, aquesta està arribant molt lentament a Manresa, on encara hi ha pisos per vendre aixecats fa més d’una dècada. Això ha comportat que en aquesta darrera època hagin tancat diversos negocis immobiliaris. Si Bolsa de la Vivienda ha mantingut la seva activitat, crec que ha estat gràcies a la bona feina, a la seriositat, a la professionalitat i al reconeixement assolit al llarg de la nostra trajectòria. Aquest prestigi atragué també a diverses entitats bancàries, que trobaren en nosaltres la manera de canalitzar els habitatges que tenien a la venda. Així, ens hem homologat com a venedors de producte bancari, en el que ha suposat una experiència complexa, perquè negociar amb les corporacions bancàries, autèntiques multinacionals, reclama un gran esforç d’adaptació i dominar molts terrenys.

Per acordar una compravenda no cal la intervenció d’un agent de la propietat immobiliària

Hi hagué un moment en què la feina de les immobiliàries acusà cert descrèdit, a causa de la irrupció en el sector de persones poc professionals i sense escrúpols. És el que sol passar en qualsevol àrea quan la mala praxi d’alguns afecta la imatge de la resta. En certa manera, enyoro aquella època en què la venda d’un pis es tancava amb una encaixada amistosa de mà i es confiava en la paraula. Tanmateix, no podíem sostreure’ns a la professionalització d’aquesta activitat, i en el nostre cas la combinem amb un tracte personal i acurat. A diferència d’altres negocis, a part dels inversors, en el nostre rarament podem aspirar a què una persona que ens ha comprat un pis ens en torni a adquirir un altre més endavant, perquè una operació d’aquesta mena és d’envergadura i, en molts casos, una persona en fa una a la vida. Però sí que la satisfacció pel servei rebut fa que uns ho diguin als altres i que alguns clients ens recomanin perquè han gaudit d’una bona experiència amb nosaltres. La principal competència, en aquest moment, rau en el propietari particular, atès que per acordar una compravenda no és necessària la intervenció d’un agent de la propietat immobiliària i perquè darrerament han proliferat missatges publicitaris que identifiquen la nostra tasca amb el cobrament de comissions, quan les operacions que realitzem comporten una gran complexitat. Cal conèixer legislació sobre habitatge, sobre arrendaments, urbanisme, tràmits administratius, fiscalitat, etc. Després arriben les lamentacions, quan la gent recorre a determinades vies no professionals i sorgeixen les estafes o les irregularitats que acaben provocant disgustos.

El producte que aconsegueix més sortida és el pis

A Bolsa de la Vivienda comptem amb propietats de tota mena: pisos, torres, places de garatge, locals comercials, edificis sencers, terrenys, solars… Tant de compra com de lloguer. La presencia als portals immobiliaris i la interacció a les xarxes socials es fonamental, avui en dia, per gaudir d’un bon posicionament, atès que és la principal font a la qual recorre qui busca un habitatge. Igualment, cal comptar amb aplicacions i programes que et permetin millorar i agilitzar la gestió i el seguiment. Completem el nostre servei amb l’administració de finques i la gestió del patrimoni (propietaris que dipositen la confiança en nosaltres perquè tractem amb els llogaters i no volen preocupar-se de res més que del rendiment que obtenen per aquell immoble). El producte que aconsegueix més sortida és el pis, mentre que la modalitat de lloguer supera avui dia la de compra, en una proporció del seixanta-quaranta. Això no obstant, la facturació es recolza de manera majoritària en les operacions de compravenda. Cal tenir en compte que a Manresa és possible avui dia comprar un pis per un preu relativament baix; una situació que podem fer extensible a altres municipis de la comarca. I encara resta molt romanent de producte bancari al qual és necessari donar sortida perquè els preus es regularitzin.

El futur de les agències immobiliàries passa per oferir el millor servei als clients

Estem veient que s’està duent a terme un elevat nombre d’operacions de compravenda d’habitatges entre particulars. Això es justifica per la recuperació dels preus, un fet que ha facilitat el retorn al mercat de tots aquells habitatges que no es van poder vendre en els anys d’ajust econòmic. Aquesta nova dinàmica és un impuls per al nostre sector, ja que moltes d’aquestes operacions requereixen la intervenció d’agents immobiliaris. No obstant això, crec que hauríem de mirar més cap a Europa, on el sector està molt més regulat i orientat a oferir el millor servei al client, cosa que es tradueix en més formació i més claredat en la informació; d’aquesta manera aconseguiríem un millor acompanyament durant el procés de compravenda, ja que la qualitat del servei percebut és un dels valors més preuats per als nostres clients. Des del punt de vista professional, millorar la gestió i aconseguir mantenir l’esperit actual de l’empresa, conservant la confiança del client proper i seguir oferint producte atractiu a inversors, i sobretot ajudar a generar nous projectes en tots els àmbits, són reptes de futur. La sostenibilitat i la cura del medi ambient és fonamental i tots els projectes immobiliaris han de tenir en compte aquest aspecte.

Vam saber salvar una situació altament complexa

Si les previsions es compleixen, pot ser que, en un parell d’anys, es reprengui l’activitat constructora a Manresa. Tot i la densitat d’edificació, la capital del Bages compta amb solars lliures, i sens dubte el nucli antic necessita més actuacions per revitalitzar-lo i per pal·liar el deteriorament que encara pateix, complementant les iniciatives actuals tant privades com municipals. A la constructora també la vam patir, aquesta conjuntura, fet que obligà a reestructurar l’empresa. Es va aconseguir redreçar la trajectòria i, des del 2014, hem anat incrementant la facturació cada any, cosa que ens satisfà; sobretot, perquè vam travessar exercicis molt durs. A la tercera generació ens ha tocat de moment aplicar allò que hem après per salvar una situació altament complexa.

Diversos projectes de construcció executats a Haití

En l’àmbit estrictament constructor, Cots i Claret també va haver de fer front a un escenari complex. El conjunt d’administracions que liciten infraestructures i edificacions públiques va reduir la licitació d’obres a la més mínima expressió. A la vegada, petites constructores que abans no acudien als concursos, entraven a competir-hi davant la manca de feina. Això ens portà a fer prospecció de mercats a l’exterior. I així, entre d’altres, vam aconseguir l’adjudicació d’un concurs de les Nacions Unides a Haití per construir-hi un hospital. Comptàvem amb una bona experiència en el sector hospitalari d’altres centres; per exemple, en aquell moment estàvem immersos en les obres d’ampliació de l’Hospital General de Manresa (de la Fundació Althaia). L’experiència esdevingué complexa perquè suposava allunyar, durant divuit mesos, personal de les seves famílies en un país tan remot i pobre com aquell. Les conseqüències del terratrèmol que sacsejà Haití provocaren que diversos organismes de l’ONU hi aboquessin recursos per poder fer front a la precària situació de la zona. Arran de la satisfactòria execució en la nostra estrena, ens assignaren un hospital més. Un cop superat el primer repte, per a la constructora resultà més fàcil organitzar-se per desenvolupar els altres projectes, com l’edifici administratiu del banc central.

Som al món de la immediatesa

L’equip de Bolsa de la Vivienda el formem de forma directa sis persones actualment. Al principi érem només tres; a l’època del boom immobiliari, vam obrir el departament industrial, on ens vam especialitzar en naus industrials i, a poc a poc, vam anar augmentant, però els processos s’han anat professionalitzant molt i l’inici de l’activitat amb els bancs aconsellà la incorporació d’un segon comercial que es va especialitzar més en lloguers. Així mateix, requeríem d’una atenció constant i immediata, derivada de la important presència de la nostra oferta immobiliària a les xarxes, un fet que, juntament amb el bon posicionament assolit a Internet, ha propiciat l’augment de la demanda i de la feina, i això ha portat a contractar un tercer comercial. Avui dia ens enfrontem a un mercat on el servei és bàsic i la immediatesa, indispensable. Som al món del «ho vull, ho tinc». Si hi ha algú interessat a adquirir un pis, se li ha de donar resposta ràpida… El que sí que tinc molt clar és que el personal que incorporo a la nostra empresa ha de compartir els mateixos valors: seriositat, veracitat, fer les coses ben fetes… Em considero una persona perfeccionista i vull que el meu equip observi el mateix esperit i transmeti la mateixa confiança que ha identificat la nostra companyia al llarg de tants anys. En aquest sentit, crec que predicar amb l’exemple és la millor eina per aconseguir que l’equip segueixi les directrius desitjades.

La psicologia continua sent per a mi un hobby

El més difícil en qualsevol organització és gestionar-ne els recursos humans. Sortosament, en l’actualitat gaudim d’un bon ambient de treball. La competitivitat dins l’equip és sana, però el bon ambient de treball i la flexibilitat i l’adaptació són importants perquè els membres de l’equip treballin a gust. Haver cursat psicologia industrial m’ajuda en l’adequada gestió de l’equip. La matèria continua sent per a mi com un hobby, i he de confessar que els cursos que he fet a posteriori no han tingut a veure amb l’esfera immobiliària i sí, en canvi, amb la psicologia, com ara negociació o resolució de conflictes. Són recursos formatius que em resultaven atractius però dels quals, a més, n’he tret rèdit en l’àmbit professional. Així mateix, a Bolsa de la Vivienda compto amb l’assessorament jurídic extern del despatx del meu marit, que a banda d’excel·lent professional en la matèria, sempre m’ha expressat el seu suport en la meva trajectòria laboral. Persona amb una gran intel·ligència emocional, en tot moment ha dipositat la confiança en mi i m’ha ajudat a aixecar-me en etapes empresarialment difícils.

Hem assumit estoicament un escenari preponderantment masclista

D’haver estat home, ho hauria tingut professionalment més fàcil; no només perquè el nostre sector (més el de la construcció que l’immobiliari) és molt masculí, sinó perquè la societat en general és molt masclista. Ens han educat perquè assumim estoicament que les dones hem de compaginar la feina amb l’atenció familiar i domèstica. Afortunadament, en el meu marit hi he trobat un gran pare i un gran col·laborador; però des del meu punt de vista, no n’hi ha prou amb prestar col·laboració: les tasques domèstiques han de ser compartides. La nostra neboda, Marta Roqueta, m’ha sensibilitzat molt al voltant d’aquest escenari preestablert, en què tothom accepta la situació sense reflexionar i amb escàs esperit crític.

Fantàstica experiència de dos fills amants del bàsquet

Els nostres fills, en Jordi i en Xavier, de moment pel que sembla no formaran part de la quarta generació de l’empresa. En Jordi, que ja ha fet els vint-i-tres, ha estudiat Administració d’Empreses i ara treballa en una consultora a Barcelona. I en Xavier, amb vint-i-un, està estudiant Publicitat i Màrqueting a la Blanquerna. Ambdós són molt esportistes, si bé sempre, des de les seves etapes escolars, s’han centrat en el bàsquet. En Jordi ha jugat al Basquet Manresa i ara ho fa en un club històric de Manresa, La Salle, mentre que en Xavier ha jugat al Barça i ara, després de jugar a un parell més de clubs, ha decidit donar-se un descans i fer altres activitats esportives. Sempre vaig voler tenir fills i ha estat una experiència fantàstica. Fins i tot els embarassos resultaren còmodes i vaig treballar fins al darrer dia. Vaig reincorporar-me a la feina ben aviat: tot just al cap de dos mesos en el cas del primer, encara que recorrent al suport de cangurs i avis, la qual cosa m’alleujava perquè, com a empresària, a vegades els horaris s’estenien.