Sra. Elvira Pascual i Plans
PC, 21è VOLUM. Estètica corporal i equilibri emocional

ELVIRA PASCUAL I PLANS

CENTRE DE PSICOLOGIA CLÍNICA RAMBLA

Text del 17-02-2010

Les paraules representen un percentatge molt petit d’allò que pretenem comunicar. Un observador hàbil en l’últim que es fixa és en la paraula. Parlen més de nosaltres els gestos, el posat i la mirada.

La imatge corporal i l’equilibri emocional tenen una relació d’interdependència: l’una no funciona sense l’altre. Una imatge acurada que amaga un desequilibri mai donarà autenticitat, serà una presència sense fons.

Una de les tasques del psicòleg és ensenyar el pacient a identificar i corregir els errors mitjançant un procés d’autoanàlisi, on aprèn la correlació que hi ha entre pensament, emoció i conducta.

Una autoestima ferma i equilibrada és la millor garantia per tenir una actitud positiva davant de la vida.

Elvira Pascual i Plans és la directora del Centre de Psicologia Clínica Rambla. Llicenciada en Psicologia, en l’especialitat de clínica i psicopedagogia i amb expertesa en forense, també forma part del T.I.P. (Torn d’Intervenció Professional ) del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. “Per fer de psicòleg t’ha d’agradar escoltar i parlar, t’ho has de passar bé en la comunicació interpersonal. Més que una psicòloga vocacional, sóc una escoltadora vocacional.”

La senyora Pascual va fundar el Centre de Psicologia Clínica Rambla fa gairebé dues dècades, quan va sentir la necessitat d’establir-se pel seu compte. “Des de fa anys, treballo en equip amb dues companyes psicòlogues, l’Esther Vega i l’Ester Castelló. Toquem diversos àmbits de la psicologia que van dirigits tant a la població infantil i adolescent com als adults. La nostra intervenció es realitza amb la col·laboració de diversos professionals, en l’àrea de la salut, de l’educació i del dret.”

Les dues col·legues psicòlogues que participen estretament amb Elvira Pascual adscriuen la seva tasca a àmbits específics. “Elles es dediquen bàsicament als serveis de psicopedagogia i clínica infantil i adolescent (dificultats d’aprenentatge, tècniques d’estudi, trastorns emocionals i del llenguatge…). Jo, en canvi, tracto sobretot els adults amb trastorns clínics (ansietat, depressió, addiccions, disfuncions sexuals, desordres alimentaris…), i també m’encarrego de la secció de psicologia jurídica, de forma que duc a terme exploracions i informes pericials, un camp que s’està especialitzant molt, amb jutges cada cop més ben predisposats vers la nostra feina.”

Dins la psicologia hi ha diferents orientacions metodològiques. Dues de les perspectives principals són la psicodinàmica i la conductual-cognitivista. El Centre de Psicologia Clínica Rambla ha optat per la segona. “Els psicòlegs psicodinàmics se centren en el passat de l’individu (la infantesa). El seu objectiu és que el pacient descobreixi el seu inconscient i l’alliberi. Els psicòlegs conductuals-cognitivistes, en canvi, necessitem el passat només com a referència, però ens centrem en el present perquè el pacient modifiqui aquelles conductes, emocions i pensaments desadaptats, i volem que ell mateix sigui el motor del seu propi canvi, independentment dels condicionants del passat.”

Quan algú acudeix al psicòleg és perquè està assumint la necessitat de buscar ajuda. “Al principi, la persona que ve a nosaltres es tranquil·litza perquè confia el seu malestar a algú que el pot ajudar i que el sap llegir emocionalment. Els resultats visibles, tanmateix, vindran més endavant, des del moment que el pacient assumeixi el canvi d’actitud. La nostra metodologia, mentre segueix una orientació bàsica, simultàniament utilitza diverses tècniques i models, segons les peculiaritats dels nostres pacients.”

Un d’ells és la PNL (Programació Neurolingüística), que estudia com el cervell codifica l’aprenentatge i l’experiència. “L’ésser humà no opera directament en el món real, sinó en les representacions mentals que en fa. Saber com funciona aquest procés ens és útil per tal de comprendre millor la comunicació de les emocions i processar-ne un canvi més adaptatiu.”

Tot allò que sent el cos es reflecteix tant verbalment com gestualment. “De fet, les paraules representen un percentatge molt petit d’allò que pretenem comunicar. Parlen més de nosaltres els gestos, els posats o la mirada. Un observador hàbil, l’últim en què es fixa és en la paraula. L’organisme parla i, sovint, no l’escoltem: aleshores crida. I vénen els trastorns que ens fan anar al psicòleg.”

Un mal de cap o una indisposició poden ser conseqüència de l’estat nerviós. “No és necessari que siguin patologies, però sí somatitzacions: una resposta del cos per dir-nos que allò que li donem no li està provant bé.”

La relació entre la imatge corporal i l’equilibri emocional “no es pot obviar. És una relació d’interdependència: l’una no funciona sense l’altre. Una imatge acurada que amaga un desequilibri mai donarà autenticitat, serà una presència sense fons.”

Tot pivota al voltant de l’autoestima. “L’autoestima és la valoració que fem de com ens veiem, el sentit d’identitat de nosaltres mateixos; tant en el rendiment laboral i intel·lectual com en les relacions socials, en les tasques quotidianes, en l’esfera sexual, en l’aspecte físic, etc. En definitiva: ens veiem atractius? Competents? Ens acostem al model de persona que voldríem esdevenir?”

Com més a prop estem d’aquest ideal, més alta és l’autoestima. “Si aquesta va desenvolupant-se en els diferents dominis, no només en un d’ells, i d’una manera proporcionada, tenim més probabilitats d’assegurar l’equilibri emocional. El nostre sistema de valors, els reforços rebuts des de la infantesa, el patrimoni emocional que anem adquirint en el nostre històric vital i la manera en què ho processem fan que siguem capaços, o no, d’arribar a una actitud positiva. Si sovint les nostres actituds són de connotació negativa, caldrà revisar la racionalitat dels nostres pensaments i, si es troben distorsionats, les emocions estaran mal guiades. Una de les tasques del psicòleg és ensenyar el pacient a identificar i corregir els errors mitjançant un procés d’autoanàlisi, on s’aprèn la correlació que existeix entre el pensament, l’emoció i la conducta.”

Durant l’adolescència, “quan la complexitat del coneixement és superior i es va consolidant la individualització i la separació emocional dels pares, el bombardeig sistemàtic per part de l’entorn (social, cultural, familiar…) d’uns models estètics que difícilment estan en consonància amb els propis, en un període on la tolerància és escassa i la influència social és notable, tècnicament garanteix la vulneració de l’equilibri psicoemocional i la frustració.”

Es parla molt de l’anorèxia i la bulímia, “però també hi ha un elevat nombre de persones amb vigorèxia, generalment nois que es passen moltes hores al gimnàs fent musculació, amb una voluntat espartana, i mai no es troben prou musculosos.”

Pensem que molts problemes de la gent jove responen a la inversió de determinats rols sociològics en l’educació dels fills. “Abans els pares eren els que educaven i els avis els que consentien. Ara, en canvi, com molts avis fan de pares dels seus néts, tornen a ser ells els que eduquen, i els pares són molt més permissius.”

Avui dia, l’educació dels nens en l’àmbit familiar té dèficits. “El problema és que estem donant de tot als nostres fills, tret d’allò que més falta els fa: el llenguatge de l’autoestima, que és la millor garantia per tenir una actitud positiva davant de la vida. Afermant al jovent la seva autoestima estaran més motivats, tindran menys por als canvis, seran més perseverants, més responsables i més conseqüents amb les seves decisions. Igualment, la comunicació serà més afectiva i empàtica, la qual cosa els permetrà disposar d’una major capacitat de trobar els seus límits, de reafirmar-se i de gestionar millor les emocions negatives.”