Text del 25/02/2019

Procedent d’un llarg periple professional en el sector de l’hostaleria de primer nivell, va decidir incorporar-se a la direcció de l’empresa fundada pel seu pare, en l’àmbit de l’etiquetatge; un canvi d’entorn que va suposar tot un repte. Conciliar la maternitat i el seu nou paper de directora no va ser gens fàcil. Després de quatre anys al capdavant del negoci, ja se sent empresària, perquè finalment la companyia té la seva ànima i funciona a la seva manera.

De Barcelona a Badalona, i de Badalona a Vilassar de Mar

Diuen que la infantesa que tenim marca molt la vida d’adult. Si és així, no em puc queixar, perquè vaig ser una nena molt i molt feliç, i ara sento que tinc una gran vida d’adulta. Recordo vívidament la meva vida familiar de petita a Vilassar, amb uns pares molt treballadors. També les vacances d’estiu, que, no sé per quina raó, sempre fèiem a les illes Balears. Vaig néixer a Barcelona, i vaig viure els dos primers anys de vida a Badalona, d’on eren els meus pares, fins que la família es va traslladar a Vilassar de Mar. Em sento del Maresme, de Vilassar de Mar, on he passat tota la meva vida. Soc la gran de dos germans. Quan va néixer el Francesc, el meu germà petit, jo ja tenia deu anys. Aquesta distància en l’edat va fer que no pogués gaudir gaire del germanet, perquè aviat vaig haver d’anar a estudiar a fora. Provinc d’un entorn familiar molt humil. El meu avi matern era andalús, de la província de Granada, i la meva àvia materna, Josefa, era catalana; i per part paterna, es va donar el cas invers: el meu avi patern era català i la meva àvia paterna, Assumpció, de Terol. Els avis no els vaig conèixer, tan sols les àvies. L’àvia Josefa treballava a «la Llauna», una fàbrica de Badalona on, com el seu nom indica, feien llaunes. Els pares, Antoni Vergés i Isabel Rodríguez, encara estan actius professionalment: ell s’ha dedicat sempre a les vendes, i ella té una parada de pollastres al mercat de Badalona. Per sort, tots dos gaudeixen encara d’una salut estupenda. Han estat sempre el meu referent, i he fet meus els valors que m’han ensenyat, que es podrien resumir sobretot en un: l’esforç. En aquesta vida, si un s’esforça, s’aconsegueixen resultats.

Diplomada en Turisme i formada en Direcció Hotelera

Vaig estudiar la Primària al col·legi de les monges de Vilassar, que en aquella època ja era mixt, i la Secundària als jesuïtes de Badalona. No puc esmentar professors que em deixessin una petjada especialment remarcable; eren funcionaris més que una altra cosa. Per mi, un bon mestre, ho és sota un arbre, no depèn de les infraestructures ni de les dotacions. He trobat més mestres, mestres de vida, fora de l’escola que no pas a dins. Els estudis superiors, Turisme i Direcció Hotelera, els vaig fer a Sant Pol de Mar: al Maresme, sempre el Maresme. Vaig ser jo qui trià la carrera, ningú em va influir. Al Batxillerat havia fet ciències pures, però a l’hora de fer COU vaig haver de canviar de centre, i allà on jo volia anar, perquè hi estudiava una amiga meva, no hi havia places per fer ciències, així que em vaig apuntar a fer el COU de lletres pures. Aquest pas brusc de ciències a lletres es reflectí en la nota de l’examen de Selectivitat, que va baixar una mica. En qualsevol cas, jo tenia clar que volia fer Turisme, que era una diplomatura que no demanava nota. De fet, en aquella època, els estudis de Turisme no eren gaire exigents ni tenien gaires sortides laborals: agent de viatges o guia turístic. Per ser professional d’hotel calien, a més, uns estudis complementaris de Direcció Hotelera, que també vaig dur a terme.

Enriquidor periple a l’estranger

A segon de Turisme era obligatori fer les pràctiques a l’estranger, en hotels o càmpings a Anglaterra o a Suïssa. Jo vaig triar aquesta segona destinació, en concret a la part francòfona, que em permetia millorar el meu francès. M’hi vaig estar tot un estiu, amb vint anys. Quan em vaig diplomar, vaig tornar a marxar a l’estranger, aquesta vegada durant tres anys. Vaig viure un any i mig a Irlanda –on vaig fer amistats amb les quals encara mantinc la relació–, i en acabat, l’altre any i mig a Alemanya. A Irlanda vaig començar fent esmorzars al restaurant d’un hotel, vaig progressar fins a fer els sopars i, més tard, em vaig incorporar a la recepció. Estava en una zona preciosa que recordo encara molt salvatge, els llacs de Killarney, protegits com a parc nacional. D’aquell temps, recordo especialment la Margaret i la Bernadette, que m’ensenyaren molt, tant pel que fa a la feina com a la vida. A Alemanya, a la regió de Frankfurt, vaig començar treballant en una cuina i vaig acabar sent la cap d’esmorzars d’un hotel; un fet força significatiu, que il·lustra el bon funcionament de l’ascensor social alemany, perquè jo allà no deixava de ser una immigrant. D’aquell període, guardo una grata memòria de la Manuela, una gran persona que va exercir sobre mi, també, un gran mestratge. No cal dir que aquests tres anys fora de casa em donaren un rodatge i un bagatge que després m’han estat molt útils, sobretot pel que fa al domini del francès, l’anglès i l’alemany, tot i que haig de confessar que, llevat de l’anglès, que he de parlar sovint, les altres dues llengües les tinc una mica rovellades.

Setze anys a l’Hotel Avinguda Palace

De retorn al Maresme, amb vint-i-quatre anys, vaig acusar molt les diferències entre Europa i el nostre país, tant pel que fa a la qualitat dels llocs de treball com al salari. De cara a trobar feina, tenia a favor meu una experiència que molt poca gent aquí podia acreditar. També tenia uns bons estalvis, perquè jo a Alemanya guanyava més, segurament, que un director d’aquí. Tot i així, la primera feina que em va sortir era de telefonista en un hotel. Ho vaig considerar un començament, però al cap de sis mesos, quan vaig veure que no hi havia gaires opcions de prosperar, ho vaig deixar i vaig tenir la immensíssima sort, o el gran encert, de trobar feina a l’Avinguda Palace, el magnífic hotel de la Gran Via, on vaig estar setze anys de la meva vida, i hi vaig aprendre tot i més sobre aquella feina que tant m’agradava, al costat d’autèntics mestres. L’Avinguda Palace pertany a la família Gaspart, i a les seves habitacions s’han hostatjat les grans personalitats polítiques del segle xx.

A la recepció érem catorze homes i jo

Vaig tenir el privilegi de ser la primera dona que va treballar a la recepció de l’Avinguda Palace: quan m’hi vaig incorporar, érem catorze senyors i jo. Dec aquesta sort al jove director, que s’hi havia incorporat poc abans i que considerà que les dones aportaríem a la recepció un ambient més agradable, que molts clients agrairien. Per a mi fou tot un repte, perquè em vaig haver d’adaptar a catorze senyors que, en molts casos, ja feia quaranta anys que treballaven junts. Recordo que els incomodaven coses tan naturals com estar frec a frec darrere del taulell amb una dona, amb poc espai per moure’s. Val a dir que amb el temps ho van anar superant sense problemes. Vaig fer de recepcionista des dels vint-i-cinc anys fins als trenta-vuit. Aquella experiència va ser el meu màster, el meu doctorat, la meva autèntica universitat, i vaig tenir els millors mestres. D’anècdotes n’hi ha tantes, que no acabaríem mai d’evocar-ne; una de les clientes més cèlebres era Sara Montiel, de qui em van explicar que, cada vegada que entrava o sortia, aturava la Gran Via, de l’expectació que despertava. També eren presències importants i recurrents Norma Duval o Lolita. Recordo un dia que, mentre estava ocupada amb uns papers, em van cridar l’atenció, i en aixecar el cap em vaig trobar al davant Carmen Cervera, que demanava si li podíem servir una beguda. Aquestes coses passaven, i eren un dels al·licients de treballar allà. Vaig decidir plegar per diversos motius: en primer lloc, perquè la gestió de l’hotel havia canviat i havia pres un caire que a mi ja no m’agradava tant. D’altra banda, jo ja tenia dos fills, de tres i set anys, i això comportava altres necessitats pel que fa als horaris; treballar al torn de nit o els caps de setmana començava a convertir- se en un obstacle insalvable.

L’empresa familiar, Anver, era una opció interessant

El meu pare va treballar durant molts anys en grans companyies, fent tasques comercials. Havia estat a Flamagas, i s’introduí en el sector de les gràfiques a Sinel, tot comercialitzant etiquetes. L’origen d’Etiquetas Anver es remunta a l’any 1995, quan el pare decidí establir-se pel seu compte, comprà la primera màquina i es posà a fabricar etiquetes. Jo en aquell temps no tenia cap vincle amb el sector. Treballava a l’hotel sense tenir la més mínima idea que un dia em dedicaria a les etiquetes; ni tan sols m’interessava el tema, pels maldecaps que havia vist patir al pare des de sempre. Quan el pare va fer seixanta-un anys, a casa es començà a parlar de la seva jubilació, i un bon dia vaig sorprendre tothom oferint-me per assumir la continuïtat d’Etiquetas Anver, l’empresa familiar. El pare no ho veia gens clar, perquè jo no tenia ni idea del sector de les arts gràfiques. Però per a mi no era cap problema; sabia que no seria com gestionar la NASA, i que aviat en dominaria els secrets. Sempre he estat valenta i no m’espanta res. Al pare no li feia gràcia, tampoc, perquè és un món molt masculí, pràcticament no hi ha dones, i sabia amb què hauria de bregar si m’hi posava. Les coses no han canviat gaire des d’aleshores. Fa poc vaig anar a un congrés dels etiquetadors d’Espanya organitzat per l’ANFE (Asociación Nacional de Fabricantes de Etiquetas), i de les cinc-centes empreses existents a la Península, quatre-centes a Espanya, només tres tenen gerents que són dones. Això no representa ni l’1 %. És vergonyós. I estic convençuda que, si les empreses les portessin dones, no perdrien tants diners.

Després de quatre anys, ja em sento empresària

Un cop superades les reticències del pare, vaig incorporar-me a l’empresa fent tasques de direcció, allò que col·loquialment es diu «manant»: era l’any 2016. El primer que vaig fer fou dir a la plantilla que no en sabia res, d’aquella feina, que necessitava que m’ho ensenyessin tot, i que si confiaven en mi, a la llarga els podria ajudar. Durant el primer any, de transició, el pare també dirigia, i haig de confessar que la nostra coexistència al capdavant del negoci no va anar com una seda, precisament; però vam tirar endavant fent equilibris. Val a dir, però, que les nostres diferències en la gestió empresarial no es van traslladar mai a l’àmbit familiar, sinó que es limitaven al despatx. Amb el temps he vist que haig d’agrair que no m’ho posés fàcil, perquè em va fer esforçar-me per demostrar que el que jo proposava –el canvi– pagava la pena. Liderar i manar són coses diferents. Jo ara lidero el canvi, però el pare continua sent qui mana, encara que amb el pas dels anys ja no ve tant per l’empresa. Estic assalariada –tot i que tinc accions–, mentre que ell segueix sent el señor Antonio, perquè jo soc la continuadora i ell, el fundador. Tanmateix, després de quatre anys llargs liderant, ara ja em sento empresària, perquè l’ànima de l’entitat me l’he feta meva, perquè funciona a la meva manera.

Oferim proximitat i tracte personal

Tècnicament, la nostra activitat consisteix en el disseny i la fabricació d’etiquetes adhesives en rotlle, pel sistema de flexografia o pel d’impressió digital. La flexografia és la tècnica amb la qual vam començar. Avui gairebé el 100 % de la nostra fabricació ja és digital. Som, doncs, fabricants d’etiquetes. Ara bé, a mi el que em satisfà, i pel que lluito com a empresària, és per aportar valor afegit a l’etiqueta. Vull que el client me les compri a mi, i no a una altra empresa de la competència, per algun factor diferencial que només Anver pugui aportar. Aquest factor diferencial podria ser que coneixem personalment tots els clients, que tots tenen nom, a través de la seva persona de contacte. Quan contestem el telèfon i anomenem la persona pel seu nom, sabem qui és i quina cara té. No creiem en els clients «fitxa», i tractem igual qui ens compra cinquanta etiquetes que qui ens en compra un milió. L’esperit de servei és per a tothom el mateix, i ens agrada definir-nos com a proveïdors de proximitat.

Una indústria en contínua cursa tecnològica

La tecnologia de la impressió canvia a una velocitat difícil de seguir. Quan jo em vaig incorporar a l’empresa només teníem una màquina digital. Un dia se’ns va espatllar, i el tècnic va haver de venir des de Dinamarca. El seu diagnòstic fou que la màquina ja era vella (i tenia només quatre anys). Parlo d’una màquina amb un preu força elevat. El nivell d’obsolescència de la maquinària d’impressió digital no té res a envejar al nivell d’obsolescència dels mòbils. Durant aquests darrers anys, hem hagut de seguir la cursa tecnològica al ritme que aquesta ens ha marcat. La velocitat de canvi actual ja no permet comprar la maquinària. Hem passat de les lletres als crèdits; dels crèdits, als leasings, i dels leasings, als rentings. Cal que anem amb molta cura, perquè no gestionar bé la compra d’una màquina d’un alt cost pot portar l’empresa a la ruïna. Una màquina nova ens fa molta il·lusió, tanta il·lusió com unes sabates noves. I aporta millores, això segur; tant pel que fa a la qualitat de la impressió, com a la velocitat d’impressió o als costos, però és necessari tenir molt clar si la podem pagar abans de precipitar-nos. Ara ja estem plenament informatitzats, pel que fa a la maquinària d’impressió. Tot i així, encara tenim pendent informatitzar el sistema de producció, i ho volem fer durant aquest any.

Dinàmica de competència ferotge

Vivim l’era de la pressa, tothom vol les etiquetes per a demà; o encara més: per a ahir. Si tenim una màquina que imprimeix trenta metres de rotlle per minut, i en surt al mercat una que n’imprimeix seixanta, doncs farem mans i mànigues per comprar la nova, sense aturar-nos gaire a pensar que llavors possiblement ens sobrarà un operari. Aleshores, si hi afegim el cost de prescindir d’un operari, continua sent negoci, la màquina nova? Compensa? Així és com funciona el sector avui dia. Aquesta cursa tecnològica que ens arrossega fa que bona part de les empreses de gràfiques estiguin sobredotades de maquinària i en tinguin de buida o parada, perquè el potencial d’oferta és superior a la demanda que els arriba. La manera de rendibilitzar la inversió és vendre sota preu de mercat, és a dir, rebentar preus, per tal de no tenir la màquina parada; perquè aquella flamant màquina s’ha de pagar cada mes. Això fa que els uns fem caure els altres, i que la competència sigui voraç, ferotge, insana. Per mi això té relació amb el fet que és un sector molt masculí, que es regeix per dinàmiques molt masculines, com ara: «Si el veí ha comprat una màquina nova, llavors jo en compro dues». Al final, es conformen grups d’empreses capdavanteres, d’una banda, i de l’altra proveïdors de proximitat, com nosaltres, que hem de lluitar moltíssim cada dia per poder vendre a un preu digne i servir millor que ells.

Set proveïdors i un monopoli mundial

Quan vaig aterrar al sector gràfic, una de les coses que més em van sorprendre és el monopoli que hi ha al voltant dels rotllos de paper adhesiu dels quals ens proveïm, fins al punt que a tot el món només hi ha set proveïdors, set multinacionals. No hi ha competència, de fet. Entenc que si hi hagués més competitivitat potser ja no hi hauria boscos al planeta, però sempre s’ha dit que entre el poc i el massa hi ha la virtut. Actualment, gran part el paper ve de Finlàndia, un país que té els boscos molt protegits i regulats. El nostre marge de maniobra amb aquests proveïdors, com a empresaris, és mínim. No ens podem ni enfadar amb ells ni negociar gaire els preus. El paper juga a borsa i normalment hi ha dos augments de preu anuals. I quan apuja preus un dels fabricants, automàticament els apugen els altres sis. Cal entendre que nosaltres no comprem simple paper, sinó paper adhesiu. Ens anomenem fabricants d’etiquetes, però en realitat som impressors d’etiquetes, perquè l’etiqueta ja ens arriba fabricada, en rotllos. Treballem amb els set proveïdors, perquè ens interessa i perquè entre ells s’han repartit l’especialització en els diferents tipus de paper adhesiu que existeixen al mercat. Un dels proveïdors té la fàbrica a Almazán, a la província de Sòria. Altres, ens serveixen des d’Alemanya o el Benelux. De proveïdors en general, paper a banda, en tenim un centenar. En el món de les tintes, que també són un element molt important per a la fabricació, no hi ha tant de monopoli com en el del paper, però sí que hi ha la servitud que cada maquinària té les seves tintes exclusives, la qual cosa ens dona poques opcions a l’hora de triar.

Una de les grans batalles ha estat saber gestionar correctament l’estoc

No ens agrada tenir grans estocs. Una mala política d’estocs pot esdevenir el factor més determinant per fer fracassar una empresa. Trobar el punt d’equilibri en aquest tema és la clau de tot. Amb el temps, i han calgut tres anys de càlculs i d’experiència, he arribat a la conclusió que l’ideal és tenir estoc per a una setmana. Si jo a la setmana facturo 50.000 euros, per dir una xifra, haig de tenir un estoc per valor de 50.000 euros. Si no ens serveixen, nosaltres hem de poder fabricar, almenys, una setmana. Massa estoc són massa diners immobilitzats, i ningú vol tenir-ne tants; els diners han de circular. L’estoc, i com gestionar-lo, ha estat una de les grans batalles que he hagut de lliurar.

Tenir una ISO 9001 ens ha estat molt útil

El nostre àmbit territorial és Catalunya i Espanya. Servim el producte amb la nostra pròpia flota de transport en vint-i-quatre hores, i també treballem amb missatgeria externa. Tot i així, traspassem fronteres: l’any 2017 les exportacions van representar l’1,5 % de la facturació, i l’any passat, van arribar al 3 %. Tot i que és un percentatge molt baix, va creixent. Per ara es tracta d’un sol client d’Alemanya, i la veritat és que no sé com ens va arribar, però estem molt contents pel que significa, i tant de bo ens en sortissin més com ell. No és una dada significativa per considerar-nos una empresa exportadora, però sí que ens serveix per entendre que les fronteres no són una barrera per a nosaltres. Estem preparats per competir en qualsevol àmbit. Tenim la ISO 9001. Hi ha qui entén la ISO com una mena d’impost revolucionari, però nosaltres tendim a veure el cantó positiu de les coses, i fins ara tenir la ISO ens ha estat molt útil, perquè obre la porta a tenir grans clients, que solen demanar tots els requisits i totes les garanties, i em sembla molt raonable que hi hagi una normativa que reguli com s’ha de treballar. Potser en altres sectors els controls són molt exigents; per exemple, si treballéssim en l’àmbit de les etiquetes de farmàcia, no en tindríem prou amb la ISO 9001, també ens caldria la 14001. No descartem, en aquest sentit, obrir-nos en el futur a les farmacèutiques, que poden ser un camp de creixement important com a empresa.

Sempre avui per demà

Abans he dit que servim en vint-i-quatre hores. Evidentment, això és així en comandes normals. Si algú ens demana tres-centes mil etiquetes és molt probable que no puguem servir tan ràpid. Normalment, nosaltres paguem el fet que els nostres clients no sempre planifiquen o preveuen tant com caldria, i gairebé sempre les seves comandes són d’urgència. Fa poc, per exemple, vam perdre una bona venda per dir que la serviríem en tres setmanes. Hi ha clients ben organitzats que no ens obliguen a treballar d’avui per demà, però són comptats, són l’excepció. Ens han arribat a fer comandes d’urgència amb la mercaderia aturada a l’aeroport perquè l’etiqueta del producte no s’havia adaptat a una normativa nova i no podia viatjar. Parlo d’una etiqueta que havia de dur la llegenda «sense gluten», i no la duia. I vam haver de fer cent mil etiquetes d’avui per demà per tal de solucionar el problema. Les empreses cada cop han d’estar més atentes als canvis normatius, perquè a l’hora d’etiquetar poden endur-se molts disgustos. És una feina d’actualització que, evidentment, correspon als nostres clients, no a nosaltres. No són temes menors, perquè també té derivacions molt delicades. El consumidor normal no acostuma a consultar què hi ha escrit a les etiquetes, però no oblidem que hi ha gent que té malalties i que pot tenir un problema de salut si la informació dels envasos no és acurada.

L’etiquetatge com un plus d’imatge corporativa

Actualment, comptem amb uns tres-cents clients, si fa no fa. Per sectors, dominen els de productes químics, seguits dels d’alimentació i els de cosmètica; i en menys proporció, els productes electrònics. Hi ha clients que ens demanen etiquetes que no van orientades a comunicar-se amb el consumidor, que és la funció més característica de les etiquetes, sinó a altres usos, com ara el logístic. Val a dir que l’etiquetatge no té només un ús informatiu, sinó que cada cop més té una funció estètica, que aporta un plus visual de qualitat al producte. Un exemple molt clar d’això són les etiquetes de les ampolles de vi, que en molts casos, en funció del seu disseny, poden fins i tot ser el factor que en determini la compra. Un cas semblant passa també amb les colònies i perfums, o amb productes alimentaris de la gamma gurmet, més orientats al luxe. Normalment, els fabricants de vi o els cellers –molts clients nostres– tenen el seu propi departament de màrqueting, i l’etiqueta ens arriba dissenyada fins a l’últim detall. Tanmateix, nosaltres també disposem d’un departament de disseny, perquè volem oferir aquest servei si ens el demanen i perquè el necessitem per crear productes propis. És cert que aquest servei nostre no és prou conegut, així que haurem de fer- ne més publicitat. Pensem que, a vegades, els clients paguen fortunes per dissenys que tècnicament no es poden fer, perquè qui l’ha creat no coneix com funciona la impressió.

Nous escenaris de futur: les etiquetes intel·ligents

Fem publicitat a la revista del sector de les gràfiques i a les xarxes socials. Ens està funcionant molt LinkedIn, i la recomano a tothom. Tenim web i també ens funciona prou bé, ja que centralitza moltes consultes. A més a més, subcontractem una empresa que treballa amb bases de dades, que ens dona serveis de telemàrqueting i ens organitza visites. A nosaltres ens agrada molt anar a veure clients en persona. Sabem que som a l’era dels correus electrònics, però això no ha de relegar forçosament les visites. Avui dia costa molt que una empresa et rebi, encara que siguis el millor comercial del món, perquè es deriva tot cap als correus, que són molt pràctics però també molt freds. Nosaltres ens resistim a aquesta dinàmica, per allò que deia abans de la importància d’oferir proximitat. D’altra banda, ara m’estic mirant un parell de programes informàtics per augmentar la producció i fer-la a temps real; una necessitat que fins ara, pel volum de feina que teníem, no havíem hagut d’abordar. I aquest 2019 tenim previst incorporar la venda on-line als nostres serveis. Assistim també a fires, especialment a la Label Expo, que es fa a Brussel·les i que és la fira de referència del sector a Europa. El futur es presenta interessant per l’aparició de nous productes, com ara les etiquetes intel·ligents. Així com ens hem acostumat a veure etiquetes amb codi de barres, aviat ens acostumarem a les etiquetes amb codis BIDI o QR, que podrem llegir a través del mòbil i que ens donaran tota mena d’informació sobre el producte i el seu fabricant, i ens enllaçaran, per exemple, amb el seu web. A banda dels codis, també aniran a més les etiquetes amb imatges.

Gràcies als avenços, la personalització no té límits

Un nou producte que ha sortit de la nostra factoria són els stickers for children, que serveixen, entre altres funcions, per marcar de qui és la roba, posant-hi el nom. Això és molt útil quan la canalla se’n va de colònies, per exemple, perquè no es perdi cap peça. Els stickers for children estan pensats perquè els nens i les nenes hi escriguin el seu nom i es facin responsables de cada peça. També diversifiquem amb etiquetes dedicades al dies senyalats de l’any, com ara Sant Valentí. Gràcies a la tecnologia, la possibilitat de personalitzar les etiquetes no coneix límits. Hem de pensar que la darrera màquina que vam comprar, ara fa un any i mig, que és la més capdavantera del mercat, permet personalitzar a partir d’una sola etiqueta, d’una sola unitat. S’ha acabat allò que ens deien abans que una etiqueta sola no sortia a compte de fer. Podem fer cent etiquetes iguals, o mil, i posar-hi el nom de cent persones diferents. Tot això aporta valor afegit.

Arriba l’envàs tipus sleeve

Ara també irromp amb força l’sleeve, que és un revestiment de plàstic per als envasos, amb decoració inclosa, per fer arribar al mercat alguns productes, com ara netejadors o olis, de cara a protegir-los, per exemple, del sol. Són envasos amb il·lustracions i amb textos, i per tant s’inscriuen perfectament en el nostre camp. No sabem fins a quin punt ens pot afavorir a la llarga la generalització d’aquest tipus de material, però en tot cas és una tendència de mercat a la qual hem d’estar molt atents. És cert que pràcticament és un híbrid de l’etiqueta i l’embalatge, perquè és un embalatge flexible, però no per això podem deixar passar l’oportunitat d’aquest nou escenari. En principi, és convenient que l’empresa que fabriqui l’etiqueta faci també l’sleeve, perquè el color corporatiu és un aspecte molt sensible, i és molt fàcil que, fins i tot treballant amb les mateixes referències del mercat, l’etiqueta i l’sleeve surtin amb tons diferents si les fabriquen companyies diferents. Nosaltres volem ser un proveïdor que doni una solució integral en aquest terreny. Sovint són els clients els qui ens empenyen a innovar i a diversificar. Si ens demanen algun servei que no tenim, és molt probable que l’acabem incorporant, perquè jo no dic mai que no a un encàrrec. No es pot dir mai que no: si jo no el puc fer, trobaré algú que el faci, però no deixaré el client sense solució.

D’un treballador, en valoro sobretot l’actitud

Actualment, som setze persones en plantilla, vuit homes i vuit dones. Sense els nostres empleats no seríem on som. D’això no en tinc cap dubte, i vull expressar-ho aquí perquè sàpiguen que valorem molt el que fan. Duem a terme una feina d’equip, i a vegades tenim dies durs, com totes les empreses, però n’estic molt orgullosa. En general, són empleats de llarga durada; el més antic fa vint-i-dos anys que és a l’empresa. Per a nosaltres trobar personal és molt complicat: qui està qualificat no vol dedicar-se a aquest sector, i qui no ho està, no en sap. El que valoro, doncs, és l’actitud. Algú amb pocs coneixements que tingui bona actitud és preferible a algú amb moltes aptituds que tingui mala disposició. Amb ganes, els coneixements ja aniran venint. Avui hi ha molta gent que en teoria busca feina, però que no sembla que tingui gens de ganes de treballar; que sap perfectament quins són els seus drets, però no els interessen gens les obligacions. Els drets són una cosa fantàstica, molt necessaris per a l’avenç del món i de les societats, però qui ve a buscar feina s’hauria d’interessar també per les seves obligacions, no només pels seus drets. El mes de setembre passat vaig agafar un noi només per la seva actitud. S’ha anat formant sobre la marxa i ara ja comença a saber tots els secrets de l’art gràfic.

A les mares ens exigeixen que criem els fills com si no treballéssim i que treballem com si no tinguéssim fills

Tinc dos fills, la Maria, de vuit anys, i el Jordi, de dotze. Per tant, he hagut de conciliar la meva activitat professional i empresarial amb les obligacions inherents a la maternitat. He tingut el nombre de fills que volia tenir; si no n’he tingut més, no ha estat per les meves obligacions, sinó perquè he trobat que amb dos n’hi havia prou. A les dones treballadores ens exigeixen que treballem com si no tinguéssim fills, i a les mares ens exigeixen que criem els fills com si no treballéssim. Jo he intentat fer les dues coses tan bé com he pogut. Ha estat fonamental el suport de la meva parella, el Toni. Tots dos hem treballat moltíssim, a fora i a casa, i ha estat també inestimable l’ajuda dels avis i d’altres persones, que s’han fet càrrec dels nens sovint. En aquesta línia, voldria destacar el cop de mà que pot donar un company de feina. Quan treballava a l’hotel i tenia els nens petits, els meus companys em cobrien i em feien favors constantment. Entre plegar a les onze, que sempre són les onze i deu, i plegar a les onze menys cinc perquè un company et diu que ja s’hi posa ell, hi ha tot un món. Un quart d’hora de més és un regal molt preuat per a una mare. Sobre el dia de demà, ara per ara no tinc expectatives: que els meus fills facin el que vulguin, com he fet jo. Si cap dels dos decideix continuar amb l’empresa familiar, per part meva no hi haurà problema. No és un tema en què pensi, perquè veig molt llunyana la jubilació i em queda molt per fer. Al contrari, estic començant. Potser quan tingui seixanta anys i hi hagi dedicat més temps ho veuré diferent, però ho dubto. Una cosa sí que la tinc clara, tanmateix: si han d’acabar portant l’empresa, voldria que abans es formessin en altres empreses, perquè això aporta molta diversitat d’experiències.

Rere la crisi humanitària de la Mediterrània hi ha molts interessos

La crisi humanitària de la Mediterrània em sembla una autèntica vergonya. A vegades, des de fora, les coses es veuen molt diferents de quan ets dins, i si passa el que passa és perquè ningú, ni cap govern, ni cap instància institucional, ni la societat en general, té la vareta màgica per resoldre-ho, probablement perquè és una qüestió molt complicada en la qual intervenen molts factors. Seria, doncs, una mica pretensiós que jo ara volgués trobar solucions al problema en un parell de frases o comentaris. El que sí que puc dir, i reitero, és que em sembla una vergonya això que està passant; i que els actors polítics que ho podrien resoldre em fa l’efecte que continuen movent- se més per interessos particulars que per l’interès general. Si continua la crisi humanitària a la Mediterrània és perquè a algú li interessa que continuï. Res no passa per atzar, i molt poques coses són inexorables en aquesta vida. El pitjor de tot és que, a diferència d’altres fronts de la política, en aquest parlem de persones; i de persones que pateixen, i això és el que ho fa tot plegat més immoral. La societat també s’ha de conscienciar més. És molt bonic participar a la Marató per Nadal, per dir un exemple nostrat, però si tots féssim un mínim esforç d’implicació en el nostre dia a dia, el problema es minimitzaria. Jo mateixa, mentre dic això, sé que no el faig, i per tant no puc exigir als altres que el facin. La solució, doncs, comença per nosaltres mateixos.