Text del 25-01-2011
“Per tal d’excel·lir dins el món del tennis, cal una perfecta simbiosi entre el cos i la ment, perquè és una disciplina que requereix concentració, resistència i seguretat, de marcat component emocional i psicològic”
“Com que l’elit del tennis està conformada per només 100 jugadors, vam voler donar una opció acadèmica a tots els esportistes que no poden assolir un lloc tan elevat en el ranking”
“Transmetem el concepte que ser número 1 no és un propòsit vàlid en sí mateix, sinó que allò que compta són els objectius i els valors que s’han fet servir per arribar-hi”
“Un model integrador de l’esport com a part essencial de la formació de les persones és molt difícil que es pugui materialitzar a curt termini al nostre país perquè, encara avui, l’esport és menystingut dins el món acadèmic”
El tennis és un dels esports més representatius de l’Estat espanyol. Sergio Casal i Emilio Sánchez Vicario, dos tennistes emblemàtics de la dècada dels 90, coneixen quina és la màgia d’aquest esport tan arrelat al nostre país i quines han de ser les característiques per sobresortir-ne. “Els millors jugadors del món d’un esport tan competitiu i exigent com el tennis destaquen des de quatre perspectives: la física, que els permet poder jugar durant tots els partits al màxim nivell; la mental, que els proporciona concentració per poder resistir la pressió del match i tenir un objectiu clar; l’emocional, que els permet controlar les seves emocions, i l’espiritual, que és una energia, un foc interior que dóna empenta a l’esportista per continuar. Per tal d’excel·lir en el nostre esport, hi ha d’haver una perfecta simbiosi entre el cos i la ment. Cal que els tennistes manifestin una dosi extra d’esforç i il·lusió. I malgrat el sacrifici que implica, a vegades és àmpliament recompensat, cosa que no succeeix en moltes altres professions. Per això, si l’estètica és important en el món del tennis, ho és com a exponent físic, visual, de l’equilibri corporal i mental.”
Tothom coneix els avantatges corporals de practicar una activitat física, però sovint es passen per alt els nombrosos beneficis mentals i emocionals. “Fer esport durant la infantesa contribueix a un millor desenvolupament físic, mentre que, en l’adolescència, segueix ajudant-hi i també enforteix l’equilibri de les emocions, doncs es guanya en autocontrol i seguretat. A més, la pràctica d’una disciplina esportiva obliga a ser metòdic i disciplinat, a gestionar bé el temps, a aprendre a marcar-se objectius realistes i a respectar l’adversari i les regles de joc. Tot això pot ajudar a reconduir períodes crítics i a enfortir la capacitat de concentració, perquè les rutines, l’automatització d’actes i moviments, obren nous camins neuronals que amplien i reforcen les nostres capacitats. En el cas del tennis, com que no és un esport d’enfrontament directe ni de contacte, i com que té un component mental i emocional tan marcat, es pot practicar al llarg de la vida.” En aquest sentit, “l’alta competició proporciona un bagatge personal diferent, molt ampli i enriquidor, perquè els tennistes professionals hem de viatjar i esdevenir els gestors de la nostra pròpia vida: hem d’encarregar-nos d’organitzar els nostres viatges, el nostre calendari professional, fitxar el nostre equip, etc.”
Després d’abandonar l’alta competició, Sergio Casal i Emilio Sánchez Vicario desitjaven dedicar-se a la formació de nous tennistes d’elit, però seguint unes innovadores consignes per a l’Estat espanyol. “Al nostre esport, la selecció natural és més forta que en cap altra disciplina, perquè l’elit està formada per tan sols 100 jugadors, que acostumen a jugar una mitjana de 10 anys en els 100 primers llocs. A la pràctica, això significa que, a conseqüència de les retirades per motius personals o per les lesions, a l’any hi ha únicament unes cinc oportunitats d’endinsar-se en aquesta llista. Per això, vam considerar imprescindible que els esportistes es formessin també acadèmicament, per tal que tinguessin una altra via de futur si no assolien aquest prestigiós lloc en el ranking mundial. Així va néixer l’Academia Sánchez-Casal, l’any 1999.”
L’Academia Sánchez-Casal uneix escola i esport d’alt nivell seguint els paràmetres nord-americans. “Els jugadors s’entrenen a les nostres instal·lacions i estudien a la nostra escola, una de les dues sucursals a Europa de la institució nord-americana Schiller International School, amb seu a Florida, seguint el model d’un minicampus. Una vegada acaben la secundària, hi ha dues opcions: o es professionalitzen o marxen als Estats Unit a graduar-se en prestigioses universitats gràcies a les beques esportives que aquestes institucions ofereixen als jugadors de bon nivell. A vegades, aquests mateixos alumnes s’incorporen com a entrenadors després de llicenciar-se o inicien exitoses carreres professionals. Atès el nostre model educatiu, treballem amb alumnes de més de 30 països, tots ells amb una aspiració comuna quan arriben a l’acadèmia: esdevenir jugadors d’alta competició. A la nostra entitat s’han format figures com Andy Murray, Juan Mónaco, Svetlana Kuznetsova o Ana Ivanovic. Anualment, graduem una mitja de 18-20 jugadors.” L’entitat no només es dedica a la preparació de futurs tennistes d’elit, sinó que també desenvolupa tots els esports de raqueta (pàdel, frontó…) i disposa d’un club social, a banda dels serveis de restauració, gimnàs, estètica i fisioteràpia.
L’aprenentatge a l’acadèmia es basa “en un sistema propi inspirat en el model d’entrenament i en l’estil de joc dels espanyols. D’aquí que també formem entrenadors d’arreu del món, cosa que implica que jugadors de països diversos comparteixen un mètode netament autòcton. Això ens ha permès fer escola en el món del tennis, ja que són els entrenadors els que donen segell d’estil als nostres jugadors. La nostra gran motivació en engegar aquest projecte era fer quelcom que romangués no només a través del temps, sinó en l’essència dels nois. Volíem transmetre el concepte que ser número 1 no és un propòsit vàlid en sí mateix, sinó que allò que compta són els objectius i els valors que s’han fet servir per arribar-hi. Per desgràcia, aquest model que integra l’esport com una part essencial de la formació de les persones és molt difícil que es pugui fer realitat a curt termini al nostre país perquè, encara avui, l’esport és menystingut dins el món acadèmic.”
Tot i que encara tenen un cert marge per a l’increment del nombre d’alumnes, “el nostre model no ens permet ampliar gaire l’alumnat amb el qual treballem actualment (140 persones), perquè també fem estades intensives per a jugadors. Les nostres opcions de creixement passen més per implementar l’ús de les nostres instal·lacions com a gimnàs i spa i, sobretot, per potenciar la nostra escola d’iniciació com a activitat extraescolar durant tota la primària. Fins al moment, aquestes àrees han estat complementàries de les de l’acadèmia; es porten a terme en un horari diferent i ens han permès maximitzar les instal·lacions, però ens agradaria augmentar significativament l’ús de les pistes per fer cursets d’iniciació. El fet de trobar-nos a 10 minuts per autovia de Barcelona ha estat un entrebanc, ja que aquí tenim poca cultura de fer activitats extraescolars que impliquin desplaçament. En qualsevol cas, a banda de la sucursal dels Estats Unitats, és possible que a la llarga n’hi hagi una altra a Àsia, però no és un model pensat per a la seva implantació massiva.”
Aquesta gran infraestructura és gestionada com una gran empresa familiar, on Sergio Casal s’encarrega de la direcció dels entrenadors i dels nois i Emilio Sánchez de la gestió i la formació dels entrenadors a l’estranger. També hi col·labora Marisa Sánchez Vicario, una de les primeres tennistes becades per cursar estudis graduats als Estats Units.
